Punts de vista

Ahir, tot parlant dels peculiars rellotges bolivians, va comparèixer (com era d’esperar) la idea del mapamundi invertit que afavoriria la visió austral del planeta sobre la boreal. Segons els experts, el fet d’ocupar una posició superior en la imatge dóna la idea afegida de superioritat moral. Si Evo Morales encara no s’ha sumat el carro dels que advoquen per una visió invertida del món, serà perquè (com apuntava Santi) el president bolivià és poc amic de les inversions i els invertits.

El català-uruguaià Joaquim Torres García ja donava idees l’any 1943 sobre una Amèrica del Sud que tindria el cap d’Hornos com a cim del món i Montevideo com el seu melic. Però millor no pecar de localistes i apuntar alt: deixo a continuació el món a l’inrevés per la vostra admiració, reflexió i fins i tot humiliació. Cert, és un fet constatat, que el volum de terra ferma i de població és molt superior a l’Hemisferi Nord, però el detall no ens hauria de convertir en uns insolidaris impresentables.

Potser per fer una mica de penitència, sotmetrem ara Europa (que s’estava tan tranquil·la al seu hemisferi sense voler fer mal a ningú) a un tractament de xoc. No digueu que la visió no fa una mica d’angúnia o que directament provoca el vertigen, amb Turquia i el Magrib convertits en països nòrdics i Escandinàvia finalment erecta, com correspon als territoris del Sud.

Crec que em repeteixo i això ja ho havia dit abans, però la superfície d’una esfera fa de mal aplanar i qualsevol mapa de la superfície terrestre haurà de fer alguna concessió per arribar al full de paper i a la pantalla de l’ordinador. Gerardus Mercator, cartògraf de Flandes al segle XVI, és el pare d’una de les versions més populars del mapamundi. La projecció de Gall-Peters és molt més fidel a la grandària de cada continent, encara que a primera vista se’ns faci incòmoda i fins i tot repulsiva. A la imatge següent podeu comprovar (en colors molt tintinians) la diferència entre Gall-Peters (verd clar) i el contorn de traç negre de Mercator.

Una visió no tan revolucionària, però igualment interessada, ens presenta versions alternatives del centre del món. Les més conegudes són les que mostren Europa al cor de l’objectiu, com si la resta del planeta en fos subsidiari; per això val la pena rescatar aquest planisferi de Vivien de Saint Martin (1874), en el qual la Xina ocupa el lloc més rellevant.

Possiblement el mapa següent l’ha pagat la C.I.A., o sigui que no us escolteu gaire el que pretén dir.

Ja ho veieu: hi ha moltes maneres d’explicar la Terra i els seus continents, però potser la més fantabulosa de totes la protagonitza l’enginyós enginyer Buckminster Fuller, que la projecta sobre un icosaedre i n’obté un planeta ple de meravelles, on tots els continents estant connectats i els oceans són noció del passat.

Post-it del dia: recordar Buckminster Fuller.