En mans de l’algorisme

Com sap tothom i no és profecia, la majoria dels membres de la meva generació està fent vida vicària i festiva a través d’això monstruós i indescriptible que s’anomena Facebook. No coneixeu Facebook? No m’ho puc creure! Ai, perdoneu, ja veig que fèieu broma.

Aquesta setmana (o la passada) un article publicat a yorokubu ha aixecat la llebre sobre l’enorme impostura en la qual vivim, tot i que jo ja ho havia sospitat, perquè per molt que publiqui coses interessants en aquell aparador, la resposta sol ser nul·la del tot; l’únic que semblen percebre els meus «amics» són les fotografies que replico des d’Instagram. Resulta que Facebook, en la seva divina saviesa, enlloc de deixar-nos escollir el que volem veure, escull per nosaltres el que més ens pot interessar. Ho fa a partir d’uns algorismes que imagino complicadíssims, encara que els resultats siguin pedestres. Dóna prioritat a les entrades més populars (les que tenen més «likes» o més comentaris), les que més t’has dedicat a mencionar, les més actuals (o sigui que, si estàs un dia sense connectar-te, difícilment veuràs el que es va publicar ahir) i als vídeos sobre tot altre tipus de mitjans. Gràcies a tots aquests criteris, l’usuari no té cap control sobre el que publica i es pot trobar en el paper galdós d’estar llençant perles que no arribaran ni tan sols als porcs proverbials.

Tampoc contemplat des de l’altre extrem, amb el soci de Facebook en el paper de receptor de la informació, el panorama és més galdós. Sovint el que el senyor FB selecciona com a de màxim interès per la meva persona són notes del tipus «X s’ha fet amic de Perfecte Anònim 1», «X s’ha fet amic de Perfecte Anònim 2», «a la teva amiga Y li agrada la pàgina de Damart - thermolactyl» o «5 raons per casar-te amb un albí (la número 3 et sorprendrà!)». I, tot inundant-me amb tanta inanitat, oblida al tinter coses que m’haurien interessat molt més. Exemple: fa dos dies vaig anar a la presentació d’un llibre a una llibreria de la qual sóc seguidor a Facebook. En una foto de l’acte hi surto jo d’esquitllentes, però com que ningú no s’ha molestat a etiquetar-me, ho he hagut de descobrir de forma convoluta i retorçada.

No se m’escapa que tota aquesta manipulació no és innocent i que, al bell mig de la nostra perplexitat, algú en vol treure profit. Ja fa anys que m’acullo a la vella dita digital que afirma que, quan no saps on rau el negoci, senyal que el negoci ets tu mateix, (amb la teva circumstància i els teus «trending topics» a la gepa). Cada dia que passa em dic que baixo a la pròxima, però després em fa mandra i em desdic. Coi d’algorisme.

Llobatons

El mallorquí Carles Rebassa, conegut habitualment com a poeta i recitador, ha guanyat el XXVI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler amb «Eren ells» (Angle Editorial, setembre de 2016). Diria que es tracta d’una obra força anòmala en el panorama de la literatura catalana contemporània, si no fos perquè (per sort) darrerament anem bastant ben servits d’anomalies literàries.

«Eren ells», exemple de títol lipogramàtic monovocàlic, tracta de les vivències d’una colla d’estudiants d’institut mallorquins (tot i que la localització geogràfica m’ha resultat una mica vaga, no així el registre dialectal), abocats a activitats extraescolars mig clandestines, les quals acaben reduint-se als pilars estàndard de la rebel·lió adolescent: és a dir, pastilles, alcohol, sexe i relacions de poder.

El llibre ve narrat a partir de capítols on s’alterna el protagonisme de diverses veus, molt diferenciades les unes de les altres, però sempre masculines. Sebastià prové d’un centre de menors i un passat familiar complicat; la vida l’ha baquetejat prou per saber cap a on adreçar els seus odis i els seus amors. El modèlic Albert Abat, sempre pulcrament mencionat pel nom i el cognom, funciona com un mirall exemplar on tothom cerca resposta, encara que oculti un interior no tan plàcid. Mentre que el retorçat Jaume, tant obsedit amb l’«A sang freda» de Capote, s’ha de llegir com un nen aviciat amb tendències sociopàtiques. Hi ha encara en Miquel Àngel, procedent d’una família complicada (pare alcohòlic i violent, mare atemorida), feble i amb probable ploma, que esdevé objecte d’assetjament escolar. En quant a l’antipàtic i classista Joel, que no disposa de vot ni de veu, plana impunement sobre les decisions de tot el llibre, encara que el seu paper sigui totalment pòstum.

Encara que la novel·la (o la promoció que se n’hi fa) eviti jugar aquesta carta, «Eren ells» té com a principal motor de la trama l’atracció que els nois senten per altres nois. Tot i esdevenir-se en un institut mixt, la presència femenina és testimonial (les bessones al·literades Clara i Carla), mentre que fins i tot els mascles oficialment heterosexuals se senten excitats davant d’algunes mostres homoeròtiques. No vull que amb això s’entengui que ens trobem davant d’un revulsiu de sexe explícit (a la manera d’en Portell), ja que aquí predomina l’al·lusió, més que no pas la descripció. De tota manera, tanta pulsió homòfila per metre quadrat, així com algunes escenes de submissió violenta, o de vocació «maleïda», invoquen Jean Genet. O, més a propòsit, Blai Bonet.

«Eren ells» és, segons declaracions del seu autor, un llibre escrit des de l’interior de l’adolescència, tant en el seu llenguatge com en les seves vivències, un llibre que refusa conscientment la contemplació condescendent de la mirada adulta. És innegable que Carles Rebassa assoleix plenament el seu propòsit amb uns personatges confosos i amb tendència als extrems, que busquen tant l’afecte com el fer-se un lloc en el món, encara que sigui a costa dels seus companys. Igualment notable és el mallorquí dúctil i expressiu dels personatges, amb un difícil equilibri entre el col·loquialisme i el registre més literari, sempre al servei de la seva autenticitat.

Com a exercici d’immersió en una forma de ser i estar que ja no és la present, «Eren ells» em sembla un experiment reeixit, fins i tot admirable; però em troba una mica vell. Potser Rebassa, que ja voreja la quarantena, pertany a la raça dels nens que no volien créixer i s’hi troba bé dissolt en aquest preparat; però per a mi l’adolescència em queda afortunadament lluny i no veig cap necessitat d’entretenir-s’hi de nou.

Classes de conversa

Les pel·lícules del quebequès Denis Villeneuve no em solen deixar indiferent, sigui per bé («Incendies», «Sicario») o per mal («Prisoners»). Amb «Arrival» (La llegada), potser no el seu millor film, firma tanmateix un dels títols indiscutibles de l’any. Basat en el relat «Story of Your Life» de Ted Chiang, es tracta d’un exemple del gènere de ciència-ficció en el seu vessant més conceptual i potencialment eixut, encara que el punt de partida no pugui ser més habitual: el primer contacte entre una civilització extraterrestre i la Terra.

Sortosament (i contra el que sol ser el seu costum, segons hem vist a cintes de similar premissa) aquests visitants no semblen agressius i es limiten a deixar suspeses les seves dotze naus sobre altres tants punts del Planeta. El pas lògic següent és intentar comunicar-se amb ells, cosa que en el passat del gènere s’havia solucionat amb telepaties per la patilla o bé amb alienígenes que havien anat a la Berlitz i parlaven un perfecte anglès. Steven Spielberg, davant d’un problema similar a «Close Encounters of the Third Kind», va recórrer a una solució musical, irreal però molt agraïda. Com que «Arrival» vol ser una pel·lícula més seriosa que les fantasies candoroses de l’Spielberg primerenc, l’autoritat pertinent busca ajuda en una experta lingüista, Louise Banks (Amy Adams), capaç de parlar farsi, mandarí i qualsevol altra llengua que li posin al davant, per tal que trobi la manera d’entendre’s amb els extraterrestres.

