30/12/2019

Passem uns dies fora, unes petites vacances per prendre forces de cara a la imminent rutina nadalenca. Durant la pausa no deixo de pensar en el blog i en la mandra que em farà reprendre’l quan tornem a casa. El cert és que des de fa un temps sovint m’avorreix l’obligació autoimposada d’anar-hi publicant regularment entrades sobre tot el que llegeixo, veig al cinema o a la televisió. Són més d’onze anys d’allaus i, vulguis que no, les formes esdevenen escleròtiques a còpia d’iteracions i el que abans m’engrescava ara m’ensopeix. I, mira, si els que s’avorrissin fossin els lectors, no seria pas tan greu —perquè la lectura del blog és lliure i de franc, de manera que, si no em visiten, tan amics—; però que m’avorreixi jo sí que no té perdó, perquè el meu incentiu principal era passar-m’ho bé ajuntant paraules i buscar formes interessants de dir les coses.

Impossiblement, la pausa s’allarga; a tot t’acostumes i cap activitat és imprescindible: es pot viure sota mínims, menjant poc, sense beguda ni fornici, i per descomptat sense escriure. Passen els dies i les setmanes, cada vegada costa més reprendre el ritme habitual. Els tres lectors fidels que em queden m’estiren les orelles: els últims de Filipines no estan disposats a acceptar ni una baixa més. M’hi poso?

D’acord, tornem-hi que no ha estat res; però, com que necessito motivació, no us estranyi que acabi esdevenint un cronista una mica més imprevisible i arrauxat que l’exemplar anterior. El temps, jutge innocent sempre, ho dirà. Com diu la broma freqüent: fins l’any que ve.

Bones festes (per començar)

19

Un món de metros: Clermont-Ferrand

Clermont-Ferrand, 467.000 habitants, tren lleuger en funcionament des de 2006. Una sola línia de 34 estacions i 16 quilòmetres. El mapa no podria ser menys interessant (sembla que vulguin pintar les andanes laterals). Si no volen que hi anem, que ho diguin clar.

Rèquiem pel barri

Fidel a la vocació periodística i documental de David Simon (en aquest cas amb la col·laboració de George Pelecanos) «The Deuce» és la crònica de l’evolució del negoci de la prostitució i la pornografia al voltant de la zona de Times Square a Nova York. Si la primera temporada estava datada entre 1971 i 1972, i la segona acabava el 1978, la tercera i última se situa el 1984, encara que no es percep cap esforç per envellir els personatges.

En aquesta darrera temporada la «gentrificació» del barri anomenat The Deuce ja és un fet consumat mentre els seus pintorescos habitants d’antany van fent mutis amb rapidesa. Les prostitutes i els seus xulos, que havien sigut l’espinada de la sèrie en els seus inicis, ara pràcticament han desaparegut, tant pels canvis de costums com per l’aparició de la sida, que incidirà amb particular perversitat en els ambients homosexuals. Per la seva banda la pornografia rebrà un cop dur per la competència que ofereix el vídeo domèstic així com per les protestes d’un moviment feminista cada cop més combatiu.

Entre aquests signes de decadència i la desaparició d’alguns dels personatges principals, «The Deuce 3» manté un to eminentment funerari que conclou literalment amb una onírica desfilada de difunts. Fragmentària, impressionista (com tot el que sol tocar Simon), la sèrie no acaba d’enganxar, malgrat els bons oficis de Maggie Gyllenhaal. Pel que fa a l’atractiu James Franco, el seu doble paper només confirma la seva habitual manca de carisma. «The Wire» o fins i tot «Treme» queden molt lluny d’aquí.

Tot sobre la meva màfia

Tot sembla indicar que "The Irishman" representa la culminació estètica i temàtica de tot el cinema de gàngsters al qual Martin Scorsese ha dedicat bona part de la seva carrera. Basant-se en "I Heard You Paint Houses" del periodista Charles Brandt, el film narra la trajectòria durant més de quatre dècades del mafiós d'origen irlandès Frank Sheeran (Robert de Niro), la seva relació amb el "capo" d'una família criminal del nord-est de Pennsilvània (Joe Pesci) i la seva amistat amb l'important sindicalista Jimmy Hoffa (Al Pacino) en la desaparició del qual possiblement va estar implicat.

