dimecres, 23 de novembre de 2016

Notícia de la Plana

Miquel, és imprescindible que us busqueu un bon dissenyador gràfic.
Tinc la certesa que no era jo l’únic que esperava amb candeletes una nova mostra de la creativitat de Jordi Lara, que tant i tant ens havia enlluernat amb «Una màquina d’espavilar ocells de nit». Per fi, més tard que d’hora, el moment tant anhelat ha arribat amb la publicació aquest mes de novembre del llibre de contes «Mística conilla», sota l’empara d’Edicions de 1984, i ja us puc avançar que no defraudarà als seus antics admiradors.

Començaré per treure’m del davant el que menys m’ha interessat, que són sortosament els dos relats més breus del recull. «Dasha Biryuk», sobre una suïcida cineasta experimental russa, sorgeix potser de les experiències com a realitzador cinematogràfic de l’autor; però no he sabut copsar ni la suposada originalitat de la cineasta fictícia, ni que pretenia Lara en escriure aquesta història. Em passa el mateix amb «Scherzo per a bandoneó», un conte pràcticament escrit en argentí, la clau del qual potser només serà comprès per experts en l’obra de Jorge Luis Borges.

Els quatre relats restants, en canvi, em semblen sensacionals, i el motiu té molt a veure amb la seva adscripció geogràfica. I és que, per molt que Lara a la presentació a Barcelona pretengués que el llibre s’inscrivia en un marc cosmopolita, on realment brilla la seva literatura és en els paisatges que coneix bé, començant per la Plana de Vic natal. No endebades el títol «Mística conilla» provocarà més d’un malentès entre els lectors de Can Fanga (que faran bé de consultar al DIEC l’accepció popular de l’adjectiu).

Efectivament el pòquer guanyador del llibre el formen quatre narracions ambientades a Osona o a Andalusia (terra d’origen dels Lara). «Un conte de fades» explora la difícil intersecció entre el quotidià i la fantasia, amb un jubilat que deixa la dona per encalçar una sirena, una barreja de «Splash» i «Cocoon», però amb algunes escenes filmades a Platja d’Aro. «Mística conilla» (el conte, no el recull) retrata un típic sopar d’ex-condeixebles escolars, amb algunes derivacions inesperades (i una estructura molt audaç, amb un narrador que no és testimoni directe) que refuta el possible convencionalisme del seu plantejament.

A «Zapatos de boscal» —un viatge cap al sud, per satisfer el caprici d’un pare gairebé senil, que retroba tant les seves arrels com els fantasmes dels quals algun dia va fugir—, s’escriu amb sensibilitat extrema sobre la pertinença a un lloc, sobre el teixit que formen les famílies, sobre Andalusia i Catalunya, i sí, també sobre independentisme. En resulta un relat ple de veritat humana, en el qual ningú no en surt ferit malgrat les arestes de l’assumpte. 

Finalment l’excels «Lo matí de ma infantesa» conjura de forma màgica la figura de Mossèn Cinto, tan familiar entre els habitants de la Plana, i el fa coprotagonista d’una epifania quasi tan sensacional com la revelació sardanista enmig de la natura que apareixia en lloc preferent al clímax d’«Una màquina d’espavilar ocells de nit».

Els relats de Lara, sovint originals tant en el que expliquen, com en la forma com ho expliquen, atrapen el lector de forma gairebé addictiva, com perfectes màquines d’espavilar lectors tothora. I després (i no menys important) hi ha el seu llenguatge, tan genuí i suculent com allunyat d'encarcaramenta. Prengueu un paràgraf a l’atzar, tots són pura marqueteria.
Orellut, la closca de pollet rossa i pelada, amb dues pales per dentots que li anaven grosses dins la boca de noia, sobretot això, recordo. Què veien que jo no veia aquells ulls de blau deixatat? Què devia rumiar si rumiava? Encara no ho sé. Sé que em vaig estirar a l’herba i que el vaig voler imitar en l’abandonament; un instant me’l vaig tornar a mirar de reüll abans de caure jo mateix en l’èxtasi dels sentits. Us he parlat abans dels prodigis silenciosos: aquell moment ho era i jo em trobava en disposició de viure’l. Perquè m’entengueu us diré que es devia escolar una hora ben bona, però el temps no s’hi comptava per minuts sinó per descobriments.
No sóc amic de maximalismes, al cap i a la fi em queda molt per llegir, però sospito que en el moment present s’escriuen ben poques proses tan llestes i saboroses com les de Jordi Lara. La recomanació aquí és imperativa.

10 comentaris:

  1. Per al·lusions fangueres: això de 'conilla' era força universal en d'altres temps, no tan llunyans contemplats en perspectiva.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo també ho coneixia, però al meu entorn més jove tothom pensa només en la bèstia.

      Suprimeix
  2. Respostes
    1. I sí, a Osona (encara ara i malgrat les inclemències meteorològiques) correm conills pels puestos amb tota la naturalitat del món. Que no sigui la boira.

      Suprimeix
    2. No m'hi havia fixat. Que curiós!

      Suprimeix
  3. Me'l vaig estar mirant, en parlen bé, i va estar a punt de venir cap a casa, però no me'n vaig convèncer. Ara tampoc després de llegir-te com és. L'instint lector m'alerta que tan bona prosa, tan bona prosa, al final em cansa més que m'enganxa. No sé, intentaré recollir altres opinions, segur que molta gent el llegirà.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xexu, em fas sentir un fracàs en el camp de la propaganda, però continua buscant opinions. Crec que fins i tot et podria agradar.

      Suprimeix
  4. Quan jo vaig arribar a Barcelona, fa uns quants anys, ningú entenia l'expressió "conilla" que a les comarques gironines es feia servir molt. Quan explicavés què volia dir la gent es feia un tip de riure.
    El llibre, tal i com el presentes, sembla interessant.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El meu dit apunta la lluna i tots mireu el meu dit. Sí, el llibre sembla interessant (i t'ho dic amb sarcasme).

      Suprimeix