Com que la pel·lícula la paga Hollywood, la major part de l’acció té lloc al voltant de la nau que ha quedat suspesa sobre Montana, a on s’hi desplaça la doctora Banks acompanyada de l’astrofísic militar que interpreta Jeremy Renner. Hi ha un coronel de l’exèrcit (Forest Whitaker) i un agent del FBI (Michael Stuhlbarg) que s’ocupen bàsicament de posar pals a les rodes dels nostres protagonistes, i para de comptar. I és que durant les gairebé dues hores de durada d’«Arrival», l’acció és mínima i d’alta càrrega conceptual, amb la tensió dramàtica justa perquè l’espectador no se senti temptat a desconnectar.

Només al terç final, un gir de guió converteix aquest enigma filològic en un assumpte de filosofia moral tan punyent com electritzant: la grandesa del cosmos i la de la natura humana connecten inesperadament en un pla totalment satisfactori per l’espectador. Sospito que Christopher Nolan pretenia una maniobra similar a la seva pretensiosa «Interstellar». No puc revelar gaire més de la trama d’un film que respecta molt la intel·ligència del seu públic i que juga entorn de la interessant idea que tot aprenentatge d’una llengua implica una reconfiguració de les sinapsis cerebrals.

No és «Arrival» un «blockbuster» dels habituals: els seus (perfectes) efectes especials tenen una presència molt controlada, quasi en sordina. Si no recordo malament, només hi ha una gran explosió de soroll i fúria en tot el seu metratge. Les naus alienígenes, tant per dins com per fora, són d’una organicitat natural a anys llum de la botiga de làmpades de can Spielberg, i els heptàpodes visitants (en la seva boirosa compareixença) resulten convincents, però incomprensibles.

Molt bella també la cinematografia de Bradford Young, que amb aquests pètals levitants m’ha fet pensar en René Margritte. Banda sonora superlativa i «marciana» de l’islandès Jóhann Jóhannsson, amb l’afegitó de l’espectacular «On the Nature of Daylight» de  Max Richter, que obre i tanca la pel·lícula. I, si la resta d’actors estan simplement funcionals, Amy Adams (una rosseta panotxa per la qual sempre he sentit flaca) condueix amb voluntat d’una sola direcció un personatge al qual se li endevinen múltiples facetes. Possible candidatura a l’Oscar.

«Arrival» representa la difícil intersecció entre els partidaris de la «hard sci-fi» i els de l’alta emoció. Se’n surt prou bé, i pel camí regala algunes imatges (i algunes idees) difícils d’oblidar.

D’un dietari inexistent (1)

Friday, I'm in love

Caro diario: avui hem celebrat aquesta festa tan nostrada del Black Friday. Representa que després del dia d’Acció de Gràcies (el quart dijous de novembre; de tota la vida), l’endemà la gent es posa a comprar regals nadalencs, com si no hi hagués futur. A casa ahir no vam menjar gall d’indi i som més aviat de New Order i del seu «Blue Monday», però farem el que calgui per no significar-nos. Així que m’he desplaçat al Portal de l’Àngel (el carrer amb el sòl més car d’Espanya, i el catorzè més car del món), tot pressuposant que seria l’epicentre del Black Friday barceloní.

I déu n’hi do la gernació que hi circulava entre cants de sirena publicitaris que prometien descomptes sense fi. Els hostes del creuer de torn s’admiraven de la prestància de la façana de can Jorba. He aprofitat els descomptes de la diada per comprar unes sabates ben formoses a la meva germana, perquè el seu aniversari s’esdevingué fa quatre dies i el celebrarem quatre dies després. Confio que se’m perdonarà aquest rampell consumista.

«Curious and curiouser», com diria l’Alícia de Carroll, en aquest benaurat Portal de l’Àngel, i (a sobre) a l’estèril edifici del Banc d’Espanya, existeix un nínxol oblidat per tothom amb un àngel vindicatiu, obra força interessant de l’Àngel Ferrant (Madrid, 1890 - 1961). Barcelonins (i barcelonines!), mireu a l’enlaire, o no mireu.

Ascensió i triomf de Roma

Ciceró, who else?

Al contrari que el seu compatriota Edward Gibbon, el qual al seu cèlebre «The History of the Decline and Fall of the Roman Empire» es dedicava a descriure amb propòsits certament moralistes les causes de la decadència de l’imperi romà, Mary Beard a «SPQR Una historia de la antigua Roma» (Ed. Crítica, 2016) opta per ocupar-se dels anys més pròspers de la seva història, començant per la fundació de la ciutat i aturant-se a principis del segle III, quan el declini encara no es podia besllumar.

El llibre comença al bell mig de la pel·lícula, d’una forma que no s’acaba d’explicar de forma convincent, amb l’enfrontament entre Ciceró i Catilina el 63 a. C. Se suposa que l’època representa el primer moment en el qual la història de l’imperi romà va estar ben documentada, el que permet a l’autora descriure els fets i al mateix temps qüestionar-los. M’imagino que tot plegat li serveix com excusa per il·lustrar de primera mà el seu mètode, dialogant però escèptic, que apunta per primer cop a tot el que hem heretat dels romans via la retòrica de Ciceró.

L’incomprensible inici es redreça al segon capítol, on per fi apareix el mite fundacional romà de la lloba i els bessons. Tot i que és un fet sense cap realitat històrica, Beard n’extreu els seus significats profunds que revelen la interpretació interessada que volien fer els romans de la seva història. El mateix es pot dir dels segles de monarquia i principi de la república, on l’escassetat de registre documental obliga a refiar-se d’historiadors molt posteriors, més preocupats per fer quadrar el passat amb la realitat present que no pas amb ser veraços.

Ni tan sols quan el material escrit comença a abundar en el segle I a. C. l’autora abaixa la guàrdia. Encara que d’un escriptor com Ciceró ens hagi arribat una quantitat d’obres d’una extensió que equival a tota la literatura llatina anterior que s’ha conservat, el seu contingut és sotmès a quarantena, ja que (com bon personatge polític) es diria que redactava a favor de la seva pròpia posteritat. Aquest escepticisme de la Beard desplaurà als lectors del gènere històric que busquin certeses i simplificacions de sobretaula. Així, per exemple, les vides dels catorze primers emperadors, que tant de color i de drama han aportat a la literatura, el cinema i la televisió, potser no van ser tan exagerades com ens les van vendre els seus successors. I si Neró no hagués tocat la lira, mentre Roma cremava? I si Calígula no hagués nomenat senador a un cavall? Ja se sap que la història l’escriu qui es troba en possessió del negoci editorial. I no deixa de ser curiós que es considerin «dolents» els emperadors que foren assassinats i «bons» aquells que moriren al seu llit. La història recent espanyola ens ho hauria de desmentir.

El llibre posa en primer terme les fonts documentals, insuficients, enganyoses, interpretables de diverses maneres, però les úniques amb les que finalment comptem. S’interessa molt especialment en figures obscures, rescatades de l’epitafi llegit a una làpida modesta, però que revelen el tipus de vida que calia esperar durant l’imperi per a les persones normals i omplen el text d’humanitat. «SPQR» acaba a principis del segle III, quan Caracalla va atorgar la ciutadania romana a la majoria dels habitants de l’Imperi. Segons Beard, a partir de llavors tot va canviar, encara que no em justifiqui ben bé el canvi.

Excuseu-me, però prefereixo Mary Beard en els seus programes televisius que en els seus llibres. M’agrada més contemplar el seu entusiasme en directe. No passa res: encara viureu moltes més gradacions d'aquest gènere de sentiments.

Notícia de la Plana

Miquel, és imprescindible que us busqueu un bon dissenyador gràfic.

Tinc la certesa que no era jo l’únic que esperava amb candeletes una nova mostra de la creativitat de Jordi Lara, que tant i tant ens havia enlluernat amb «Una màquina d’espavilar ocells de nit». Per fi, més tard que d’hora, el moment tant anhelat ha arribat amb la publicació aquest mes de novembre del llibre de contes «Mística conilla», sota l’empara d’Edicions de 1984, i ja us puc avançar que no defraudarà als seus antics admiradors.