Crònica a la vegada de les grans fites històriques de la segona meitat del segle XX i del substrat de podriment que recorre el funcionament de determinada societat americana, tot a "The Irishman" revela ambició, començant per la desmesura d'una durada de 209 minuts i uns efectes digitals que aconsegueixen rejovenir i envellir els actors sense a penes fissures.

Per l'habitual del cinema de Scorsese la cinta representarà poques sorpreses perquè els noms que du associats són tots ells col·laboradors habituals: Thelma Schoonmaker al muntatge, música original de Robbie Robertson, guió de Steve Zaillian (que ja va firmar "Gangs of New York"), fotografia de Rodrigo Prieto i uns intèrprets dels quals només Pacino és una novetat absoluta. La seva actuació té un punt histriònic que en aquest cas resulta molt apropiat, tot el contrari que Joe Pesci, admirable en la seva terrorífica contenció. De Niro exhibeix els seus tics habituals i agradarà més o més segons la benevolència de l'espectador. Al seu voltant, una colla d'actors que hi són més per les seves emblemàtiques efígies que per les escasses frases que han de recitar: Harvey Keitel, Steven Van Zandt, Bobby Canavale...

Narrada en off per un Frank Sheeran octogenari a partir de dos fils temporals paral·lels, el guió és un prodigi de claredat i de dosificació de l'interès. Scorsese, en una de les posades en escena més clàssiques que li recordo, sembla depurar els seus recursos amb un mestratge quasi invisible, de manera que la llarguísima durada no arriba a pesar. Malgrat tot, i aquesta ja és una qüestió de gust personal (el meu), rarament la vida dels membres de la màfia em provoca gran curiositat, especialment si es tracta d'un individu tan simple i amb tan poc gruix moral com aquest Frank Sheeran, que ni tan sols arriba a la categoria de traïdor tràgic. Com és habitual en el gènere, els personatges femenins funcionen tot just com a siluetes decoratives. M'hagués agradat que "The Irishman" aprofundís una mica més en la figura de la filla (Anna Paquin), la qual queda limitada per un parell de frases. I, t'ho miris com t'ho miris, la història que explica el film no requereix tres hores i mitja de metratge, per molt lleugeres que passin.

Un món de metros: Cincinnati

Cincinnati (Ohio), ciutat de 2,1 milions d'habitants, disposa de servei de tram des del 2016 (els va caldre dos referèndums per aprovar el projecte: als americans no els agrada gaire el transport públic). És una sola línia de 5,8 quilòmetres i 18 parades, coneguda com "Cincinnati Bell Connector". La gràcia de la xarxa és que forma un bucle que a més passa dues vegades pel mateix punt. Com que el diagrama l'han dibuixat sobre un mapa de la ciutat, el nom de les estacions l'han hagut de posar en requadre apart. Es pot observar pels dibuixos en negre que la línia passa a prop de les principals atraccions de la ciutat.

Com viuen els rics

Amb la segona temporada de "Succession" es diria que la sèrie creada per Jesse Armstrong ha ascendit a la categoria d'obra de culte i possible successora de "Game of Thrones" a can HBO com a espectacle preferent. És una pretensió que no s'aguanta per enlloc, però que diu molt de l'èxit crític d'aquesta sèrie, certament luxosa i ben empaquetada.

Aquesta temporada repeteix si fa no fa les mateixes lluites de poder dins de la família Roy, uns multi-magnats propietaris de mitjans de comunicació, parcs temàtics, creuers i instal·lacions hoteleres, una mica a la manera dels Murdoch o els Turner. Aquest cop el "paterfamilias" Logan (Brian Cox) es troba en plenes facultats físiques i mentals, mentre que el fill segon Kendall (Jeremy Strong), després dels fets dramàtics que tancaven la temporada anterior, ha d'anar expiant els seus pecats patint una humiliació rere una altra.

Confesso que la majoria d'estratagemes financeres que omplen les trames de cada episodi em solen semblar incomprensibles; però la riquesa de l'escriptura dels personatges, el to de tragicomèdia sofisticada i la qualitat de les interpretacions faciliten molt el gaudi de cada capítol fins a elevar-los a una categoria quasi shakesperiana. Els citats Cox i Strong estan superlatius i Kieran Culkin també mereix menció. Llàstima que una actriu que m'agrada tant com és Hiam Abbass i que interpreta a la tercera esposa de Logan tingui un paper tan esquifit.

