Una de les grans virtuts de l’art del cinema és la seva capacitat de transportar-nos a escenaris estrangers contemporanis que no hauríem visitat altrament. Passa això amb «Ostatges», pel·lícula georgiana de 2017, dirigida per Rezo Gigineishvili, i que retrata fets reals esdevinguts l’any 1983 en aquest país. La protagonitzen una colla de joves privilegiats, fills de l’aparat pro-soviètic, que endeguen una forassenyada fugida vers les llibertats d’Occident segrestant un avió amb conseqüències tràgiques.
El film comença sense preàmbuls ni explicacions amb el complot ja en marxa, mentre seguim la vida quotidiana dels protagonistes. Pel caràcter coral de la narració els personatges són poc més que un conjunt de trets físics; però tot el que es perd en penetració psicològica es compensa amb els traços costumistes de com podia ser la vida a Tbilisi durant els últims anys de l’existència de la Unió Soviètica. Es diria que a Geòrgia el comunisme es devia viure en aquella època amb una certa relaxació «mediterrània». Tanmateix la pel·lícula deixa prou clar que la població vivia en el temor permanent d’una possible delació, fet que els convertia tots en policies «de facto» i que devia alleugerir la feina dels omnipresents agents de la KGB.
No deixa de ser alternativament dramàtic i ridícul que la repressió d’un règim converteixi en subversius tant l’església ortodoxa, com els discos dels Beatles o els paquets de Camel. D’aquestes privacions sorgeixen els monstres, de vegades involuntaris, com aquests terroristes destralers que, si no fos pel seu saldo final de víctimes, mereixerien protagonitzar una pel·lícula sarcàstica dels germans Coen.
«Ostatges» té personalitat i múscul en la seva posta en escena i es contempla sempre amb interès; però sense arribar a permetre la identificació. Per ironies de la Història, vuit anys després d’aquest carnatge, l’hermetisme de la Unió Soviètica fou abolit i el vol en classe turista a Occident esdevingué possible. La de coses curioses que hem viscut en tan poc de temps!
El film comença sense preàmbuls ni explicacions amb el complot ja en marxa, mentre seguim la vida quotidiana dels protagonistes. Pel caràcter coral de la narració els personatges són poc més que un conjunt de trets físics; però tot el que es perd en penetració psicològica es compensa amb els traços costumistes de com podia ser la vida a Tbilisi durant els últims anys de l’existència de la Unió Soviètica. Es diria que a Geòrgia el comunisme es devia viure en aquella època amb una certa relaxació «mediterrània». Tanmateix la pel·lícula deixa prou clar que la població vivia en el temor permanent d’una possible delació, fet que els convertia tots en policies «de facto» i que devia alleugerir la feina dels omnipresents agents de la KGB.
No deixa de ser alternativament dramàtic i ridícul que la repressió d’un règim converteixi en subversius tant l’església ortodoxa, com els discos dels Beatles o els paquets de Camel. D’aquestes privacions sorgeixen els monstres, de vegades involuntaris, com aquests terroristes destralers que, si no fos pel seu saldo final de víctimes, mereixerien protagonitzar una pel·lícula sarcàstica dels germans Coen.
«Ostatges» té personalitat i múscul en la seva posta en escena i es contempla sempre amb interès; però sense arribar a permetre la identificació. Per ironies de la Història, vuit anys després d’aquest carnatge, l’hermetisme de la Unió Soviètica fou abolit i el vol en classe turista a Occident esdevingué possible. La de coses curioses que hem viscut en tan poc de temps!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada