diumenge, 20 de novembre de 2016

Estrògens i testosterona

El cinema de Whit Stillman (cinc llargmetratges en vint-i-sis anys) —amb les seves tempestes en un got d’aigua protagonitzades per genteta benestant—, corre el perill constant de perdre’s en la irrellevància o la banalitat. Amb «Love & Friendship», la primera adaptació literària de la seva carrera, aconsegueix el to adequat per oferir-nos un divertiment agradabilíssim i potser el seu millor títol fins ara. L’original en el que es basa és «Lady Susan», novel·la epistolar primerenca de Jane Austen, que es va publicar dècades després del decés de l’autora.

La trama, amb famílies de la noblesa rural, dames d’escassos mitjans i hereus en edat de merèixer, és Austen en estat pur. Aquí, Lady Susan Vernon (Kate Beckinsale), una vídua encara jove, ha de fugir de la mansió Manwaring a causa de l’escàndol que crea el seu flirteig amb el senyor de la casa. Es refugiarà a cal germà del marit difunt i des d’allí començarà a maquinar la manera de firar un parell de bons partits, per a la seva filla i per a ella mateixa.

Desconec la novel·la d’Austen i no sé fins a quin punt Stillman li ha sigut fidel. És inusual en l’obra de l’escriptora una protagonista tan manipuladora i cínica a l’hora de satisfer els seus interessos; i costaria justificar el seu comportament en clau proto-feminista, ja que l’únic que Susan traspua és pur egoisme. També sembla sorprenent un desenllaç on l’adulteri sigui sorneguerament acceptat. Però bé, no cal prendre’s «Love & Friendship» gaire seriosament, ja que Stillman, des de la presentació inicial del «dramatis personae», ens mostra com és de conscient del convencionalisme de tot plegat.

Encara que la producció és irlandesa, francesa i holandesa, el film respira la qualitat i la manca d’encotillament que s’espera del cinema històric britànic, amb el seu nivell habitual en matèria de localitzacions, vestuari i interpretacions. Tret de la protagonista, de Chloë Sevigny i d’un quasi-cameo de Stephen Fry, la resta dels actors són poc coneguts, però perfectes en la seva transparència. M’ha agradat molt el cunyat entenimentat que fa Justin Edwards i el còmic pretenent curt de gambals que broda Tom Bennett. En quant a Kate Beckinsale, que carrega a l’esquena un munt de pel·lícules mediocres o directament dolentes, aquí pot rescabalar-se amb un personatge que és pura delícia de malícia, en difícil equilibri entre la seducció i la crueltat.

«Love & Friendship» és alta comèdia sofisticada, potser un gènere no exactament prestigiós ni mereixedor de grans premis; però, quan està feta amb la competència que demostren Stillman i companyia, el grau d’entreteniment és irresistible.

I ara, un doble salt mortal: d’un film dirigit per un home sobre dones que escriuen la seva pròpia història, a un film dirigit per una dona sobre homes que només són capaços d’escriure el seu propi fracàs. I de passada, bescanviem l’Anglaterra de principis del XIX, per la Grècia del segle XXI.

Escasses són les mostres de la cinematografia grega que arriben a les nostres pantalles i, si m’he de guiar pels films de Yorgos Lanthimos i per aquest «Chevalier» d’Athina Rachel Tsangari (productora per altra banda de les pel·lícules del propi Lanthimos), es diria que el que predomina és una visió de l’ésser humà reduïda als seus trets més primaris i narrada a través d’apòlegs que escapen del naturalisme per vies tangencials. Confio, per la preservació de la salut mental de l’espectador hel·lènic mitjà, que la indústria cinematogràfica nacional també sigui capaç de proporcionar-los comèdies i cintes d’acció més convencionals, perquè una dieta continuada de «Caní» i «Chevalier» faria parar boig a qualsevol incaut.

La pel·lícula en qüestió ens explica com una excursió en iot amb pretext submarinista, la qual aglutina sis homes relacionats per llaços professionals o familiars, acaba derivant (per propensió hormonal o per pur avorriment) en una mena de joc on es discernirà qui és el millor de tots a través de diverses proves, tan arbitràries com vulguis, però jutjades molt democràticament (com correspon als grecs d’ahir i de sempre).

A partir d’aquí, els sis mascles, amb la seva competitivitat exacerbada, comencen a comportar-se de forma ridícula, a manipular-se mútuament, a exhibir les seves ereccions i fer-se la traveta, i a intentar convèncer els altres de qui la té més llarga (de vegades de forma metafòrica, però de vegades també de forma literal). En un món més convencional (del temps del Carlos Saura de "La caza") aquesta conjunció de testicles lògicament hauria d’acabar de molt mala manera, però Athina Rachel Tsangari demostra que controla el seu material narratiu i que fins i tot està disposada a convertir-lo en una comèdia. Amb vessament de sang inclòs, però vessament finalment provocador d’una riallada. La de l’espectadora amb els cabells de colors a la filera del davant i l’altre costat del passadís.

Insòlita, agosarada, marciana, però gens menyspreable per qui vulgui tastar una cuina diferent.

4 comentaris:

  1. Sembla que aquesta no es per mi, tenint en compte que lo més proper a Jane Austen que he tocat ha sigut la novel•la Orgull i prejudici... i zombis.

    Sobre la peli grega no se què pensar, es veu una aposta arriscada.

    PS: Estic esperant la teva crítica de La Llegada, ja saps que sóc més de ciència ficció.

    ResponSuprimeix
  2. Home, tu que ets tan competitiu, la grega t'ha d'afectar. "La llegada" la tinc encara pendent.

    ResponSuprimeix
  3. sobre la primera cap problema, la segona sembla un d'aquells plats desconeguts que et posen al davant i t'avisen que piquen. Evidentment el tastaré :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Què seria el contrari de la misogínia, la misoàndria? Doncs això.

      Suprimeix