Un al·licient inconfessable suplementari és la possibilitat de tafanejar com viuen els mega-milionaris de debò. La sèrie sembla que està molt ben documentada i que els escenaris (mansions, iots, saraus) així com l'auster vestuari (molt allunyat del bling-bling de la faràndula) estan extrets de la vida real. Tot plegat ajuda a oblidar una certa repetició argumental i ens fa esperar amb candeletes la tercera temporada prevista per l'any vinent.

Un demiürg de l’estraperlo

Adrià Pujol Cruells ens tenia molt ben acostumats amb els seus llibres d’antropologia «freestyle» sobre l’Empordà («La carpeta és blava», «Guia sentimental de l’Empordanet») o la ciutat de Barcelona («Picadura de Barcelona», «Els barcelonins»), compendis anàrquics de tradició i modernitat, de vinyetes narratives, instantànies de dietari i salpebrada d’estirabots. Fa poc s’ha estrenat en el camp de la novel·la amb «Míster Folch» (Empúries, setembre de 2019) tot demostrant que no ha perdut ni gota de la seva santa voluntat d’escriure el que li dóna la gana. Conseqüent amb aquesta actitud d’autarquia textual, Pujol Cruells fa que el narrador del llibre sigui el propi Déu, un déu gens omnipotent però, fal·lible, decandit, i a la recerca desesperada d’un successor viable. ¿Serà aquest hereu per ventura Míster Folch, fill bastard de la portera i del senyoret del principal, nascut en una escala del passeig de Gràcia el Nadal de 1942?

Entre el fulletó i la crònica de la postguerra barcelonina, però molt lluny de les trampes habituals de la novel·la històrica, «Míster Folch» recorre episodis i personatges coneguts —la vaga dels tramvies, el Congrés Eucarístic, les visites del Caudillo, el comissari Creix i els seus foscos dominis de Via Laietana, el gimnasta Joaquim Blume, l’alcalde Porcioles, el contraalmirall Baturone Colombo…— i els barreja amb una història familiar i picaresca explicada de forma poc convencional (tan poc convencional, que no sé si alguns anacronismes, com l’aparició de Sir Tim O’theo, són voluntaris).

     La guerra va esmicolar el mirall entelat de la veritat i després cada bocí en reflectia tan sols una petita part.
     La veritat, dic.
    Aquell homenet amb uniforme i bigoti i amb veueta de flautí se sap que va fer esbudellar un grapat d’homes i dones. Va condemnar una gentada a la fosca dels llavis constrets. Nul·la possibilitat de caplleuta. Se sap que va ser un dictador. Va ser, en qualsevol cas, un personatge molt treballat. Es podria dir que Franco seguia el mètode Stanislavski. S’hi va ficar tant, en el paper, que va acabar sent un fantotxe de pedra picada.
    Quin tros d’histrió.

Quan en una novel·la predomina l’aire de l’arbitrarietat, tot el que hi succeeix acaba esdevenint una mica indiferent: passa això com podria passar una altra cosa i sol concloure quan l’autor es cansa d’enfilar incidències. Dit això, «Míster Folch» no deixa de ser una obra sorprenent, com no n’he llegit cap altra, i amb prou al·licients expressius escampats per la seva deriva com per justificar-ne l’aventura.

     A Còrsega viuran arran de mar, en una caseta de pescadors comprada per quatre rals. El músic amenitzarà les estones mortes amb l’arquet, ha traginat un violí. La torna del temps la passaran manxant-se, o poetitzant els arrandous. Acabats els cèntims, elles cosiran camises que després vendran als primers turistes italians i francesos. També faran collarets amb orelles de mar. Ell esgarraparà quatre cacauets tocant l’ukelele a les terrasses dels primers bars i discoteques de la costa. De nit miraran el cel, bocamuts i entortolligats.
     No ho dic perquè sí, potser se’ls hauria d’adjudicar la maternitat de l’incipient moviment hippie a Europa.
     Ara, però, passo de llarg.
     La digressió, quin gran invent.
     És la sal de la tertúlia.
     I la xacra de màsters i cursets.

