Un món de metros: Praga (2)

Praga és un d'aquells casos en els que la seva evolució m'alegra el dia, perquè la versió anterior era de pena. A la xarxa de metro s'hi han afegit les línies del tram, el que causa complexitat i una mica més de confusió; però és indiscutible que la qualitat del disseny s'ha millorat, amb traçat de les línies i tipografies molt més professionals. Les tres línies de metro destaquen pel seu gruix (la verda, la groga i la vermella). El riu Moldava ara dibuixa un meandre molt més graciós i "natural", que accentua l'angulositat de la xarxa. Que Praga sigui una ciutat tan atractiva també és un motiu molt potent per trobar totes les gràcies a aquests circuits.

El pitjor atlas del món (i 7)

Dalt s'indiquen en vermell els països des dels que no es pot anar a Austràlia caminant. En verd els que sí. I ja que parlem d'Austràlia, en el curiós mapa següent el cercle vermell marca l'àrea on la població de cangurs supera la que hi ha al seu exterior.

A continuació, els països que va visitar el "World Tour 2016" de Beyoncé. O el món segons Beyoncé.

Ara faré una mica de demagògia. En el mapamundi de baix, tots els països que són més pobres que Bill Gates han estat substituïts per una foto seva somrient.

Acabo, de moment, aquesta selecció de mapes curiosos, estúpids i/o absurds amb un mapa d'Europa que, si diu la veritat (que no us ho asseguro), presenta el nombre de bandes de heavy metal per milió d'habitants de cadascun dels països que la formen. Com seria d'esperar, existeix una correlació entre la música "heavy" i els víkings. Els casos de Portugal i Grècia (!) són més difícils d'explicar.

El pitjor atlas del món (6)

Dalt, tots els països del món que escriuen la data en format mm/dd/aaaa. Baix, tots els països del món que reconeixen l'annexió de Crimea per part de Rússia.

A continuació, mapa dels països que han guanyat la Super-Bowl.

I finalment, mapa dels països originaris de les guanyadores del concurs de Miss Univers.

El pitjor atlas del món (5)

Avui em posaré una mica ecologista per sensibilitzar-vos sobre l'escalfament global. Si hem de creure aquest mapa, això és tot el que quedaria del mapamundi després d'una pujada del nivell del mar de 480 metres. Fa tres dies feia broma, però ara veig que la millor opció serà emigrar a Mongòlia; un país ple de terreny urbanitzable i uns impostos del cadastre encara per investigar.

El pas següent seria que el mar augmentés fins els 8.800 metres (improbable; quedeu tranquils). Seria l'ocasió per mostrar un mapa terrestre on només sobresortiria l'île d'Everest per sobre d'un oceà infinitament blau. 

Podem riure tnt com vulguem, però el futur d'alguns pobles envoltats de mar és l'extinció. Per tant acabo aquí, amb un mapa de les Marshall Islands, tal com es preveu que serà cap allà els anys 2060.

Espies i cowboys

He vist la seqüela «Kingsman: El Cercle Daurat» de Matthew Vaughn sense haver tingut tractes amb l’anterior «Kingsman», però crec que ho he entès gairebé tot. Al cap i a la fi, no estem parlant d’astrofísica. Aquests Kingsmen, agents secrets de britànica elegància i seu a una sastreria de Saville Row, per la seva actitud flegmàtica i el seu arsenal de «gadgets» semblen hereus passats de rosca del primer James Bond. El quid d’aquest segon lliurament és la intervenció d’una agència d’espionatge equivalent a l’altre costat de l’Atlàntic, l’existència de la qual dona ocasió a alguna brometa sobre les diferències entre ianquis i britànics (o dues nacions separades per una mateixa llengua, com segurament va dir Oscar Wilde).

La trama, que es relaciona amb el consum global de substàncies estupefaents, té la seva gràcia i molta més solta que els «macguffins» habituals d’un film de James Bond. El jove Taron Egerton, que exerceix de protagonista, mostra autoritat i fins i tot un cert sentiment en un paper que podria ser pura paròdia. Al seu costat, Colin Firth i Mark Strong defensen amb discreta eficiència els dos personatges que més s’apropen a la idea de coprotagonistes. Julianne Moore fa de l’arxi-dolenta Poppy Adams amb excessos de gran guinyol que a mi m’han encantat, però que no han agradat igual a tots els de casa. Afegiu-hi el puixant Pedro Pascal («Joc de Trons», «Narcos»), més un ninot articulat que un veritable personatge, per completar el repòquer d’actors que s’hi esforcen.

