Com sap tothom i no és profecia, la majoria dels membres de la meva generació està fent vida vicària i festiva a través d’això monstruós i indescriptible que s’anomena Facebook. No coneixeu Facebook? No m’ho puc creure! Ai, perdoneu, ja veig que fèieu broma.
Aquesta setmana (o la passada) un article publicat a yorokubu ha aixecat la llebre sobre l’enorme impostura en la qual vivim, tot i que jo ja ho havia sospitat, perquè per molt que publiqui coses interessants en aquell aparador, la resposta sol ser nul·la del tot; l’únic que semblen percebre els meus «amics» són les fotografies que replico des d’Instagram. Resulta que Facebook, en la seva divina saviesa, enlloc de deixar-nos escollir el que volem veure, escull per nosaltres el que més ens pot interessar. Ho fa a partir d’uns algorismes que imagino complicadíssims, encara que els resultats siguin pedestres. Dóna prioritat a les entrades més populars (les que tenen més «likes» o més comentaris), les que més t’has dedicat a mencionar, les més actuals (o sigui que, si estàs un dia sense connectar-te, difícilment veuràs el que es va publicar ahir) i als vídeos sobre tot altre tipus de mitjans. Gràcies a tots aquests criteris, l’usuari no té cap control sobre el que publica i es pot trobar en el paper galdós d’estar llençant perles que no arribaran ni tan sols als porcs proverbials.
Tampoc contemplat des de l’altre extrem, amb el soci de Facebook en el paper de receptor de la informació, el panorama és més galdós. Sovint el que el senyor FB selecciona com a de màxim interès per la meva persona són notes del tipus «X s’ha fet amic de Perfecte Anònim 1», «X s’ha fet amic de Perfecte Anònim 2», «a la teva amiga Y li agrada la pàgina de Damart - thermolactyl» o «5 raons per casar-te amb un albí (la número 3 et sorprendrà!)». I, tot inundant-me amb tanta inanitat, oblida al tinter coses que m’haurien interessat molt més. Exemple: fa dos dies vaig anar a la presentació d’un llibre a una llibreria de la qual sóc seguidor a Facebook. En una foto de l’acte hi surto jo d’esquitllentes, però com que ningú no s’ha molestat a etiquetar-me, ho he hagut de descobrir de forma convoluta i retorçada.
No se m’escapa que tota aquesta manipulació no és innocent i que, al bell mig de la nostra perplexitat, algú en vol treure profit. Ja fa anys que m’acullo a la vella dita digital que afirma que, quan no saps on rau el negoci, senyal que el negoci ets tu mateix, (amb la teva circumstància i els teus «trending topics» a la gepa). Cada dia que passa em dic que baixo a la pròxima, però després em fa mandra i em desdic. Coi d’algorisme.
Aquesta setmana (o la passada) un article publicat a yorokubu ha aixecat la llebre sobre l’enorme impostura en la qual vivim, tot i que jo ja ho havia sospitat, perquè per molt que publiqui coses interessants en aquell aparador, la resposta sol ser nul·la del tot; l’únic que semblen percebre els meus «amics» són les fotografies que replico des d’Instagram. Resulta que Facebook, en la seva divina saviesa, enlloc de deixar-nos escollir el que volem veure, escull per nosaltres el que més ens pot interessar. Ho fa a partir d’uns algorismes que imagino complicadíssims, encara que els resultats siguin pedestres. Dóna prioritat a les entrades més populars (les que tenen més «likes» o més comentaris), les que més t’has dedicat a mencionar, les més actuals (o sigui que, si estàs un dia sense connectar-te, difícilment veuràs el que es va publicar ahir) i als vídeos sobre tot altre tipus de mitjans. Gràcies a tots aquests criteris, l’usuari no té cap control sobre el que publica i es pot trobar en el paper galdós d’estar llençant perles que no arribaran ni tan sols als porcs proverbials.