Delícies neoliberals

Amb 83 anys a l'esquena Ken Loach deu ser un dels darrers directors que encara s'ocupa de fer cinema social per a una societat que va enfonsant-se ràpidament en la misèria mentre nega la lluita de classes. Juntament amb el seu col·laborador habitual Paul Laverty presenta ara "Sorry We Missed You", acerba diatriba contra l'economia de mercat.

Els Turner són una família de classe obrera de Newcastle que es troben endeutats des de la crisi de 2008. La mare Abby (Debbie Honeywood), que es dedica a l'assistència domiciliària de gent gran i malalts, s'ha de vendre el vehicle propi per tal que el seu marit Ricky (Kris Hitchen) pugui comprar una camioneta, imprescindible per la seva nova feina de repartidor. El nou treball, que teòricament és una garantia d'independència, representa en realitat la indefensió davant de qualsevol contratemps, ja que l'obrer esdevé el responsable últim de tot el que pugui anar malament. I per descomptat aviat tot comença a anar malament i els Turner se'n ressenten tan econòmicament com en les relacions dins de la família.

Loach continua treballant amb actors desconeguts, que ho fan molt bé i aporten dosi doble d'autenticitat, i en la seva aparent senzillesa tècnica hi rau una eficàcia inapel·lable. Potser posat a trobar-hi alguna pega, el guió abusa una mica en l'acumulació de desgràcies; però tot sigui a fi de bé, no fos cas que ens adormíssim amb tanta falta de solidaritat i tanta estratègia d'enfrontar entre si els membres de la classe obrera.

"Sorry We Missed You", cinema més necessari que mai amb unes maneres (em temo) que cada vegada atreuen menys els espectadors.

Un món de metros: Chongjin

Una veritable primícia: un tramvia de Corea del Nord. Chongjin té 627.000 habitants i l'únic tram després del de Pyongyang (del qual han heretat els vagons). Inaugurat el 1999, té una llargada de 13 quilòmetres en la seva via única. Les ampliacions projectades s'han vist frustrades per la manca de pressupost. El seu funcionament és erràtic, donades les freqüents irregularitats del subministrament elèctric. En consonància al proverbial secretisme del país el seu mapa (línies negres) no podria ser més vague. Ni les parades s'han molestat a indicar!

Senectut, diví tresor

Vist com va anar de bé la primera temporada de «The Kominsky Method», no és d’estranyar que els seus artífexs hagin optat per produir-ne una segona sense grans novetats. L’estranya parella formada pel vell actor Sandy Kominsky (Michael Douglas) i el seu amic i representant Norman Newlander (Alan Arkin) continua funcionant a la perfecció, tots dos decidits a no jubilar-se, encara que els handicaps de la vellesa hi són cada dia més presents. Els vuit capítols de vora mitja hora són una combinació perfecta d’emoció i humor sense necessitat de caure en les astracanades de «Grace and Frankie» i sense por a abordar qüestions serioses com la demència, la viudetat o el càncer.

Amb aquest vulnerable paper Michael Douglas aconsegueix redimir-se d’una carrera interpretativa més aviat mediocre, mentre que Alan Arkin està sempre deliciosament acerb. S’incorporen com a personatges més o menys fixos Paul Reuben, com a amistançat provecte de la filla de Sandy, i Jane Seymour, que està envellint meravellosament bé. Kathleen Turner intervé breument com a ex-dona de Sandy en un clar homenatge a les tres pel·lícules que coprotagonitzà amb Douglas a la dècada dels 80. I hi surt l’Alison Janney fent d’ella mateixa, el que sempre és un regal.

«The Kominsky Method» no deixa de ser una «sitcom» lleugera amb un plus de tendresa, gens disposada a cremar cap motllo. S’ha de ser de molt mala jeia per no gaudir-ne. I, per descomptat, no és imprescindible pertànyer a la tercera edat.

Amors i altres diversions

Un any després del festival lector que va significar «La uruguaya», no podia passar per alt «Breves amores eternos», el recent recull de contes de Pedro Mairal (Destino, octubre de 2019), per mirar de renovar els meus vots de confiança. El llibre es divideix en dues parts, la primera més curta «Breves amores eternos» conté onze relats de temàtica amorosa, mentre que «Hoy temprano» està constituïda per dotze contes sobre assumptes molt diversos. Poques coses unifiquen la col·lecció com no sigui la lleugeresa, l’humor i el registre col·loquial tan propis de l’autor.