Començaré per treure’m del davant el que menys m’ha interessat, que són sortosament els dos relats més breus del recull. «Dasha Biryuk», sobre una suïcida cineasta experimental russa, sorgeix potser de les experiències com a realitzador cinematogràfic de l’autor; però no he sabut copsar ni la suposada originalitat de la cineasta fictícia, ni que pretenia Lara en escriure aquesta història. Em passa el mateix amb «Scherzo per a bandoneó», un conte pràcticament escrit en argentí, la clau del qual potser només serà comprès per experts en l’obra de Jorge Luis Borges.

Els quatre relats restants, en canvi, em semblen sensacionals, i el motiu té molt a veure amb la seva adscripció geogràfica. I és que, per molt que Lara a la presentació a Barcelona pretengués que el llibre s’inscrivia en un marc cosmopolita, on realment brilla la seva literatura és en els paisatges que coneix bé, començant per la Plana de Vic natal. No endebades el títol «Mística conilla» provocarà més d’un malentès entre els lectors de Can Fanga (que faran bé de consultar al DIEC l’accepció popular de l’adjectiu).

Efectivament el pòquer guanyador del llibre el formen quatre narracions ambientades a Osona o a Andalusia (terra d’origen dels Lara). «Un conte de fades» explora la difícil intersecció entre el quotidià i la fantasia, amb un jubilat que deixa la dona per encalçar una sirena, una barreja de «Splash» i «Cocoon», però amb algunes escenes filmades a Platja d’Aro. «Mística conilla» (el conte, no el recull) retrata un típic sopar d’ex-condeixebles escolars, amb algunes derivacions inesperades (i una estructura molt audaç, amb un narrador que no és testimoni directe) que refuta el possible convencionalisme del seu plantejament.

A «Zapatos de boscal» —un viatge cap al sud, per satisfer el caprici d’un pare gairebé senil, que retroba tant les seves arrels com els fantasmes dels quals algun dia va fugir—, s’escriu amb sensibilitat extrema sobre la pertinença a un lloc, sobre el teixit que formen les famílies, sobre Andalusia i Catalunya, i sí, també sobre independentisme. En resulta un relat ple de veritat humana, en el qual ningú no en surt ferit malgrat les arestes de l’assumpte. 

Finalment l’excels «Lo matí de ma infantesa» conjura de forma màgica la figura de Mossèn Cinto, tan familiar entre els habitants de la Plana, i el fa coprotagonista d’una epifania quasi tan sensacional com la revelació sardanista enmig de la natura que apareixia en lloc preferent al clímax d’«Una màquina d’espavilar ocells de nit».

Els relats de Lara, sovint originals tant en el que expliquen, com en la forma com ho expliquen, atrapen el lector de forma gairebé addictiva, com perfectes màquines d’espavilar lectors tothora. I després (i no menys important) hi ha el seu llenguatge, tan genuí i suculent com allunyat d'encarcaramenta. Prengueu un paràgraf a l’atzar, tots són pura marqueteria.

Orellut, la closca de pollet rossa i pelada, amb dues pales per dentots que li anaven grosses dins la boca de noia, sobretot això, recordo. Què veien que jo no veia aquells ulls de blau deixatat? Què devia rumiar si rumiava? Encara no ho sé. Sé que em vaig estirar a l’herba i que el vaig voler imitar en l’abandonament; un instant me’l vaig tornar a mirar de reüll abans de caure jo mateix en l’èxtasi dels sentits. Us he parlat abans dels prodigis silenciosos: aquell moment ho era i jo em trobava en disposició de viure’l. Perquè m’entengueu us diré que es devia escolar una hora ben bona, però el temps no s’hi comptava per minuts sinó per descobriments.

No sóc amic de maximalismes, al cap i a la fi em queda molt per llegir, però sospito que en el moment present s’escriuen ben poques proses tan llestes i saboroses com les de Jordi Lara. La recomanació aquí és imperativa.

Avís important

Demà nit, concert en exclusiva de Jordi Lara (Vic, 1968). Vingut expressament de la Plana. Només a "The Daily Avalanche" (can Allau, per la família). Rebutgeu imitacions.

Cioran a Son Dameto

No fa ni una setmana que escrivia sobre un dels dietaris de Miquel Pairolí i, per bé i per mal, de la seva extrema correcció sense sorpreses. M’enfronto ara a un tipus de llibre completament diferent amb «En aquesta part del món. Dietaris, 1974-2003» de Guillem Simó; diferent en el to tot i que no més sorprenent per a qui estigui familiaritzat amb mestres de la reflexió eufòrica com ara Thomas Bernhard o Emil Cioran.

Guillem Simó (Palma, 1945 - 2004) fou catedràtic d’institut de Llengua i Literatura Catalana, col·laborador a la premsa local, autor d’alguns assaigs històrics i d’un poemari, tot i que el seu lloc en el canon sembla haver-se’l guanyat per aquests escrits confessionals. Si hem de fer cas al que ens explica Simó, la seva vida no va ser un camí de roses i l’actitud amb la qual la va encarar, només va empitjorar-ne el pronòstic. Home tímid, introvertit, misantrop, de relacions complicades amb la família i amb escassos amics. Es diria que ni un sol dia va gaudir de la seva feina com a professor, durant els més de vint-i-sis anys que la va exercir: cada inici de curs era motiu de depressió, no s’entenia gens amb els seus col·legues i els seus alumnes li semblaven majoritàriament enzes. El seu primer matrimoni fou problemàtic, la seva vida sexual, frustrant, i només el tracte amb algunes prostitutes li resultava satisfactori. L’alcohol també fou motiu de conflicte freqüent. A més, patia de morenes, de l’estat de les quals ens informà sovint.

Els primers anys dels dietaris, les entrades tenen un to abstracte, quasi aforístic. «Les idees clares són engendrades per activitats netes», anota el 21 d’octubre de 1978. «La millor manera de plantar cara a la tristesa, és ajornar-la», apunta en una nota no datada de 1979. Després les observacions esdevenen més quotidianes, fins i tot amb la «normalitat» d’alguna indicació meteorològica; però el to negatiu predomina d’un extrem a l’altre, per molt que l’autor es proposi en algun moment no complaure’s en les seves desgràcies. En voleu una mostra?

Em sent ple de coratge i d’idees. Les coses interiorment funcionen bé i l’exterior sembla fer-se’n ressò.
    La festa, tanmateix, sol durar poc.

En aquesta barriada hi ha moltes dones rosses. La majoria fan cara de parlar en castellà. És un barri de gent ben alimentada, amb duros. Un barri gris, de poc interès.

Divendres vaig tenir un altre atac de ciàtica. Aguant com puc.

Ressonància magnètica a la Policlínica. Potser tinc hèrnia discal. Mal panorama. Claustrofòbia i angoixa forta dins el tub.
    Avui a les dotze, al teatre amb alumnes. Un monòleg soporífer d’una hora i mitja, dirigit per un ex-alumne de l’institut. Les activitats extraescolars! Vergonya i ridícul!

Puc constatar que, en contra de l’incoercible impuls de guanyar bona fama entre els altres que a gairebé a tots ens caracteritza, faig sovint mèrits conscients d’adquirir mala reputació. És la meva manera peculiar de manifestar la misantropia, que és l’expressió més refinada del masoquisme.

De dimarts 20 a divendres 23, a Barcelona. El trajecte, molt tranquil, sense el pànic dels viatges amb avió. Hotel cèntric, agradable, cap problema. Les morenes, controlades.

Es diria que el gran mèrit d’aquests dietaris és l’exposició detallada, persistent i sense embelliments d’un present desagradable que no afavoreix de cap manera l’autor, cosa relativament infreqüent i que actualment té una certa requesta (mireu si no el cas Knausgård). Però, què voleu que us digui?, a mi no m’aporta res un personatge d’una sola corda que es complau en la seva misèria. I a més, per acabar-ho d’adobar, quan les coses li comencen a mig funcionar (un segon matrimoni, la publicació dels seus poemes, la perspectiva de la jubilació) i delata per fi una certa il·lusió pel futur, el lector ja sap que la fi s’acosta i que el protagonista morirà sense arribar a assolir la seixantena.