Com en tota producció de gran pressupost, hi col·laboren grans noms de la pantalla (o del món de la «celebrity»), als quals se’ls exigeix poca cosa més que no desentonar en els seus deslluïts papers. No em fa cap pena Poppy Delevingne (la germana desmillorada de Cara); però actors i actrius com Halle Berry, Jeff Bridges, Channing Tatum, Bruce Greenwood, Michael Gambon o Emily Watson mereixen una mica més de dignitat a l’hora de guanyar-se les garrofes. I a més hi ha Sir Elton John (beneït sigui). Alguns que han fet crítica del film, troben excessiva la seva presència. Per a mi, no li agrairé prou que hagi protagonitzat els dos o tres únics gags que m’han fet somriure.

Com en tota bona pel·lícula del 007, un element important és el catau del dolent; i cal dir que aquest té un disseny delirant i espectacular (com pràcticament tot el disseny de producció). Bones escenes d’acció —malauradament la millor és la que prologa el film—, però massa llargues i caricaturesques; fan venir al cap els curts animats de Looney Tunes [i és que entres al cinema per evadir-te i la realitat no para d’assaltar-te].

Em diu en Josep que el primer Kingsman era millor. A mi no m’ha molestat veure aquest «Kingsman: The Golden Circle», tot i que reconec que és una rucada i que 140 minuts de rucada acaben sent un gra massa. Però qualsevol pel·lícula que inclogui alhora Julianne Moore, Elton John i el paquet de Channing Tatum sempre em mereixerà un respecte.

El pitjor atlas del món (4)

La meitat de Mongòlia viu en aquests dos petits punts vermells que gairebé no veieu. La boca badada d'un cocodril, la mossegada d'una puça. Són tres milions i escaig en total. Ja veureu com ho expliqueu.

El pitjor atlas del món (3)

Efectivament, els Estats Units són enormes comparats amb altres continents. Oi que no us ho esperàveu?

La taula següent no és un mapa ni és "terrible" en cap sentit, però l'he trobada al mateix compte de Twitter i m'ha semblat curiosa. És la taula periòdica dels elements on la seva informació habitual ha estat substituïda per la bandera del país (o països) que van descobrir cada element químic. Els rectangles de color maó representen elements ja coneguts pels antics. I sí, hi ha dues banderetes espanyoles, el wolframi i el platí.

En el següent mapa descobrireu què passa quan se'ls hi demana a 1.700 americans que indiquin on creuen que es troba Corea del Nord. Dedueixo que d'entrada el test es va efectuar sobre un mapa exclusivament asiàtic. Si haguessin partit d'un mapamundi, les respostes haurien sigut encara més reveladores.

I a continuació, el mapa estúpid definitiu: els habitants per càpita dels països europeus. Atenció que les dades de Kosovo no estan disponibles.

Acabo amb el típic toc surrealista, o què passa si substituïm tots els països francòfons per una fotografia de Kim Kardashian plorant. Agrairé aclariments.

El pitjor atlas del món (2)

Continuo amb les mostres de "Terrible Maps", que una mica d'humor no ens anirà malament. Així que aquí dalt teniu una representació del mapamundi si no hi hagués terres sobre el nivell del mar.

I en la mateixa línia minimalista, el mapa hidrogràfic de l'Aràbia Saudita. Em recorda una postal que tinc del Túnel de Sant Bernard a les fosques. Pots comptar que és un rectangle negre.