Tampoc contemplat des de l’altre extrem, amb el soci de Facebook en el paper de receptor de la informació, el panorama és més galdós. Sovint el que el senyor FB selecciona com a de màxim interès per la meva persona són notes del tipus «X s’ha fet amic de Perfecte Anònim 1», «X s’ha fet amic de Perfecte Anònim 2», «a la teva amiga Y li agrada la pàgina de Damart - thermolactyl» o «5 raons per casar-te amb un albí (la número 3 et sorprendrà!)». I, tot inundant-me amb tanta inanitat, oblida al tinter coses que m’haurien interessat molt més. Exemple: fa dos dies vaig anar a la presentació d’un llibre a una llibreria de la qual sóc seguidor a Facebook. En una foto de l’acte hi surto jo d’esquitllentes, però com que ningú no s’ha molestat a etiquetar-me, ho he hagut de descobrir de forma convoluta i retorçada.
No se m’escapa que tota aquesta manipulació no és innocent i que, al bell mig de la nostra perplexitat, algú en vol treure profit. Ja fa anys que m’acullo a la vella dita digital que afirma que, quan no saps on rau el negoci, senyal que el negoci ets tu mateix, (amb la teva circumstància i els teus «trending topics» a la gepa). Cada dia que passa em dic que baixo a la pròxima, però després em fa mandra i em desdic. Coi d’algorisme.
Crec que la dita digital és una adaptació d'una altra vella dita del món del pòquer: "Si estàs en una partida i no saps quin dels jugadors és el pringat, és que el pringat ets tu". Coi d’algorisme.
ResponEliminaSegurament. Només espero que el pringat i el negoci no hagin de ser elements inevitables del pòquer i el facebook respectivament.
Eliminaem vaig donar de baixa, del Facebook i del Twitter, bé del twitter no, pero no el faig servir, alli reta somort. Una altra dita diu: si alguna cosa es gratis, vol dir que el producte ets tu.
ResponEliminaCom a curiositat, de tots els escrits que he publicat en aquests ja més de 10 anys, un dels més visitats es: COM DONAR-SE DE BAIXA DE FACEBOOK: 4.480 VISITES.
Amb no tornar-hi a entrar, ja em conformaria.
EliminaEn el darrer paràgraf hi ha la clau. No és un servei social, és un negoci. Siñes gratuït, ells posen les normes. Si no ens agrada, bon vent.
ResponEliminaSi, és clar, però podrien dissimular una mica o es quedaran sols.
EliminaM'interessen només determinades pàgines i no vull perdre la consciència de que m'estan manipulant per treure'm-em sembla impossible a aquestes alçades-algun profit o altra.
ResponEliminaFa força fàstic tota la xarxa perquè sents com constantment t'espien. Vols veure una fotografia de Cap Ferrat i et comencen a sortir hotels d'aquella localitat. Però l'algorisme és curt de gambals ja que tot sovint m'ofereix hotels a Badalona i restaurants a Riudellots de la Selva llocs en els que acostumo a menjar i dormir a casa. Puafff!
Sí, Glòria, de moment no l'encerten gaire, però tot arribarà.
EliminaSe m'acudeix, acabaran oferint-me un Bed and Breakfast a la meva direcció?
ResponEliminaHa, ha, Glòria, tot arribarà.
EliminaVols dir que totes les meves perles de saviesa que comparteixo a través del facebook no les llegeix ningú perquè facebook pensa que no són interessants?! Bé.. com a mínim em queda twitter (medi que es tan ràpid que ningú deu veure el què publico) i el Google+ mitja que no filtra res però per contra ningú fa servir... Anem bé.
ResponEliminaSegur que a Facebook com a mínim l'Ahse te les pesca totes.
EliminaSi no fos pel fill -que majoritàriament contactem per FB- o per la política -de la que mestoyquitando- no estaria en cap dels dos, ni FB ni Tw, perquè cada dia em descobreixo a mi mateixa més interessada per "qué aspecto tienen los famosos guapos de los 80" que no pas per res que faci ningú. I això no pot ser sa.
ResponEliminaTambé podria ser que FB pensés que el teu fill no és del teu interès i et quedaries a les fosques.
Elimina