He llegit els dietaris tal com es publicaren a Pollença el 2005 a càrrec d’El Gall Editor. Acontravent els acaba de reeditar en versió diuen que completa. No n’he pogut saber gaire més, perquè la seva web és un desastre i aquest títol encara no hi figura. Estic segur que, només sigui per acumulació, les seves pàgines constituiran una eficaç invitació al suïcidi col·lectiu.

Estrògens i testosterona

El cinema de Whit Stillman (cinc llargmetratges en vint-i-sis anys) —amb les seves tempestes en un got d’aigua protagonitzades per genteta benestant—, corre el perill constant de perdre’s en la irrellevància o la banalitat. Amb «Love & Friendship», la primera adaptació literària de la seva carrera, aconsegueix el to adequat per oferir-nos un divertiment agradabilíssim i potser el seu millor títol fins ara. L’original en el que es basa és «Lady Susan», novel·la epistolar primerenca de Jane Austen, que es va publicar dècades després del decés de l’autora.

La trama, amb famílies de la noblesa rural, dames d’escassos mitjans i hereus en edat de merèixer, és Austen en estat pur. Aquí, Lady Susan Vernon (Kate Beckinsale), una vídua encara jove, ha de fugir de la mansió Manwaring a causa de l’escàndol que crea el seu flirteig amb el senyor de la casa. Es refugiarà a cal germà del marit difunt i des d’allí començarà a maquinar la manera de firar un parell de bons partits, per a la seva filla i per a ella mateixa.

Desconec la novel·la d’Austen i no sé fins a quin punt Stillman li ha sigut fidel. És inusual en l’obra de l’escriptora una protagonista tan manipuladora i cínica a l’hora de satisfer els seus interessos; i costaria justificar el seu comportament en clau proto-feminista, ja que l’únic que Susan traspua és pur egoisme. També sembla sorprenent un desenllaç on l’adulteri sigui sorneguerament acceptat. Però bé, no cal prendre’s «Love & Friendship» gaire seriosament, ja que Stillman, des de la presentació inicial del «dramatis personae», ens mostra com és de conscient del convencionalisme de tot plegat.

Encara que la producció és irlandesa, francesa i holandesa, el film respira la qualitat i la manca d’encotillament que s’espera del cinema històric britànic, amb el seu nivell habitual en matèria de localitzacions, vestuari i interpretacions. Tret de la protagonista, de Chloë Sevigny i d’un quasi-cameo de Stephen Fry, la resta dels actors són poc coneguts, però perfectes en la seva transparència. M’ha agradat molt el cunyat entenimentat que fa Justin Edwards i el còmic pretenent curt de gambals que broda Tom Bennett. En quant a Kate Beckinsale, que carrega a l’esquena un munt de pel·lícules mediocres o directament dolentes, aquí pot rescabalar-se amb un personatge que és pura delícia de malícia, en difícil equilibri entre la seducció i la crueltat.

«Love & Friendship» és alta comèdia sofisticada, potser un gènere no exactament prestigiós ni mereixedor de grans premis; però, quan està feta amb la competència que demostren Stillman i companyia, el grau d’entreteniment és irresistible.

I ara, un doble salt mortal: d’un film dirigit per un home sobre dones que escriuen la seva pròpia història, a un film dirigit per una dona sobre homes que només són capaços d’escriure el seu propi fracàs. I de passada, bescanviem l’Anglaterra de principis del XIX, per la Grècia del segle XXI.

Escasses són les mostres de la cinematografia grega que arriben a les nostres pantalles i, si m’he de guiar pels films de Yorgos Lanthimos i per aquest «Chevalier» d’Athina Rachel Tsangari (productora per altra banda de les pel·lícules del propi Lanthimos), es diria que el que predomina és una visió de l’ésser humà reduïda als seus trets més primaris i narrada a través d’apòlegs que escapen del naturalisme per vies tangencials. Confio, per la preservació de la salut mental de l’espectador hel·lènic mitjà, que la indústria cinematogràfica nacional també sigui capaç de proporcionar-los comèdies i cintes d’acció més convencionals, perquè una dieta continuada de «Caní» i «Chevalier» faria parar boig a qualsevol incaut.

La pel·lícula en qüestió ens explica com una excursió en iot amb pretext submarinista, la qual aglutina sis homes relacionats per llaços professionals o familiars, acaba derivant (per propensió hormonal o per pur avorriment) en una mena de joc on es discernirà qui és el millor de tots a través de diverses proves, tan arbitràries com vulguis, però jutjades molt democràticament (com correspon als grecs d’ahir i de sempre).

A partir d’aquí, els sis mascles, amb la seva competitivitat exacerbada, comencen a comportar-se de forma ridícula, a manipular-se mútuament, a exhibir les seves ereccions i fer-se la traveta, i a intentar convèncer els altres de qui la té més llarga (de vegades de forma metafòrica, però de vegades també de forma literal). En un món més convencional (del temps del Carlos Saura de "La caza") aquesta conjunció de testicles lògicament hauria d’acabar de molt mala manera, però Athina Rachel Tsangari demostra que controla el seu material narratiu i que fins i tot està disposada a convertir-lo en una comèdia. Amb vessament de sang inclòs, però vessament finalment provocador d’una riallada. La de l’espectadora amb els cabells de colors a la filera del davant i l’altre costat del passadís.

Insòlita, agosarada, marciana, però gens menyspreable per qui vulgui tastar una cuina diferent.

Les variacions Medusa (i 2)

Potser us semblarà agosarat considerar la coberta de "Stoc de Coc" un homenatge a "Le Radeau de la Meduse" de Géricault, més enllà de la presència d'un rai improvisat i tres nàufrags que imploren ajut a un observador llunyà (com indica el format circular que imposa un llarga-vistes); però a la mateixa aventura es fa una referència més explícita al famós quadre romàntic. És el moment quan Tintín, Haddock i Szut descobreixen que el iot del marqués de Gorgonzola ha detectat la seva presència i acudeix al rescat. Un Haddock pletòric inicia una dansa que acaba amb ell de cap a mar, d'on emergeix cofat amb una medusa morada, el que incita Tintín a fer un comentari "ad hoc" 😏.

Molt més directament relacionada amb "Le Radeau" és aquesta il·lustració creada per encàrrec del govern l'any 1947, on s'insta a la població a prescindir de l'abastiment que facilita el mercat negre de l'estraperlo de la postguerra. Sortosament els nostres amics de l'univers Tintín no han caigut encara en la pràctica aberrant del canibalisme.

Però, si Tintín va tenir la seva medusa, el seu etern competidor Asterix no podia ser menys, com va demostrar a "Asterix legionari". Aquí els nàufrags són la colla pirata habitual i amb els seus mocadors, més que reclamar l'atenció de ningú, s'acomiaden del seu vaixell. El comentari «Je suis médusé» de Barba-Roja és evidentment un joc de mots, ja que el verb «méduser» significa colpir d’estupor, xocar.

Les opcions alternatives són múltiples i no sempre encertades. Algunes d'elles, com aquesta, pur Playmobil, em produeixen més vergonya que servei.

José Manuel Ballester ha descobert una certa moma pel fet de dedicar-se a pintar quadres cèlebres sense cap presència humana. Vegeu aquí el que d'això se'n resulta en relació a Géricault.

Us deixo per acabar amb el motiu incitador essencial d'aquest parell d'apunts, la vinyeta de "El naufrag d'A" on els desesperats de la Méduse esdevenen turistes de creuer que es desplacen al parc d'atraccions de la primera "T" de l'oceà Atlàntic. Potser una prefiguració del que significa visitar Barcelona avui.