Amb una mica més d'interès, encara que sigui més sociològic que geogràfic, aquí teniu el Mapamundi de la Tragèdia, o com ens afecten les males notícies segons el país del qual arriben. El color vermell (Quina tragèdia tan horrorosa!) inclou tota l'Europa occidental, Israel, els Estats Units (excepte Alaska), Canadà, Austràlia i el Japó. El color groc (Què trist!) es reserva per l'Europa Oriental, Egipte, Sud-Àfrica, Índia, Corea del Sud, Nova Zelanda, Alaska, Mèxic i tota l'Amèrica del Sud tret de les Guaianes. En verd (o "bé, així és la vida") comprèn Rússia, la Xina, Turquia, l'Orient Mitjà, la península aràbiga, Cuba, Haití, Amèrica Central i Veneçuela. El blau marca els països  que ni tan sols sabíem que existien (aquí l'autor del mapa ens pressuposa excessivament ignorants), com ara Mongòlia, les Guaianes, Indonèsia, Indoxina i tots els que acaben amb el sufix "-an". Per acabar, sota el color marró de gos-com-fuig, Corea del Nord i pràcticament tota Àfrica. Ja ho explica la llegenda del mapa: Who Cares?, que es pot llegir alternativament com "A qui l'importa" o "Se me'n fot".

Una mica relacionat amb l'anterior, ara centrat en el president americà Donald Trump, aquest mapamundi on la grandària de cada país és proporcional al nombre de vegades que aquest personatge de color taronja (i que no és el Naranjito) l'ha mencionat als seus discursos. Com que el seu propòsit és el de fer Amèrica (o sigui els Estats Units) "great again", el seu país hi surt sobredimensionat. Li passa el mateix a Mèxic, però més aviat per al·lusions, sempre desagradables. Cal fixar-se molt per descobrir que Canadà està esclafat i minúscul, nord enllà. No cal fixar-se tant per veure que per a Trump, Amèrica del Sud, Àfrica, Oceania, Indonèsia, Indoxina (i per descomptat l'Antàrtida) són un zero a l'esquerra. D'Europa li agraden França i el Regne Unit, de les penínsules del Sud passa totalment, i també de Rússia. La resta del seu discurs el reserva pels països problemàtics de l'Orient Mitjà (o no tant mitjà), per la Xina, les Corees i el Japó.

Confesso que aquest mapa, el darrer d'avui, no l'acabo d'entendre. Es titula "Les banderes d'Europa" i sembla que marca cada país amb una bandera que no li correspon. Aventuro que el seu únic propòsit és el d'irritar a totes les nacions implicades, amb una simbologia contrària i perversa. No s'explica sinó una Espanya quadribarrada, un Portugal amb aromes brasilers, una Alemanya nazi o una Rússia amiga de la diversitat sexual. No digueu que no fa gràcia (fins que no la fa).

El pitjor atlas del món (1)

La gent del compte de Twitter "Terrible Maps" compleix el que promet: una selecció de mapes tan ineptes, que la seva única funció a la vida sembla ser no informar de res. Cap exemple millor que el d'aquí dalt, sublim en la seva estupidesa: tots els països del món arranjats per localització geogràfica. Fascinant és poc.

N'hi ha més. Com aquesta reveladora estadística del consum elèctric europeu l'any 1507. No sé el motiu d'haver escollit aquest any en concret, perquè mira que tenien segles on triar!

Dalt podeu veure el mapa culinari d'Europa segons el punt de vista  dels italians. En el centre, marcat en vermell com el melic del món, un cercle que abasta tota la península itàlica i que exhibeix el rètol de "Real Food" (menjar de debò). Els successius cercles concèntrics delimiten les següents regions: comestible en general; s'aconsella anar amb compte; engreixa; literalment insuls; estèticament insuls; i tòxic. Més enllà només hi ha una desolació de color gris presidida per una calavera i uns coberts creuats, crec que el missatge queda clar.

Però hi ha més. Fixeu-vos en les dues línies verticals discontínues: a l'esquerra, el Meridià de la Pasta Massa Cuita; a la dreta, el Meridià del Cafè Enfangat. De baix a dalt, les línies horitzontals marquen: el Paral·lel del Cafè de Talla Gran; la Línia de la Desesperació Culinària; i la Línia de San Umberto Nobile (cèlebre explorador àrtic d'un país que no es caracteritza per haver donat gaires exploradors polars al món). Finalment, sengles fletxes apunten a Estats Units (Pizzes d'Enganyifa) i la Xina (Pasta d'Enganyifa).

Un altre mapa tremendament informatiu: menys d'un 0,1% de la població mundial viu a la zona pintada de blau.

I aquí: què passaria si la Gran Bretanya estigués situada al costat del Japó. No estic segur si és o no és una crítica sibil·lina de l'imminent Brexit. En tot cas proposaria una versió equivalent a la Península Ibèrica amb una Catalunya eternament condemnada a vagar per l'espai exterior.

