Fuck you, Albert (2)

Bellucci com a somni d'un vell no tan verd.

Sense potser pretendre-ho, només per les circumstàncies de la producció esdevinguda un quart de segle més tard, al visionat de «Twin Peaks: The Return» m’ha predominat un sentiment latent d’erosió i fatiga. Apart del lògic envelliment de tot l’elenc original (vint-i-cinc anys no passen sense deixar petja), la presència de la decrepitud i la mort es fa palesa de diverses maneres. Un personatge tan important com el del xèrif Harry S. Truman és absent degut a que l’actor Michael Ontkean ha decidit deixar l’ofici de la interpretació en anys recents. Robert Forster el substitueix molt bé en el paper del xèrif Frank Truman; però les postisses converses telefòniques entre els dos germans només subratllen l’insalvable buit que deixa Ontkean. El gran Miguel Ferrer arribà a enllestir les seves intervencions com a agent Albert Rosenfield, abans de sucumbir al càncer el gener de 2017. Més fràgils en pantalla, també podem contemplar les actuacions pòstumes de Warren Frost (el pare de Mark Frost) i Catherine E. Coulson, l’emblemàtica Senyora del Tronc. L’esperit maligne de BOB (Frank Silva), el Major Briggs (Don S. Davies) o Phillip Jeffries (David Bowie) moriren abans de l’inici del rodatge i només apareixen en imatges de gravacions prèvies. Tots ells, a més de Jack Nance, gaudeixen de capítol dedicat.

Amanda Seyfried en èxtasi

Abans d’arribar a Washington (l’estat, no el D.C.) «The Return» es passejarà per indrets tan variats i cosmopolites com Buckhead (South Dakota), Las Vegas (Nevada), New York (New York), Buenos Aires (Argentina) o París (France). De fet el primer capítol de la temporada és una perfecta iniciació a la sèrie amb una combinació completa d’elements desparions. Les seves parts més consistents (i llargues en minuts) pertanyen a Sam Colby, estudiant a Nova York, contractat per observar una capsa de vidre on mai no passa res (òbvia metàfora de la televisió), i a la investigació sobre l’assassinat de la bibliotecària Ruth Davenport a South Dakota, el cap de la qual ha aparegut unit a un cos masculí que no li pertany. Són motius que comencen suaus i acaben en punta; però que en principi no sembla que tinguin connexió amb res. Al final, casi que gairebé tampoc.

Cooper i Laura, as usual.

I és clar, tenim l’agent especial Dale Cooper atrapat al purgatori de l’Habitació Vermella, mentre el seu doppelgänger malèfic ha estat sembrant el caos durant vint-i-cinc anys de crims sense motiu. Quan l’autèntic Cooper aconsegueixi escapar de la seva presó metafísica, serà per ocupar el cos de Dougie Jones, un venal agent d’assegurances de Las Vegas. Tota la trama d’aquesta suplantació i el comportament idiota d’un Cooper que de sobte ha perdut qualsevol noció sobre el contracte social constitueix per a mi un dels punts forts d’aquest «The Return» (tot i que ha estat causa d’irritació per més d’un).

No crec que Kyle MacLachlan sigui l’actor favorit de ningú; però cal reconèixer que mai no ha estat tan bé, tan ajustat, i tan ple de sentit, com a «Twin Peaks». Aquí ha de fer un triple paper: el del jovial i enèrgic Cooper de cafè i pastís de cireres que tots estimem (i que trigarà bastant a aparèixer), el del seu sociòpata doble (de veu rebaixada un to), que transpira pur perill homicida, i el del beneitó pseudo-Dougie, hereu contemporani del Mr. Chance de Peter Sellers. En tots tres està exquisit.

Sortosament MacLachlan no està sol en interpretacions d’altura i aquí és de justícia remarcar Naomi Watts, que tant deu a «Mulholland Drive», en un paper completament diferent, per ancorar Dougie a la realitat com una vivaç Janey-E, esposa suburbana de conveniència. Grace Zabriskie i Robert Foster, ja mencionats, excel·leixen; com també ho fan en papers més petits Jim Belushi, Amanda Seyfried o Harry Dean Stanton. L’eficàcia del duet còmic interpretat per David Lynch i Miguel Ferrer potser no serà del gust de tothom; però almenys Ferrer s’ho curra força amb la tècnica del menys és més (i no li farem un lleig a un difunt, oi?). Richard Chamberlain, Michael Cera, Ashley Judd, David Duchovny, John Savage, Jennifer Jason Leigh, Tim Roth, Francesca Eastwood (la filla de) o Monica Bellucci potser no es llueixen tant, però són noms estel·lars que comparteixen tots ells una aureola mítica de cap de cartell i per això els consigno aquí.

Diane: l'original de Laura.

I llavors queda Diane, el personatge sense rostre al qual l’agent Cooper va dictar les seves investigacions en un ara vetust cassette durant les dues primeres temporades de «Twin Peaks». Calia revelar la seva identitat o era millor deixar-la a la carpeta de preguntes sense resposta? Potser no calia; però si el que obtenim a canvi és una resposta descomunal, com Laura Dern amb casquet de cabells platí i pantalons de pota d’elefant molt anys 70, diria que sí. I és que la Dern, una de les més fidels còmplices de Lynch, infon adrenalina en vena a cadascuna de les seves intervencions. El doble «punch» guanyador de Naomi Watts i Laura Dern és sense dubte l’arma no tan secreta d’aquest «Twin Peaks». Quin parell d’actrius genials obligades a donar-ho tot! La Watts es queda amb els petits gestos imperceptibles de l’alienació suburbana, la Dern amb les àries de bravura. Per déu, quin parell de mutis!!!

Me n'adono que no sóc gens subliminar, i que us estic recomanant la sèrie amb la fúria del convers. Anem bé.