Les variacions Medusa (1)

"Le Radeau de La Méduse" De Théodore Géricault

Alguns quadres cèlebres posseeixen qualitats iconogràfiques que competeixen amb les seves virtuts estètiques i fins i tot les superen, tot generant una influència perenne que s’estén al llarg del temps. Un cas arquetípic seria el retrat de la Gioconda de Leonardo, del qual s’han fet infinitat d’interpretacions, des de la transgressió fins l’acudit xaró. Un cas més recent, del que tot just vaig adonar-me ahir és el de «Le Radeau de La Méduse» (El rai de la Medusa), pintura romàntica que Théodore Géricault realitzà entre 1818 i 1819. El quadre es basa en fets històrics: el naufragi de la fragata Méduse, embarrancada a un banc de sorra a les costes de Mauritània el 2 de juliol de 1816. De les 147 persones que es mantingueren a flot en un rai improvisat, només 15 arribaren vives per ser embarcades el 17 de juliol en el vaixell Argus que havia vingut a socórrer-los. L’incident, on s’hi barregen fam, deshidratació, follia i fins i tot canibalisme, fou un escàndol de ressò internacional que fou imputat a la incompetència del capità.

[Pels alumnes que aspirin a nota, la part cinquena de «Una història del món en deu capítols i mig» de Julian Barnes, descriu tant la notícia històrica del naufragi de la Méduse, com la interpretació simplificadora que en va fer Géricault. Fins i tot pels que no aneu a examen, crec que hauríeu de llegir aquest recull tan civilitzat.]

L’enorme quadre (491 X 716 cm) representa el moment que els quinze supervivents, després de tretze dies a la deriva i amb la seva precària plataforma a punt de desballestar-se per culpa d’un oceà furiós, albiren en la llunyania de l’horitzó l’Argus salvador. Sobre el rai també hi figuren les despulles incompletes d’algunes víctimes del canibalisme, taques de sang incloses, en un conjunt no apte pels febles de cor. La presentació de la tela en el Saló de 1819 fou tanmateix un èxit tant de públic com de crítica fins a esdevenir-ne la peça reina. Dubto molt que aquesta consideració tingués res a veure amb la magistral estructura piramidal de la composició o amb la seva acurada paleta, i sí en canvi amb la seva temàtica morbosa, plenament «gore» abans de la lletra. Sigui com sigui, aquest quadre tan llefiscós pel meu gust, sembla que tingué des del minut zero les portes obertes de la posteritat. No endebades penja encara avui a les parets del Museu del Louvre, el màxim honor al que pot aspirar un llenç rectangular tacat de pintura a l’oli.

Esbós de Géricault amb provatures de canibalisme.

I, és clar, la resta no és silenci (com voldria l’amic Will Shakespeare), sinó que el que predomina és la continuació cacofònica, la riota, però també el respecte, i el llegat. Desfermem doncs el tresor fèrtil de les variacions Medusa que Géricault, sense saber-ho, va projectar cap al futur.

Delacroix, que admirava Géricault, pinta aquí Dant i Virgili enmig de senyors nus amb mala peça al teler. Potser és una sauna. Finlandesa i gai.

Demà penso continuar amb el "tema" de l'apunt, de moment us deixo amb una variació brètola del que representa un naufragi sense garanties. Encara no sé si m'atreu més el rom, la sodomia o el fuet. Com m'agrada l'ambigüitat de la paraula "fuet"!

El fillol de Sherezade

Provinc d’un temps llunyà en el qual a l’escola s’estudiava el francès com a llengua estrangera de preferència (i el català com a opció suplementària i kamikaze). Així que no va ser tan estrany que l’adolescent precoç que vaig ser escollís la revista «Pilote» com a complement lúdic de la matèria lectiva escolar. Tant el personatge de Tintín com el de Spirou disposaven del seu òrgan de difusió oficial imprès en paper. «Pilote» havia de ser en principi la plataforma equivalent per a la competència, els puixants Asterix i Obelix del guionista René Goscinny i el dibuixant Albert Uderzo. Entremig va interposar-se el maig del 68, i el que havia de ser una publicació infantil, apta per a tots els públics, va esdevenir un crit sincer dedicat a la bretolada més revolucionària.

No és el meu propòsit rendir homenatge ara, i en detall, a aquella conjunció d’autors suprems, alguns dels més excelsos de l’escola franco-belga. Espero fer-los justícia aviat, però de moment només en mencionaré alguns: el (màrtir, via «Charlie-Hebdo») Cabu de «Le Grand Duduche», el Jean Tabary del visir Iznogoud, l’humor cultivadament idiota de Marcel Gotlib o les fabuloses faules de Fred, que és on volia anar a parar.

Fred, o Frédéric Othon Théodore Aristidès, nascut i mort a París entre 1931 i 2013, va ser un autor de còmic d’extraordinària personalitat. La seva sèrie més emblemàtica se centra en el personatge de Philémon, un adolescent llargarut, somiador i faceciós, vestit sempre amb jersei de ratlles marineres, pantalons negres i els peus nus. La seva primera aparició a les pàgines de Pilote fou l’any 1965, a l’aventura «El misteri de la clariana dels tres mussols» en la qual ja se’ns presenta la dualitat de l’univers de Philémon: d’una banda un entorn rural, d’una França idealitzada i lleugerament passada de moda i de l’altra un submón ocult on s’esdevenen meravelles de la imaginació. Els lectors de l’època opinaren que la historieta estava mal dibuixada i que era incomprensible (dues paleses mentides).

Amb aquesta i la següent «Per l’extrem petit del telescopi», quedaren establerts alguns dels secundaris imprescindibles de la sèrie: Hèctor, el pare incrèdul i irascible, Félicien, l’oncle còmplice que coneix el secret de la comunicació entre mons, i sobretot Anatole, l’ase parlant que fa la funció distanciadora del cor grec. Però l’aventura realment seminal és «El naufrag d’A» (serialitzada a Pilote l’any 1968, apareguda en àlbum el 1972), en la qual Philémon cau en un pou i emergeix a les platges d’una illa misteriosa, que no és altra que la primera «A» de la paraula «Atlàntic», tal com la veiem escrita en els atles (a l’expressió comuna «Oceà Atlàntic»). Allí coneixerem el senyor Barthélémy, el pouater del poble, que feia vint anys que figurava a les llistes de desapareguts, i que des de llavors vesteix com Robinson Crusoe i es permet tenir un criat de nom Divendres i morfologia de centaure.

Aviat Philémon tornarà a casa seva (sense haver sigut capaç de rescatar Barthélémy), però en els àlbums successius visitarà de nou aquestes tipografies cartogràfiques i (per a delícia dels seus lectors) descobrirà mil i un detalls de la seva miraculosa idiosincràsia, tant filla de l’Alícia de Carroll com del Nemo de McCay. El progrés de la saga, sense necessitat de perdre el seu bàsic humor blanc [llegeixo que gaudí d’un cert èxit al Cavall Fort de principis dels 80, quan Albert Jané va batejar Philémon sota el nom corrupte de «Filalici»] mereixia una revisitació. O sigui que donaré la benvinguda a aquesta reedició tan ben parida de la «Integral» de Philémon a càrrec d’Ecc-comics. N’han editat dos volums dels setze títols que abasten la col·lecció completa. El segon data del recent octubre i no em podria enllaminir més.

 

A dieta de dietari

El prematurament desaparegut Miquel Pairolí (Quart, 1955 - 2011) passa per ser un dels memorialistes més reputats de la literatura catalana recent. Curiós per familiaritzar-me amb la seva obra, em vaig firar a la meva biblioteca de capçalera «Octubre» (Acontravent, 2010), títol que va rebre el Premi Crítica Serra d’Or de biografies i memòries, 2011. El llibre simula ser el dietari de tot un cicle anual, des d’un novembre al següent (i no em pregunteu el perquè del títol), encara que algunes entrades semblen esdevenir-se el 2005 i d’altres el 2008.

I sí, constato que el material és sòlid, que Pairolí escriu amb claredat i concisió, amb domini de la llengua i elegant simplicitat. Se li endevina l’admiració per Josep Pla, amb el que comparteix temàtiques i geografia, tot i que li manquen aquelles espurnes d’expressió genialoide que tenia el de Llofriu.

