[Aquest text conté «spoilers»; però només per a qui cregui que David Lynch i els «spoilers» poden conviure a un mateix univers].
Quan l’octubre de 2014 Showtime anuncià amb bombo i platerets una tercera temporada de la sèrie televisiva «Twin Peaks», l’excitació es feu tangible a les xarxes socials entre els acòlits de la «Nova Edat Daurada de la Televisió». Des de la seva conclusió el 1991, el serial de David Lynch i Mark Frost havia mantingut (si no augmentat) el seu estatus de sèrie de culte. El temps, que tot ho suavitza, havia fet perdonar que després d’una primera temporada brillant, «Twin Peaks» s’havia submergit en una segona d’erràtica i plena de passos en fals que havia empitjorat sensiblement així que es va revelar la identitat de l'assassí de Laura Palmer. El declini de les audiències, que ni el retorn al timó del propi Lynch va poder salvar, obligà a la seva cancel·lació el juny de 1991, un fet que el director mai no va acabar de pair del tot.
Després de les habituals dilacions que es produeixen quan interactuen productores televisives i creadors del morro fort, «Twin Peaks: The Return» va completar-se satisfactòriament al llarg del 2016 i va començar a emetre’s el 21 de maig de 2017 en format de sèrie de divuit capítols. Jo, que havia acabat més que fart d’algunes de les bajanades capricioses de la segona temporada original, vaig prometre’m que no m’aproparia a «The Return» ni en pintura. En el fons (digueu-me esnob i repatani) amb aquesta actitud m’estava distanciant de tota la colla de volubles passerells (també coneguts com «millennials»), que pensen que l’Univers fou creat el 1992.
Quan l’octubre de 2014 Showtime anuncià amb bombo i platerets una tercera temporada de la sèrie televisiva «Twin Peaks», l’excitació es feu tangible a les xarxes socials entre els acòlits de la «Nova Edat Daurada de la Televisió». Des de la seva conclusió el 1991, el serial de David Lynch i Mark Frost havia mantingut (si no augmentat) el seu estatus de sèrie de culte. El temps, que tot ho suavitza, havia fet perdonar que després d’una primera temporada brillant, «Twin Peaks» s’havia submergit en una segona d’erràtica i plena de passos en fals que havia empitjorat sensiblement així que es va revelar la identitat de l'assassí de Laura Palmer. El declini de les audiències, que ni el retorn al timó del propi Lynch va poder salvar, obligà a la seva cancel·lació el juny de 1991, un fet que el director mai no va acabar de pair del tot.
Després de les habituals dilacions que es produeixen quan interactuen productores televisives i creadors del morro fort, «Twin Peaks: The Return» va completar-se satisfactòriament al llarg del 2016 i va començar a emetre’s el 21 de maig de 2017 en format de sèrie de divuit capítols. Jo, que havia acabat més que fart d’algunes de les bajanades capricioses de la segona temporada original, vaig prometre’m que no m’aproparia a «The Return» ni en pintura. En el fons (digueu-me esnob i repatani) amb aquesta actitud m’estava distanciant de tota la colla de volubles passerells (també coneguts com «millennials»), que pensen que l’Univers fou creat el 1992.
De mica en mica vaig haver de corregir la meva dràstica decisió inicial, perquè (per totes les notícies que m’arribaven des de fonts fidedignes) «The Return» era una senyora peça de televisió, o un film rodat amb continuïtat i fragmentat en divuit parts, com no s’havia vist mai en el medi. Un ferm motiu per creure en aquestes asseveracions era que aquí (en contrast a les dues primeres temporades) Frost i Lynch havien escrit TOTS els guions i Lynch els havia dirigits TOTS, del primer a l’últim. O sigui que es podia parlar amb propietat d’una obra plenament d’autor(s).
Un cop vista, resumir què és «Twin Peaks: The Return» és una tasca d’una complexitat que em depassa; però el primer que caldrà advertir és que pren considerables distàncies respecte el programa original. Lynch, molest que els espectadors s’interessessin sobretot pels elements més fulletonescos de la trama, raciona molt les escenes ambientades al poble de Twin Peaks (que són minoria als primers capítols) i s’ocupa de defraudar les expectatives dels fans nostàlgics una vegada i una altra. Potser no serà una sorpresa que Sarah Palmer (Grace Zabriskie) hagi esdevingut una alcohòlica al·lucinada o que l’espectre de Laura Palmer (Sheryl Lee) hagi adquirit aires de matrona amb problemes de sobrepes; però és trist que Lucy i Andy Brennan (Kimmy Robertson i Harry Goaz), que solien ser una parella de beneits adorables, ara hagin derivat en idiotes irritants; o que l’angelical i sexy Audrey Horne (Sherilyn Fenn) aparegui com una malcasada, adúltera i amargada.
Un cop vista, resumir què és «Twin Peaks: The Return» és una tasca d’una complexitat que em depassa; però el primer que caldrà advertir és que pren considerables distàncies respecte el programa original. Lynch, molest que els espectadors s’interessessin sobretot pels elements més fulletonescos de la trama, raciona molt les escenes ambientades al poble de Twin Peaks (que són minoria als primers capítols) i s’ocupa de defraudar les expectatives dels fans nostàlgics una vegada i una altra. Potser no serà una sorpresa que Sarah Palmer (Grace Zabriskie) hagi esdevingut una alcohòlica al·lucinada o que l’espectre de Laura Palmer (Sheryl Lee) hagi adquirit aires de matrona amb problemes de sobrepes; però és trist que Lucy i Andy Brennan (Kimmy Robertson i Harry Goaz), que solien ser una parella de beneits adorables, ara hagin derivat en idiotes irritants; o que l’angelical i sexy Audrey Horne (Sherilyn Fenn) aparegui com una malcasada, adúltera i amargada.
Només serà, avançada la sèrie, quan aquesta es reconciliarà amb el folklore tradicional de «Twin Peaks» en homenatge tardà als fans, quan totes les trames hi convergeixin al final del capítol 16. Segons com, «The Return» és bàsicament una llarguíssima digressió que prologa els dos darrers capítols (emesos simultàniament), on realment s’entra en matèria. I ho dic sense cap intenció crítica, perquè en el món del director no es poden buscar els mecanismes de la narrativa clàssica, sinó només la rara coherència dels somnis d’una sola persona que resulta ser el mateix Lynch.
Encara així, l’alternància de retribucions i frustracions es mantindran fins l’últim segon de l’últim capítol, que serà més nihilista que reconfortant; però, qui mira una sèrie de Lynch per obtenir respostes?
Encara així, l’alternància de retribucions i frustracions es mantindran fins l’últim segon de l’últim capítol, que serà més nihilista que reconfortant; però, qui mira una sèrie de Lynch per obtenir respostes?
N'he vist dos capítols i crec que m'hi faré mal, com si m'hagués d'explotar el cap, t'ho juro.
ResponEliminaT'explotarà el cap, per això és bona.
Elimina