dilluns, 18 de setembre de 2017

Aldarull fatal

En els darrers anys la carrera de la directora Kathryn Bigelow s’ha especialitzat en construir vibrants recreacions fictícies a partir de fets reals. És el cas de la seva darrera pel·lícula «Detroit», basada en un incident concret esdevingut a la ciutat del títol l’estiu de 1967, en el qual un trio de policies blancs van retenir i torturar a l’Algiers Motel durant tota una nit una desena de joves negres i dues noies blanques. En resultaren morts tres dels adolescents negres; però els policies que els havien assassinat mai no foren condemnats.

Clarament, la intenció de Bigelow a l’hora d’explicar-nos aquest fets és denunciar els arrelats prejudicis racistes que predominen en el tracte que la policia del seu país ha infligit a la població masculina afroamericana en tots els temps, tant fa una cinquantena d’anys com en el present. Diverses injustícies policials recents (que han propulsat entre altres protestes, el moviment reivindicatiu «Black Lives Matter») fan que l’espectador mitjanament informat pugui arribar a contemplar «Detroit» com una denúncia del sistema, quan només n’és un miratge de denúncia. Bigelow, atès que l’actualitat li ha fet la feina, s’ocupa amb la millor de les intencions d’explicar tota una altra història. Vegem.

El film comença amb unes imatges animades, no gaire atractives, on s’explica de forma succinta i superficial la gran migració al final de la Guerra Civil de la població afroamericana cap als estats abolicionistes del Nord i com creixeren els ghettos de les grans ciutats. A continuació es mostra l’origen dels disturbis de Detroit a l’estiu de 1967: la irrupció de la policia en una festa celebrada en un bar clandestí. Durant els següents minuts, i amb concisió de documental, es resumeixen els dos primers dies d’aldarulls. No es pot negar que Bigelow combina a la perfecció els noticiaris de l’època i les ficcions rodades per l’ocasió amb trepidació i excitant verisme.

De mica en mica l’acció es va centrant en diversos personatges que conflueixen a l’Algiers Motel. Amb prou feines en sabrem res d’ells abans que irrompi la policia i els posi tots de cara a la paret (bé, un d’ells és el John Boyega de «Star Wars», però això no compta). Sense els antecedents d’algun detall personal ni d’uns ni d’altres l’espectador corrent patirà de l’absència d’un punt de vista que compartir. Encara així, una hora llarga de la durada de «Detroit» s’ocuparà en exclusiva de la humiliació, tortura i finalment assassinat de tres víctimes innocents. Seran uns dels minuts cinematogràfics més sàdics i llargs de la meva vida. Sens dubte és un espectacle que terroritza i trasbalsa, però que no indueix a cap tipus de reflexió sobre el racisme sistèmic del país. El que Bigelow orquestra amb perícia és un thriller claustrofòbic de terror, presidit per un policia psicòpata que respira amenaça molt de sèrie B: una experiència visceral, però que poc té a veure amb les bones intencions inicials.

Llavors arriba un tercer acte, on es detallen les conseqüències de l’incident, tant judicials com personals. Es tracta d’un conjunt d’escenes que no aporten res d’interessant i allarguen «Detroit» fins uns poc raonables 143 minuts. Podrien haver-les resumit amb quatre rètols explicatius, que és el que acaben fent igualment al final de la pel·lícula per revelar el futur dels seus personatges, tot i que mai no hem arribat a saber qui són.

En definitiva, propòsits molt humanitaris per acabar fabricant un producte de gènere que millor funciona quan menys transcendeix. Moralment discutible.

2 comentaris:

  1. pensava que potser l'aniria a veure però, al mateix temps, temia fer-ho. Parles de "minuts de sadisme". Desisteixo i també entenc que el què explica no pot ser suavitzat però escullo no mirar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No pot ser suavitzat, però tampoc cal prolongar-ho durant tants minuts. I més, quan ningú no sap de cert què va passar al motel aquella nit.

      Suprimeix