Finalment (i ja heu vist pel títol que n'hi haurà més), l'Antàrtida, el continent de les confusions. Queda clar on és el Sud. I el Nord? Ací, allà i a tota la perifèria. Que San Umberto Nobile ens atrapi confessats!

Aldarull fatal

En els darrers anys la carrera de la directora Kathryn Bigelow s’ha especialitzat en construir vibrants recreacions fictícies a partir de fets reals. És el cas de la seva darrera pel·lícula «Detroit», basada en un incident concret esdevingut a la ciutat del títol l’estiu de 1967, en el qual un trio de policies blancs van retenir i torturar a l’Algiers Motel durant tota una nit una desena de joves negres i dues noies blanques. En resultaren morts tres dels adolescents negres; però els policies que els havien assassinat mai no foren condemnats.

Clarament, la intenció de Bigelow a l’hora d’explicar-nos aquest fets és denunciar els arrelats prejudicis racistes que predominen en el tracte que la policia del seu país ha infligit a la població masculina afroamericana en tots els temps, tant fa una cinquantena d’anys com en el present. Diverses injustícies policials recents (que han propulsat entre altres protestes, el moviment reivindicatiu «Black Lives Matter») fan que l’espectador mitjanament informat pugui arribar a contemplar «Detroit» com una denúncia del sistema, quan només n’és un miratge de denúncia. Bigelow, atès que l’actualitat li ha fet la feina, s’ocupa amb la millor de les intencions d’explicar tota una altra història. Vegem.

El film comença amb unes imatges animades, no gaire atractives, on s’explica de forma succinta i superficial la gran migració al final de la Guerra Civil de la població afroamericana cap als estats abolicionistes del Nord i com creixeren els ghettos de les grans ciutats. A continuació es mostra l’origen dels disturbis de Detroit a l’estiu de 1967: la irrupció de la policia en una festa celebrada en un bar clandestí. Durant els següents minuts, i amb concisió de documental, es resumeixen els dos primers dies d’aldarulls. No es pot negar que Bigelow combina a la perfecció els noticiaris de l’època i les ficcions rodades per l’ocasió amb trepidació i excitant verisme.

De mica en mica l’acció es va centrant en diversos personatges que conflueixen a l’Algiers Motel. Amb prou feines en sabrem res d’ells abans que irrompi la policia i els posi tots de cara a la paret (bé, un d’ells és el John Boyega de «Star Wars», però això no compta). Sense els antecedents d’algun detall personal ni d’uns ni d’altres l’espectador corrent patirà de l’absència d’un punt de vista que compartir. Encara així, una hora llarga de la durada de «Detroit» s’ocuparà en exclusiva de la humiliació, tortura i finalment assassinat de tres víctimes innocents. Seran uns dels minuts cinematogràfics més sàdics i llargs de la meva vida. Sens dubte és un espectacle que terroritza i trasbalsa, però que no indueix a cap tipus de reflexió sobre el racisme sistèmic del país. El que Bigelow orquestra amb perícia és un thriller claustrofòbic de terror, presidit per un policia psicòpata que respira amenaça molt de sèrie B: una experiència visceral, però que poc té a veure amb les bones intencions inicials.

Llavors arriba un tercer acte, on es detallen les conseqüències de l’incident, tant judicials com personals. Es tracta d’un conjunt d’escenes que no aporten res d’interessant i allarguen «Detroit» fins uns poc raonables 143 minuts. Podrien haver-les resumit amb quatre rètols explicatius, que és el que acaben fent igualment al final de la pel·lícula per revelar el futur dels seus personatges, tot i que mai no hem arribat a saber qui són.

En definitiva, propòsits molt humanitaris per acabar fabricant un producte de gènere que millor funciona quan menys transcendeix. Moralment discutible.

Un món de metros: Nagoya (2)

Nagoya és un d’aquells casos en els quals la revisió està justificada no per l’ampliació de la xarxa, sinó per la millora del seu disseny. La versió que vam veure a principis del 2011 era un pur horror. Ara cada estació, apart d’estar identificada pel seu nom, té un codi format per la lletra pròpia de la línia i un número consecutiu. El tret que salta a la vista és la línia circular morada Meijo, d’una regularitat que fa matusseres la resta de les línies. Londres també pot presumir d’una Circle Line (no exactament circular); però només el metro de Moscou pot competir amb aquest cicle perfecte.

