dilluns, 7 de novembre de 2016

L’estat del malestar

Amb 80 anys a l’esquena, Ken Loach continua fent igual com el primer dia cinema social de denúncia. La seva recent «I, Daniel Blake», escrita pel seu còmplice habitual Paul Laverty, ha sigut considerada pel públic dels festivals una de les més persuasives de la seva carrera i li va permetre guanyar la Palme d’Or a Cannes 2016.

El Daniel Blake del títol (Dave Johns) és un fuster vidu de 59 anys, infartat recent, perdut en un laberint burocràtic en terra de ningú, entre el subsidi d’atur i la baixa laboral. En una de les estacions del seu particular calvari coneixerà una jove mare soltera (Hailey Squires) que es troba a un pas de la inanició. Entre aquests dos personatges baquetejats per la vida s’establirà aviat un corrent solidari i fins i tot un simulacre de vida familiar. Però les coses no poden acabar bé, quan es tracta de denunciar l’estat de la nació, i com deia la cançó, si has nascut per fer de martell, del cel et cauran els claus.

«I, Daniel Blake» exposa una situació cada dia més palesa en les societats del benestar actuals: la d’una maquinària estatal constreta per les retallades en el pressupost, la qual, amb l’únic objectiu de la reducció de costos, ha esdevingut cega a l’especificitat de les històries personals i es guia per rígides normes burocràtiques. Aquesta falta d’ànima s’accentua amb una subcontractació dels serveis socials a empreses privades que en última instància han de respondre al seu compte de resultats. Per descomptat, tot això està molt bé denunciar-ho i és un problema que ens afecta a tots de prop o de lluny. Loach amb el seu impecable naturalisme i una colla de bons actors transmet molt bé el seu missatge, i la trama se segueix amb atenció i simpatia malgrat la seva previsibilitat. Les escenes domèstiques de Daniel amb la seva nova família tenen un encant discret, i per això mateix més destacables. I cal reconèixer que s’ha de tenir un cor de pedra per no estremir-se en un parell o tres de seqüències dramàtiques.

Però he de dir que aquest tipus de cinema només m’interessa fins a un cert punt, ja que parteix d’una polarització massa simplista. Per descomptat, no nego que tot el que aquí es narra es pugui produir a la realitat, però prefereixo que la realitat me la serveixin en formats més complexos. En el món d’aquesta pel·lícula, la classe obrera en pes presenta immillorables intencions i un esperit solidari a prova de bombes, mentre que el funcionariat (llevat d’una excepció) està format per autòmats que tenen un algorisme al lloc de l’ànima. Vistes així les coses, assistir a la davallada pel pedregar del pobre Daniel Blake no té cap gràcia. ¿No era molt més humà assistir al drama recent de «Little Men», on no hi havia ni bons ni dolents, però tothom acabava sortint-ne ferit?

2 comentaris:

  1. L'acumulació de penes produeix efectes contraris als buscats i això em va passar amb algunes escenes d'aquesta història que freguen el tòpic fulletinesc.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, acabarem explicant de nou "La venedora de llumins".

      Suprimeix