En quant els assumptes que tracta, són tots aquells que caldria esperar d’un senyor civilitzat, prudent i del tot previsible: ciutats evocades (Venècia i Lisboa), músiques viscudes («La Creació» de Haydn i la Sisena de Txaikovski), comentari de text (Henry James, Lampedusa i Franz Kafka). Fins i tot quan menciona un episodi vagament íntim, l’erotisme n’és del tot absent.

A «Octubre» no falten, és clar, clàssics perennes de la prosa catalana d’autoficció confessional, que es podrien resumir sota l’epígraf «l’autor mira per la finestra i ens ho explica». Així podrem llegir descripcions detallades del cel, el vent, els aromes i els núvols en diverses èpoques de l’any, catalogació del plomatge dels ocells que campen per la prada del costat de casa, adjectivacions entorn de paisatges empordanesos, relat gastronòmic d’un àpat d’aniversari o fins i tot la crònica d’un funeral.

De tot això en Pairolí en fa un bon ús literari, però ni remotament sorprèn. Rarament aporta observacions de més calat i el que predomina és l’acceptació mansoia del cicle anual de les estacions.

Sobre l’ample espai de mar que abraça Castell, passen dos tudons que volen, ràpids, d’una pineda a l’altra, molt més nerviosos i baixos que els gavians que aletegen, compassadament, mar amunt. L’home que pescava s’ha retirat. En les últimes llums del dia, la mar pren una blavor encara més intensa i profunda. Les pinedes s’enfosqueixen. De la xemeneia de la casa, deixada i devorada pel salanc, que hi ha en el racó de llevant de la platja, en surt un torterol de fum. Un gos fa uns lladrucs cansats, com per espantar l’avorriment, i es grata l’esquena rebolcant-se a la sorra, potes enlaire. L’onatge ha revifat una mica i deixa un fil d’escuma blanca, a trenc de sorra. El dia acaba de passar lentament. El temps s’escola amb indiferència i quietud.

És un tipus de literatura que es consumeix amb facilitat i fins i tot amb fruïció, no ho negaré; però que, si volem que sobrevisqui a l’arquetip i a la sospita de naftalina, caldrà exigir als dietaristes catalans futurs una renovació total del fons d’armari pel que fa a temes i escenaris.

La impossibilitat de la tragèdia

Miguel del Arco (Madrid, 1965), un dels dramaturgs punters del panorama actual, després d’haver dirigit tres curtmetratges a principis de segle, salta ara al llargmetratge amb «Las furias», un projecte tan audaç com a contracorrent. Superficialment es podria confondre amb una d’aquestes històries de família disfuncional, els membres de la qual passen junts un cap de setmana, durant el qual esclaten tota mena de conflictes que serveixen com a lluïment per a un repartiment coral i demostren com tots en el fons s’estimen molt.

I efectivament, en part és això: Marga (Mercè Sampietro), una psicòloga que ha superat la setantena, anuncia als seus tres fills la intenció de vendre el casalot familiar (una construcció imponent situada a la costa cantàbrica) per emprendre indeterminats plans de viatge. Els fills s’hi oposen per motius tan sentimentals com crematístics, però proposen un darrer cap de setmana en comú, en el qual el germà gran aprofitarà per casar-se amb la seva parella dels darrers vint anys. A més de la descendència, s’hi afegirà Leo (José Sacristán) l’ex-marit de Marga i pare dels seus fills, un actor retirat que pateix Alzheimer, així com la seva «misteriosa» assistent Julia. I efectivament sorgiran les tensions i hi haurà revelacions sorpresa i enfrontaments i tot el que es pot esperar del gènere, que amb «Agost» de Tracy Letts semblava haver arribat a la seva expressió definitiva.

Però Miguel del Arco sembla voler anar molt més enllà, amb una ambició desmesurada que quasi desafia els vells déus del món pagà, com si volgués exhibir el seu hubris particular. Perquè, ¿qui eren les Fúries (o Erínnies o Eumènides) del títol, si no les tres figures mítiques que venjaven tots aquells crims que no havien rebut càstig?, com se’ns informa en un pròleg incòmodament didàctic. Així que una mitologia ancestral plana amenaçant des de la primera escena, mentre que la propensió tràgica s’anuncia en els noms dels tres fills de l’actor i la psicòloga: Héctor, Casandra i Aquiles (potser un homenatge a «Los Chiripitifláuticos»?); i queda dinamitada pels seus cognoms familiars, Ponte Alegre. Però, de debò, hi ha lloc en el món contemporani per la catàrtica tragèdia grega? No marxeu, us respondré després de la publicitat.

El director, gràcies als seus bons oficis al teatre, es permet un d’aquells repartiments de somni, on hi ha el bo i millor de l’escena ibèrica. Sacristán regala una de les seves magistrals interpretacions tardanes, tan succintes com eficaçment patètiques, mentre que Sampietro està sublim i quotidiana, «as usual», i mereixeria un milió d’obres de teatre i cinema que giressin al seu voltant. Al seu costat, noms d’alt voltatge, com els de Pere Arquillué, Carmen Machi (chapeau, toujours), Alberto San Juan (que antipàtic i que boníssim), Gonzalo de Castro, Barbara Lennie (que collonuda i que guapa) i Emma Suárez (Emma, t’adoro, però algun dia deixaràs de patir davant de la càmera?).

Lamentablement tot aquest nirvana actoral es veu ferit amb efectes de pronòstic reservat per la presència d’una nena psicòtica (Macarena Sanz), que fa de filla i néta, respectivament, i que actua com a punt de vista aglutinador del relat. La seva interpretació entre neuròtica i possessa funciona com un definitiu irritant que dissuadeix la simpatia de qualsevol espectador amb criteri. No m’explico com un director d’actors tan expert com del Arco hagi pogut incórrer en un error de «casting» tan flagrant com aquest.

Cert que el desenvolupament de «Las furias» avança veloçment cap a una acumulació de situacions tan dramàtiques com absurdes, i que el que hauria de ser en essència espaordidor esdevé perillosament còmic en qüestió de minuts. Em resulta difícil donar-vos una resposta definitiva, però sospito que la tragèdia no té lloc al món modern i ens haurem de conformar amb una tragicomèdia o un melodrama a tot estirar.

El film, ja ho veieu, és tan valent com irregular, deixa però una col·lecció de grans moments dramàtics interpretats amb excel·lència. I no són precisament els que més soroll fan.

Fill predilecte

Jorge Luis Borges mai no va rebre el Nobel de Literatura, de manera que les lletres argentines només es pogueren rescabalar quan el guanyà l’escriptor Daniel Mantovani (Óscar Martínez), segons ho expliquen a «El ciudadano ilustre» la dupla de directors formada per Mariano Cohn i Gastón Duprat. Tal com dicta la llegenda negra del premi, ran de la seva recepció, la carrera de Mantovani s’estancarà i esdevindrà improductiva. Cinc anys més tard, accepta la invitació per tornar al seu poble natal, del qual va fugir fa quasi quaranta anys (i al qual no ha tornat mai més) per rebre un homenatge i presidir un seguit de festivitats.

El poble en qüestió es diu Salas i és un llogarret remot (com ho sembla ser tot en el camp argentí) que aviat es mostrarà tan enlluernat com ignorant sobre qui és el seu fill més famós. Per descomptat el clima de la visita anirà degenerant davant de l’hostilitat creixent dels antics conciutadans de Mantovani, que descobriran massa tard que són els únics inspiradors de l’obra del Nobel, i en un aspecte no necessàriament amable.

L’intel·ligent guió d’Andrés Duprat, germà d’un dels directors, incideix en la relativitat del terme «cultura» i en tot el que aixopluga aquest mot paraigües (des de l’alta literatura fins al concurs de pintura tronada, passant per les «boleadoras gauchas»). En un moment donat, característic de la seva supèrbia, el protagonista gosa dir que la paraula «cultura» només l’empren els que no en tenen cap.

