Fuck you, Albert (i 3)

Adoro la Watts.

Qui hauria de mirar «Twin Peaks: The Return»? Per descomptat, els admiradors del director no en sortiran defraudats, perquè la sèrie és pur Lynch desfermat i en llibertat plena. Els indecisos, per decidir-se, haurien d’estar disposats a sentir-se còmodes amb:

• Múltiples exemples de «non sequitur», és a dir, escenes prolixes que semblen anunciar alguna nova trama i que no es desenvolupen posteriorment. O fins i tot subtrames senceres que no van a parar enlloc.
• Activitats anodines mostrades durant més temps del que raonablement mereixen. Quants minuts aguantaríeu contemplant com el mosso d’un bar escombra el parquet?
• Una comicitat que es basa en la impassibilitat davant de l’estranyesa pròpia o aliena (els admiradors de Keaton o Tati en sortiran afavorits).
• Moments de fàstic, de violència, o d’horror físic, més eficaços per la seva proximitat a altres moments enganyosament amables.
• Cinema experimental en vena i sense cap pal·liatiu. No dubto que a la televisió comercial no s’ha vist res comparable al capítol 3.8 de «Twin Peaks». Fins i tot qui no pensi mirar la sèrie sencera, hauria de contemplar aquests 58 minuts d’absolut WTF.

A canvi els espectadors fidels (especialment, si han refrescat les dues primeres temporades i el film "Fire Walk with Me") gaudiran també d’imatges anòmales però inoblidables (bona fotografia de Peter Deming), un disseny de so que es pura filigrana, una banda sonora farcida de «dream pop» (però també amb Nine Inch Nails i Eddie Vedder, tots en directe), moments extàtics, tendres, nostàlgics o romàntics (no us perdéssiu la gran escena d’amor del capítol 15), i en definitiva una de les experiències més catàrtiques i abassegadores que ha ofert la televisió en tota la seva història.

En el desenllaç, al bell mig d’un munt de referents creuats que faran orgasmar els «nerds» de guàrdia (o exasperaran els impacients), es pot descobrir una relectura agosarada d’Orfeo i Eurídice en clau de bucle. Podem salvar Laura Palmer o ja hem creuat la línia vermella a partir de la qual tot ha canviat per esdevenir pitjor? Aquest dies tothom parla de la setena de «Games of Thrones», entretinguda i espectacular (no ho negaré), però que mirada amb perspectiva no crec que mai assoleixi la categoria de clàssic. Sigueu agosarats, decanteu-vos per una sèrie que realment trenca esquemes (i cadenes de neurones): el futur és seu.

Això també passa a la sèrie.