Un món de metros: Munic (2)

Torno a representar Munic, no perquè hagi crescut gaire la seva xarxa (100 estacions, 103,2 quilòmetres de vies), sinó per l’evident millora en la qualitat del disseny. Els mapes alemanys tots semblen tallats pel mateix patró: eficients, poc imaginatius i diria que amb una tipografia comuna. Sempre inclouen els transports majoritàriament subterranis (U-Bahn) i els de superfície (S-Bahn). Dels pictogrames originals s’ha salvat el de l’elefant, que suposo que indicarà on es troba el zoo. Com passava a Milà, les línies del centre formen un veritable arc de Sant Martí. Un altre tret distintiu és la forma com es representa l’Estació Central (Hauptbanhof) com una gran creu blanca.

Misèries d’un passat recent

Una de les grans virtuts de l’art del cinema és la seva capacitat de transportar-nos a escenaris estrangers contemporanis que no hauríem visitat altrament. Passa això amb «Ostatges», pel·lícula georgiana de 2017, dirigida per Rezo Gigineishvili, i que retrata fets reals esdevinguts l’any 1983 en aquest país. La protagonitzen una colla de joves privilegiats, fills de l’aparat pro-soviètic, que endeguen una forassenyada fugida vers les llibertats d’Occident segrestant un avió amb conseqüències tràgiques.

El film comença sense preàmbuls ni explicacions amb el complot ja en marxa, mentre seguim la vida quotidiana dels protagonistes. Pel caràcter coral de la narració els personatges són poc més que un conjunt de trets físics; però tot el que es perd en penetració psicològica es compensa amb els traços costumistes de com podia ser la vida a Tbilisi durant els últims anys de l’existència de la Unió Soviètica. Es diria que a Geòrgia el comunisme es devia viure en aquella època amb una certa relaxació «mediterrània». Tanmateix la pel·lícula deixa prou clar que la població vivia en el temor permanent d’una possible delació, fet que els convertia tots en policies «de facto» i que devia alleugerir la feina dels omnipresents agents de la KGB.

No deixa de ser alternativament dramàtic i ridícul que la repressió d’un règim converteixi en subversius tant l’església ortodoxa, com els discos dels Beatles o els paquets de Camel. D’aquestes privacions sorgeixen els monstres, de vegades involuntaris, com aquests terroristes destralers que, si no fos pel seu saldo final de víctimes, mereixerien protagonitzar una pel·lícula sarcàstica dels germans Coen.

«Ostatges» té personalitat i múscul en la seva posta en escena i es contempla sempre amb interès; però sense arribar a permetre la identificació. Per ironies de la Història, vuit anys després d’aquest carnatge, l’hermetisme de la Unió Soviètica fou abolit i el vol en classe turista a Occident esdevingué possible. La de coses curioses que hem viscut en tan poc de temps!

Fuck you, Albert (i 3)

Adoro la Watts.

Qui hauria de mirar «Twin Peaks: The Return»? Per descomptat, els admiradors del director no en sortiran defraudats, perquè la sèrie és pur Lynch desfermat i en llibertat plena. Els indecisos, per decidir-se, haurien d’estar disposats a sentir-se còmodes amb:

• Múltiples exemples de «non sequitur», és a dir, escenes prolixes que semblen anunciar alguna nova trama i que no es desenvolupen posteriorment. O fins i tot subtrames senceres que no van a parar enlloc.
• Activitats anodines mostrades durant més temps del que raonablement mereixen. Quants minuts aguantaríeu contemplant com el mosso d’un bar escombra el parquet?
• Una comicitat que es basa en la impassibilitat davant de l’estranyesa pròpia o aliena (els admiradors de Keaton o Tati en sortiran afavorits).
• Moments de fàstic, de violència, o d’horror físic, més eficaços per la seva proximitat a altres moments enganyosament amables.
• Cinema experimental en vena i sense cap pal·liatiu. No dubto que a la televisió comercial no s’ha vist res comparable al capítol 3.8 de «Twin Peaks». Fins i tot qui no pensi mirar la sèrie sencera, hauria de contemplar aquests 58 minuts d’absolut WTF.