El film extreu un cert humor de l’inevitable provincianisme d’aquest Salas fictici, tot i que el contempla amb gest impassible que comença dibuixant una poètica del purgatori rural, però que acaba incomodant. Potser carrega les tintes amb el nombre de personatges locals que voregen l’oligofrènia (com l’abominable galifardeu que festeja la xicota més llesta del poble).

Tampoc ajuda que un actor tan bo com Óscar Martínez defensi amb eficàcia un personatge tan antipàtic com el de Daniel Mantovani, un home que s’ha passat la vida intentant fugir de Salas i que, quan hi torna, no fa cap esforç per entendre el pa que s’hi dóna. De tot això n’acaba resultant una pel·lícula perspicaç, però en excés cerebral. La pots admirar, sense arribar a estimar-la.

Nora Navas surt en un parell d’escenes ambientades a Barcelona. Sempre m’agrada veure-la actuar.

La comunió Cohen

Ha mort Leonard Cohen (bé, de fet va morir dilluns passat, però la seva família ha escollit informar-nos tot just ahir, seguint la moda recent dels traspassos mediàticament controlats) i la comunitat universal de xarxes socials a la qual tots pertanyem, vulguem o no, ha optat per recordar-nos-ho avui. De cop i volta, els meus dos-cents amics de Facebook han decidit penjar a la seva pàgina el vídeo d’una cançó memorable del finat canadenc (que no sigui "Hallellujah", si us plau). Per descomptat, no penso escoltar ni una sola d’aquestes versions. ¿Per què els meus «amics» de Facebook són tan previsibles, ploraners, i tan poc interessants quan mor una figura estrella? Amb la vostra admiració programada (i una mica redundant) no aporteu res a cap procés de dol. De fet, l’infern és la mort de Bowie, Prince o Cohen, quan les llegeixes des de Facebook. Potser no estem parlant, o escrivint, de les mateixes persones.

La música dels temps

Ai quins regals inesperats t’ofereix de tant en tant el club de lectura! Per això cal celebrar el «Ragtime» d’Edgar Lawrence Doctorow (E. L. Doctorow, pel Món), potser la seva novel·la més exalçada, però també una de les més personals de totes les seves. Aquesta crònica ritmada sota els compassos d’un piano sincopat de Scott Joplin aixeca acta de la història americana de principis del segle XX i es podria titular perfectament «El naixement d’una nació» (que podria ser el segon o el tercer naixement, segons la profunditat de camp de la perspectiva històrica, i l’aversió que cadascú senti pel moralment discutible David W. Griffith).

Els seus protagonistes són els membres d’una família americana genèrica, però no tant, ja que el seu esdevenir interseca a la perfecció amb la majoria de personatges històrics i populars del seu temps. La formen un pare i una mare, el germà petit de la mare, l’avi matern i el fill. Tots ells anònims, identificats només pel parentiu, i plenament integrats a la naixent burgesia del poble de New Rochelle, als afores de Nova York. Per contra el nom de la noia de fer feines no és cap secret: es diu Brigit!

Hi ha altres personatges ficticis, de qualitat quasi emblemàtica: una família d’immigrants jueus que prové de l’Europa de l’est, una mare soltera negra i el seu pretenent (i pare de la criatura), gens casualment pianista de ragtime. Amb tota aquesta col·lecció humana i una trama molt ben lligada es toquen algunes de les qüestions més candents de la modernitat: el classisme, el racisme, el feminisme, els principis de la cultura de masses, de la publicitat, de la producció en cadena…

I tot això amanit amb la introducció molt poc respectuosa d’algunes figures històriques, potser amb peu una mica forçat, però amb prou gràcia i trellat. Així, no us estranyi que l’escapista Harry Houdini faci pràctiques de vol davant d’aquell arxiduc Franz Ferdinand, causant involuntari de la Primera Guerra Mundial, per culpa d’un atemptat letal a Sarajevo. Que el milionari Pierpoint Morgan intenti seduir l’industrial Henry Ford per embarcar-se en una expedició arqueològica al vell Egipte. Que l’anarquista Emma Goldman doni consells sentimentals al germà petit de la mare. O que, alça Manela!, Sigmund Freud visiti Nova York, es queixi de la falta de lavabos públics i acabi visitant el Túnel de l’Amor en companyia de Carl Jung.

I després hi ha l’Evelyn Nesbitt, que mereix paràgraf apart, ja que ella tota sola pot ser considerada com la mare de totes les muses paganes: les «Cover Girls», les «Pin Ups» o les «It Girls» dels darrers dos segles. La seva carrera va ser breu, però sensacional. Que el teu marit assassini el teu amant, proporciona titulars difícils de resistir. I més quan la víctima era l’arquitecte-estrella del moment: l’Stanford White dels collons.

La llavor de «Ragtime» va ser fructífera. Milos Forman en va fer un acceptable film l’any 1981. Significà l’actuació final de James Cagney i Pat O’Brien, però també el debut de Samuel L. Jackson i Jeff Daniels. Hi surten actors favorits de la casa, com Mary Steenburgen, Mandy Patinkin o Brad Dourif. El 1996 «Ragtime» esdevingué també un musical, encara que l’enunciat soni redundant. El firmaven el dramaturg Terrence McNally, amb la lletra i la música de Lynn Ahrens i Stephen Flaherty. Des de llavors ha viscut tantes reposicions, que segurament ningú no el podrà considerar tòxic. Però em jugo un ou (de guatlla) que la versió millor és aquesta que us intento explicar, escrita en negre sobre blanc, tan lliure i tan coral, tan musical i lúdica: la versió literària d’un d’aquells murals enciclopèdics de Diego Rivera.

Recomanabilíssima (la novel·la).

Estampes pulleses: Lecce ( i 3)

Entrada al cementiri de Lecce

Anem acabant. M’acomiado de la Pulla des de Lecce, primera incitació al viatge, quan ja han passat dos mesos i mig des del final de les vacances. El record més potent que guardo de la ciutat és la diferència d’ambient entre la nit i el dia. A ple sol i enmig de la ressaca del Ferragosto, els carrers apareixen deserts, implacables, museus barrocs delmats per una bomba de neutrons. I és cert que aquest estil arquitectònic i el seu contrapunt neoclàssic s’adeqüen molt bé a un paisatge estèril i de vitalitat absent. En aquest cas el millor que es pot fer és anar a passejar al cementiri municipal, on darrera d’una portalada severíssima s’amaga la molt particular Chiesa dei Santi Niccolò e Cataldo, una barreja impossible de romànic reciclat en barroc pullès. Per cert, ni un sol humà viu a la vista en tres panteons a la rodona.

Església de San Niccolò i Cataldo

Porta Napoli, segle XVI

La situació canvia al capvespre, quan les temperatures de la canícula es prenen un descans i la població local en pes sucumbeix als plaers incomprensibles de la «passeggiata». El seguit de vies trencades que travessen la ciutat històrica forma una artèria contínua, curulla d’estampes costumistes. Es diria que Lecce de nit ha estat presa per la massa revolucionària dels seus propis habitants (la impertinència dels forasters és poc perceptible) i l’ha condemnada a l’asfíxia de l’èxit. Potser som massa gent pertot arreu i el futur del turisme no serà per a mi.

Un altre complot d’imbècils

Roland Barthes (1915 - 1980)

Pocs debuts tan brillants com el de Laurent Binet l’any 2010 amb «HHhH», una novel·la històrica de construcció magistral i ritme irresistible. Després d’escriure una crònica sobre la campanya de François Hollande, «Rien ne se passe comme prévu», llibre que sembla que no va interessar gaire, va retornar a la novel·la fa poc més d’un any amb la divisiva «La Septième Fonction du langage». Ens acaba d’arribar de mans d’Edicions de 1984, traduïda per Josep Alemany com «La setena funció del llenguatge». Qui s’esperés alguna continuïtat en relació a «HHhH», ja es pot preparar per patir més d’una sorpresa.

