dimarts, 1 de novembre del 2016

Estampes pulleses: Lecce (2)

Santa Croce
Una de les virtuts principals de la ciutat és la d’haver batejat un estil arquitectònic, l’anomenat «barroc de Lecce», caracteritzat per la seva pedra daurada i les seves decoracions extravagants (demoníaques o bestials, segons els viatgers britànics del segle XVIII). L’estil, en cas que arribés a merèixer aquest nom, només el trobareu aquí (i en els pobles de l'entorn); i, encara que tot sigui discutible, a mi em sembla homologable amb qualsevol altre barroc de la resta del món.
Detall dels celestins

El plat fort d’aquesta manera de fer és la basílica di Santa Croce (1548-1646), actualment enlletgida per treballs de restauració i bastides diverses, tot i que encara deixa entreveure perfils francament emocionants en la bigarrada imatgeria del seu rere fons. Forma impressionant conjunt amb el més sever Palazzo del Governo, antic convent dels celestins. Igualment importants són la catedral i el palau episcopal, prèviament mencionats a l’apunt de fa pocs dies.

Santa Chiara
San Matteo
Chiesa delle Alcantarine
Per descomptat, Lecce pot exhibir encara moltes altres esglésies de façana i planta barroca. N'he seleccionat tres: una de tan senzilla com la de les monges alcantarines, l'escapçada de Santa Chiara i la molt atractiva de San Matteo amb el seu doble joc convex-concau. Em sembla que a casa nostra això del barroc no cau gaire bé, que nosaltres som de gustos més austers i terrenals, que no ens agrada l'excés d'ornamentació i preferim nomenar les coses pel seu nom (que sol ser "romànic" o, a tot estirar, "gòtic català"). Però davant d'aquest barroc excessiu i lluminós que respira tant de Mediterrani, em veig incapaç de girar-li l'esquena. Som molt lluny tant de l'ensucrament austríac, com de l'eixutesa del Gesù romà o de l'esterilitat de l'Escorial (suposant que allò encara qualifiqui com a barroc).

I si no us sembla plaer suficient passejar com un caminant qualsevol davant d'aquestes escenografies solars, sempre podreu entretenir-vos en totes aquelles excrescències figuratives, tallades en pedra, que pul·lulen a l'arquitectura civil de la vila, i que com ja he dit abans incomodaren a tots els viatgers britànics embarcats en el Grand Tour durant el segle XIX. Ai, animetes de càntir!



2 comentaris:

  1. En la última foto tu feies la foto, però a canvi veig que et gravaven en vídeo

    ResponElimina