A canvi els espectadors fidels (especialment, si han refrescat les dues primeres temporades i el film "Fire Walk with Me") gaudiran també d’imatges anòmales però inoblidables (bona fotografia de Peter Deming), un disseny de so que es pura filigrana, una banda sonora farcida de «dream pop» (però també amb Nine Inch Nails i Eddie Vedder, tots en directe), moments extàtics, tendres, nostàlgics o romàntics (no us perdéssiu la gran escena d’amor del capítol 15), i en definitiva una de les experiències més catàrtiques i abassegadores que ha ofert la televisió en tota la seva història.

En el desenllaç, al bell mig d’un munt de referents creuats que faran orgasmar els «nerds» de guàrdia (o exasperaran els impacients), es pot descobrir una relectura agosarada d’Orfeo i Eurídice en clau de bucle. Podem salvar Laura Palmer o ja hem creuat la línia vermella a partir de la qual tot ha canviat per esdevenir pitjor? Aquest dies tothom parla de la setena de «Games of Thrones», entretinguda i espectacular (no ho negaré), però que mirada amb perspectiva no crec que mai assoleixi la categoria de clàssic. Sigueu agosarats, decanteu-vos per una sèrie que realment trenca esquemes (i cadenes de neurones): el futur és seu.

Això també passa a la sèrie.

Fuck you, Albert (2)

Bellucci com a somni d'un vell no tan verd.

Sense potser pretendre-ho, només per les circumstàncies de la producció esdevinguda un quart de segle més tard, al visionat de «Twin Peaks: The Return» m’ha predominat un sentiment latent d’erosió i fatiga. Apart del lògic envelliment de tot l’elenc original (vint-i-cinc anys no passen sense deixar petja), la presència de la decrepitud i la mort es fa palesa de diverses maneres. Un personatge tan important com el del xèrif Harry S. Truman és absent degut a que l’actor Michael Ontkean ha decidit deixar l’ofici de la interpretació en anys recents. Robert Forster el substitueix molt bé en el paper del xèrif Frank Truman; però les postisses converses telefòniques entre els dos germans només subratllen l’insalvable buit que deixa Ontkean. El gran Miguel Ferrer arribà a enllestir les seves intervencions com a agent Albert Rosenfield, abans de sucumbir al càncer el gener de 2017. Més fràgils en pantalla, també podem contemplar les actuacions pòstumes de Warren Frost (el pare de Mark Frost) i Catherine E. Coulson, l’emblemàtica Senyora del Tronc. L’esperit maligne de BOB (Frank Silva), el Major Briggs (Don S. Davies) o Phillip Jeffries (David Bowie) moriren abans de l’inici del rodatge i només apareixen en imatges de gravacions prèvies. Tots ells, a més de Jack Nance, gaudeixen de capítol dedicat.

Amanda Seyfried en èxtasi

Abans d’arribar a Washington (l’estat, no el D.C.) «The Return» es passejarà per indrets tan variats i cosmopolites com Buckhead (South Dakota), Las Vegas (Nevada), New York (New York), Buenos Aires (Argentina) o París (France). De fet el primer capítol de la temporada és una perfecta iniciació a la sèrie amb una combinació completa d’elements desparions. Les seves parts més consistents (i llargues en minuts) pertanyen a Sam Colby, estudiant a Nova York, contractat per observar una capsa de vidre on mai no passa res (òbvia metàfora de la televisió), i a la investigació sobre l’assassinat de la bibliotecària Ruth Davenport a South Dakota, el cap de la qual ha aparegut unit a un cos masculí que no li pertany. Són motius que comencen suaus i acaben en punta; però que en principi no sembla que tinguin connexió amb res. Al final, casi que gairebé tampoc.

Cooper i Laura, as usual.

I és clar, tenim l’agent especial Dale Cooper atrapat al purgatori de l’Habitació Vermella, mentre el seu doppelgänger malèfic ha estat sembrant el caos durant vint-i-cinc anys de crims sense motiu. Quan l’autèntic Cooper aconsegueixi escapar de la seva presó metafísica, serà per ocupar el cos de Dougie Jones, un venal agent d’assegurances de Las Vegas. Tota la trama d’aquesta suplantació i el comportament idiota d’un Cooper que de sobte ha perdut qualsevol noció sobre el contracte social constitueix per a mi un dels punts forts d’aquest «The Return» (tot i que ha estat causa d’irritació per més d’un).