Cert que la novel·la parteix d’un fet històric indiscutible: el 25 de febrer de 1980 el reputat semiòleg Roland Barthes és atropellat per la furgoneta d’una bugaderia i, a conseqüència de les ferides, acaba morint a l’hospital de la Pitié-Salpêtrière el 26 de març següent. Amb aquestes dades concretes a la mà, Binet comença a fantasiejar i elabora al seu entorn una trama rocambolesca que oscil·la entre la plausibilitat i el deliri. Per exemple, se’ns informa que Barthes acabava de dinar amb François Miterrand, l’etern candidat a la presidència de la République, i que el citat accident potser no era tal i una mà a l’ombra va ordenar la desaparició de Barthes. El president Giscard d’Estaing posa el comissari Bayard a investigar les circumstàncies de la mort del semiòleg i, com que el policia és un absolut ignorant en matèries de lingüística i semàntica (i qui no?), busca l’assessorament del jove professor universitari Simon Herzog. Tots dos formen una parella detectivesca i literària tirant a impossible, més Mortadelo i Filemón, que no pas Quixot i Sancho; però no és en tot cas un dels estirabots més greus del llibre.

En la seva condició de «thriller» cultivat, «La setena funció del llenguatge» evita qualsevol relació amb les farinetes indigestes de Dan Brown i mira d’apropar-se de totes les maneres possibles a l’ultra-erudit «El nom de la rosa» d’Umberto Eco, qui esdevé efectivament un dels coprotagonistes principals. El problema és que el seu marc de referència el constitueixen una colla d’intel·lectuals francesos, dels quals no tens cap obligació d’haver-ne sentit parlar abans, més l’afegitó dels polítics que es disputaven el terreny de joc de la república en un ja llunyà any 1980. França deu de ser l’únic país del món on els seus intel·lectuals ocupen titulars de diaris i esdevenen celebritats mediàtiques; però reconegueu que és problemàtic exportar a altres països un guió on apareixen, amb ben poca didàctica, gent com Michel Foucault, Louis Althusser, Jack Lang, Julia Kristeva, Jacques Derrida o Hélène Cixous. Com ho és fer la clau de la trama una setena funció «perduda» del llenguatge, que s'afegiria a les sis que Roman Jakobson va descriure.

Els episodis fulletonescos es succeeixen a les conteses retòriques i els debats acadèmics, mentre una colla de personatges de la vida real mostren el seu aspecte més ridícul. Binet, sense cap mania, manipula les biografies dels seus compatriotes fins a límits que m'han produït una certa incomoditat. No endebades la publicació de la novel·la va ser acollida amb divisió d'opinions al país veí.

Per cobrir-se les espatlles, l'autor subratlla el caràcter literari del llibre i n'accentua les costures. Així fa preguntar-se al seu protagonista si hi ha alguna manera de saber si som o no personatges de ficció. O se'n riu de l'actual corrent de redacció de novel·les a cop de Wikipedia.

Laurent Binet demostra que encara conserva bona mà per dosificar els clímax i ens descobreix la seva faceta d'humorista; però em pregunto a qui pot anar destinada aquesta broma. A casa nostra, i més enllà de l'àmbit acadèmic, em temo que "La setena funció del llenguatge" ha de perdre gran part de la seva eficàcia.

L’estat del malestar

Amb 80 anys a l’esquena, Ken Loach continua fent igual com el primer dia cinema social de denúncia. La seva recent «I, Daniel Blake», escrita pel seu còmplice habitual Paul Laverty, ha sigut considerada pel públic dels festivals una de les més persuasives de la seva carrera i li va permetre guanyar la Palme d’Or a Cannes 2016.

El Daniel Blake del títol (Dave Johns) és un fuster vidu de 59 anys, infartat recent, perdut en un laberint burocràtic en terra de ningú, entre el subsidi d’atur i la baixa laboral. En una de les estacions del seu particular calvari coneixerà una jove mare soltera (Hailey Squires) que es troba a un pas de la inanició. Entre aquests dos personatges baquetejats per la vida s’establirà aviat un corrent solidari i fins i tot un simulacre de vida familiar. Però les coses no poden acabar bé, quan es tracta de denunciar l’estat de la nació, i com deia la cançó, si has nascut per fer de martell, del cel et cauran els claus.

«I, Daniel Blake» exposa una situació cada dia més palesa en les societats del benestar actuals: la d’una maquinària estatal constreta per les retallades en el pressupost, la qual, amb l’únic objectiu de la reducció de costos, ha esdevingut cega a l’especificitat de les històries personals i es guia per rígides normes burocràtiques. Aquesta falta d’ànima s’accentua amb una subcontractació dels serveis socials a empreses privades que en última instància han de respondre al seu compte de resultats. Per descomptat, tot això està molt bé denunciar-ho i és un problema que ens afecta a tots de prop o de lluny. Loach amb el seu impecable naturalisme i una colla de bons actors transmet molt bé el seu missatge, i la trama se segueix amb atenció i simpatia malgrat la seva previsibilitat. Les escenes domèstiques de Daniel amb la seva nova família tenen un encant discret, i per això mateix més destacables. I cal reconèixer que s’ha de tenir un cor de pedra per no estremir-se en un parell o tres de seqüències dramàtiques.

Però he de dir que aquest tipus de cinema només m’interessa fins a un cert punt, ja que parteix d’una polarització massa simplista. Per descomptat, no nego que tot el que aquí es narra es pugui produir a la realitat, però prefereixo que la realitat me la serveixin en formats més complexos. En el món d’aquesta pel·lícula, la classe obrera en pes presenta immillorables intencions i un esperit solidari a prova de bombes, mentre que el funcionariat (llevat d’una excepció) està format per autòmats que tenen un algorisme al lloc de l’ànima. Vistes així les coses, assistir a la davallada pel pedregar del pobre Daniel Blake no té cap gràcia. ¿No era molt més humà assistir al drama recent de «Little Men», on no hi havia ni bons ni dolents, però tothom acabava sortint-ne ferit?

El dimoni de les llistes: Winstons Churchill a dojo

Churchill, l'autèntic

Dudley Field Malone, famós advocat liberal i actor ocasional, a «Mission to Moscow»  (1943) de Michael Curtiz.

Peter Sellers, còmic britànic, a «The Man Who Never Was» (1956) de Ronald Neame. Només hi va posar la veu.

Richard Burton, marit de Liz Taylor, a «Winston Churchill: The Valiant Years» (1961) d’Anthony Bushell. Veu en off que llegeix les memòries de Churchill.

Simon Ward, Duc de Buckingham als mosqueters de Richard Lester, a «Young Winston» (1972) de Richard Attenborough.

Warren Clarke, un dels «droogs» de «Clockwork Orange», a «Jennie: Lady Randolph Churchill».

Timothy West, actor shakespearià, a «Churchill and the Generals» (1979) d’Alan Gibson.

Robert Hardy a «Winston Churchill: The Wilderness Years» (1981) de Ferdinand Fairfax i «War and Remembrance» (1989) de Dan Curtis.

Howard Lang a «The Winds of War» (1983) de Dan Curtis.

Bob Hoskins, eminent actor i pèrdua recent, a «World War II: When Lions Roared» (1994) de Joseph Sargent. L’acompanyaven "nul·litats" com Michael Caine (Josep Stalin) i John Lithgow (Roosevelt).

Albert Finney, una altra eminència britànica afortunadament viva, a «The Gathering Storm» (2002) de Richard Loncraine.

Rod Taylor, mandíbula potent al «Hong-Kong» de la nostra primera televisió peninsular i a «Els ocells» de Hitchcock, a «Inglorious Basterds» (2009) de Quentin Tarentino.

Timothy Spall, mascaró de proa de can Mike Leigh, a «El discurs del rei» (2010) de Tom Hooper. Finalment Churchill per a tots els públics.

Michael Gambon, «The Singing Detective», Harry Potter i el que calgui, atrapat aquí a «Churchill’s Secret».

John Lithgow, camaleònic actor americà, al serial televisiu «The Crown», creat per l’intocable Peter Morgan.

I l’encara més perfeccionista Gary Oldman a «Darkest Hour» (2017) del perfeccionista total Joe Wright.