No crec que Kyle MacLachlan sigui l’actor favorit de ningú; però cal reconèixer que mai no ha estat tan bé, tan ajustat, i tan ple de sentit, com a «Twin Peaks». Aquí ha de fer un triple paper: el del jovial i enèrgic Cooper de cafè i pastís de cireres que tots estimem (i que trigarà bastant a aparèixer), el del seu sociòpata doble (de veu rebaixada un to), que transpira pur perill homicida, i el del beneitó pseudo-Dougie, hereu contemporani del Mr. Chance de Peter Sellers. En tots tres està exquisit.

Sortosament MacLachlan no està sol en interpretacions d’altura i aquí és de justícia remarcar Naomi Watts, que tant deu a «Mulholland Drive», en un paper completament diferent, per ancorar Dougie a la realitat com una vivaç Janey-E, esposa suburbana de conveniència. Grace Zabriskie i Robert Foster, ja mencionats, excel·leixen; com també ho fan en papers més petits Jim Belushi, Amanda Seyfried o Harry Dean Stanton. L’eficàcia del duet còmic interpretat per David Lynch i Miguel Ferrer potser no serà del gust de tothom; però almenys Ferrer s’ho curra força amb la tècnica del menys és més (i no li farem un lleig a un difunt, oi?). Richard Chamberlain, Michael Cera, Ashley Judd, David Duchovny, John Savage, Jennifer Jason Leigh, Tim Roth, Francesca Eastwood (la filla de) o Monica Bellucci potser no es llueixen tant, però són noms estel·lars que comparteixen tots ells una aureola mítica de cap de cartell i per això els consigno aquí.

Diane: l'original de Laura.

I llavors queda Diane, el personatge sense rostre al qual l’agent Cooper va dictar les seves investigacions en un ara vetust cassette durant les dues primeres temporades de «Twin Peaks». Calia revelar la seva identitat o era millor deixar-la a la carpeta de preguntes sense resposta? Potser no calia; però si el que obtenim a canvi és una resposta descomunal, com Laura Dern amb casquet de cabells platí i pantalons de pota d’elefant molt anys 70, diria que sí. I és que la Dern, una de les més fidels còmplices de Lynch, infon adrenalina en vena a cadascuna de les seves intervencions. El doble «punch» guanyador de Naomi Watts i Laura Dern és sense dubte l’arma no tan secreta d’aquest «Twin Peaks». Quin parell d’actrius genials obligades a donar-ho tot! La Watts es queda amb els petits gestos imperceptibles de l’alienació suburbana, la Dern amb les àries de bravura. Per déu, quin parell de mutis!!!

Me n'adono que no sóc gens subliminar, i que us estic recomanant la sèrie amb la fúria del convers. Anem bé.

Fuck you, Albert (1)

[Aquest text conté «spoilers»; però només per a qui cregui que David Lynch i els «spoilers» poden conviure a un mateix univers].

Quan l’octubre de 2014 Showtime anuncià amb bombo i platerets una tercera temporada de la sèrie televisiva «Twin Peaks», l’excitació es feu tangible a les xarxes socials entre els acòlits de la «Nova Edat Daurada de la Televisió». Des de la seva conclusió el 1991, el serial de David Lynch i Mark Frost havia mantingut (si no augmentat) el seu estatus de sèrie de culte. El temps, que tot ho suavitza, havia fet perdonar que després d’una primera temporada brillant, «Twin Peaks» s’havia submergit en una segona d’erràtica i plena de passos en fals que havia empitjorat sensiblement així que es va revelar la identitat de l'assassí de Laura Palmer. El declini de les audiències, que ni el retorn al timó del propi Lynch va poder salvar, obligà a la seva cancel·lació el juny de 1991, un fet que el director mai no va acabar de pair del tot.

Després de les habituals dilacions que es produeixen quan interactuen productores televisives i creadors del morro fort, «Twin Peaks: The Return» va completar-se satisfactòriament al llarg del 2016 i va començar a emetre’s el 21 de maig de 2017 en format de sèrie de divuit capítols. Jo, que havia acabat més que fart d’algunes de les bajanades capricioses de la segona temporada original, vaig prometre’m que no m’aproparia a «The Return» ni en pintura. En el fons (digueu-me esnob i repatani) amb aquesta actitud m’estava distanciant de tota la colla de volubles passerells (també coneguts com «millennials»), que pensen que l’Univers fou creat el 1992.

De mica en mica vaig haver de corregir la meva dràstica decisió inicial, perquè (per totes les notícies que m’arribaven des de fonts fidedignes) «The Return» era una senyora peça de televisió, o un film rodat amb continuïtat i fragmentat en divuit parts, com no s’havia vist mai en el medi. Un ferm motiu per creure en aquestes asseveracions era que aquí (en contrast a les dues primeres temporades) Frost i Lynch havien escrit TOTS els guions i Lynch els havia dirigits TOTS, del primer a l’últim. O sigui que es podia parlar amb propietat d’una obra plenament d’autor(s).

Un cop vista, resumir què és «Twin Peaks: The Return» és una tasca d’una complexitat que em depassa; però el primer que caldrà advertir és que pren considerables distàncies respecte el programa original. Lynch, molest que els espectadors s’interessessin sobretot pels elements més fulletonescos de la trama, raciona molt les escenes ambientades al poble de Twin Peaks (que són minoria als primers capítols) i s’ocupa de defraudar les expectatives dels fans nostàlgics una vegada i una altra. Potser no serà una sorpresa que Sarah Palmer (Grace Zabriskie) hagi esdevingut una alcohòlica al·lucinada o que l’espectre de Laura Palmer (Sheryl Lee) hagi adquirit aires de matrona amb problemes de sobrepes; però és trist que Lucy i Andy Brennan (Kimmy Robertson i Harry Goaz), que solien ser una parella de beneits adorables, ara hagin derivat en idiotes irritants; o que l’angelical i sexy Audrey Horne (Sherilyn Fenn) aparegui com una malcasada, adúltera i amargada.

Només serà, avançada la sèrie, quan aquesta es reconciliarà amb el folklore tradicional de «Twin Peaks» en homenatge tardà als fans, quan totes les trames hi convergeixin al final del capítol 16. Segons com, «The Return» és bàsicament una llarguíssima digressió que prologa els dos darrers capítols (emesos simultàniament), on realment s’entra en matèria. I ho dic sense cap intenció crítica, perquè en el món del director no es poden buscar els mecanismes de la narrativa clàssica, sinó només la rara coherència dels somnis d’una sola persona que resulta ser el mateix Lynch.

Encara així, l’alternància de retribucions i frustracions es mantindran fins l’últim segon de l’últim capítol, que serà més nihilista que reconfortant; però, qui mira una sèrie de Lynch per obtenir respostes?

Un món de metros: Milà (2)

La xarxa de metro més important d’Itàlia solia tenir un mapa bastant decent que recordava força el de Barcelona. Cinc anys més tard, tenim una nova línia, la M5, sense conductor; de 83 estacions hem passat a 113 i hi ha 132 quilòmetres de via; però el que marca la diferència és la introducció de les línies de rodalies. Com que totes elles, malgrat la diversitat de destins, passen per les mateixes vies i cadascuna té un color diferent, sembla com si la ciutat estigués travessada per múltiples arcs de Sant Martí. Apart de la sensació enganyosa que produeix sobre la potència del transport milanès, el conjunt estètic queda tan bonic com en un vestit de Missoni. Només s’haurien de fer mirar aquest verd pito que fa tanta nosa.

Francesco del Cossa

Sant Vicent Ferrer (National Gallery, Londres)

El llegir no sols no fa perdre l'escriure, sinó que també ensenya pintura. La novel·la "How to be both" d'Ali Smith (hi ha edició catalana a Raig Verd, "Com ser-ho alhora") m'ha descobert el pintor de Ferrara Francesco del Cossa (c.1430 - c. 1477). Es coneix poc de la seva vida i no gaire més de la seva obra. Apart del sant valencià de dalt i d'alguna coseta més, la seva reputació rau en els frescos que va pintar per a la família d'Este al Palazzo Schifanoia (o "Defuig l'Avorriment") als extramurs de Ferrara. Aquesta petita mostra de genialitat que ve a continuació és tot cosa seva.