Com sol passar en tots els reculls contístics, el lector trobarà peces per a tots els gustos i cadascú es quedarà amb una selecció de favorits. Si he de parlar per mi, us diré que «Amor en Colonia», la crònica d’una desastrosa jornada adulterina a l’altra riba del Río de la Plata (ecos de «La uruguaya»?), m’ha semblat una obra mestra. I també ho és «El viaje de la profesora Bellini» en el qual una vella mestra fa una xerrada sobre les seves somiades vacances a Grècia.

Altres contes que romanen a la memòria. «La fuerza», sobre un jove que s’enamora d’una culturista romanesa. «Hoy temprano», el trajecte a la casa de camp familiar, repetit a través dels anys i l’espai com una sola experiència continua. «El hipnotizador personal» explora la curiosa idea de contractar un hipnotitzador que ens ajudi a evitar els «temps morts» que s’esdevenen a les nostres vides. «El guardián de la giganta» sobre la inquietant visita a una prostituta gegantina. «Los héroes», conte negríssim sobre els supervivents a un accident d’autocar… «Cuadros» és la inevitable broma sobre Borges que tot argentí ha d’abordar un dia o un altre.

Força recomanable.

Escenes d’un matrimoni en fals

Tom i Louise, matrimoni en crisi per motius que es descobriran al primer capítol de la sèrie, han convertit en costum prendre una copa plegats abans d'entrar a la sessió setmanal de teràpia conjugal. Les seves successives converses constitueixen l'espinada de "State of the Union", programa de Sundance TV que es pot veure a través de HBO.

Els seus ingredients són impecables: guió de Nick Hornby, direcció de Stephen Frears, música de Roger Eno i protagonisme dels atractius i solvents Rosamund Pike i Chris O'Dowd. Les limitacions de l'escenari i la situació únics es resolen amb l'enginy del guió i la durada de cada episodi, que sempre gira al voltant dels deu minuts. No és gaire profunda, però és distreta i passa com un sospir. Quasi costa més no mirar-la.

Els altres límits

«Lectura fácil» de Cristina Morales és el llibre del moment: un any després de rebre el Premio Herralde de Novela 2018 se li ha concedit el Premio Nacional de Narrativa 2019. Ran d’unes declaracions literalment incendiaries de l’autora, la novel·la rep condemnes de crítics literaris tan reputats com són Alberto Rivera o Isabel Celaá, amb l’efecte previsible d’incrementar l’interès del públic lector (un interès que sospito ja rutllava des de feia setmanes). A hores d’ara m’informen que a les biblioteques públiques de Barcelona i Madrid hi ha llistes d’espera de cinc mesos per poder-la llegir, mentre que les impremtes treuen fum per completar una nova edició. El cert és que «Lectura fácil» no necessita cap escàndol per fer-se llegir, ja que li sobren els motius, tant literaris com dels altres.

Àngels, Nati, Marga i Patri són quatre dones emparentades i diagnosticades amb diversos graus de discapacitat intel·lectual. Originàries d’algun punt de l’interior de la península, han acabat vivint en un pis tutelat a la Barcelona d’ara mateix, on han de lluitar per obrir-se pas en una societat que els hi concedeix només un benintencionat però controlat i estricte marge d’actuació. La novel·la dóna veu a les seves protagonistes i elabora un discurs revulsiu i feminista que ataca tant l’heteropatriarcat, com el paternalisme de les ajudes socials, les falses disfresses de la modernitat «alternativa» i la imatge d’una esquerra deutora de l’statu quo.

«Lectura fácil» és la suma de textos heterogenis que configuren un ric mosaic d’idees radicals lliurades sota l’aparença d’actes de l’assemblea d’un ateneu llibertari, de declaracions davant d’un jutjat que pretén esterilitzar una de les protagonistes, de fanzines contra el neoliberalisme, d’escenes de sexe molt explícit entre cossos poc normatius o de confessió autobiogràfica en format de Lectura Fàcil…

RUDI significa Residencia Urbana
para discapacitados Intelectuales.
No se dice «me encerraron en la RUDI»
ni «me ingresaron en la RUDI».
Se dice «me institucionalizaron»,
y diciendo eso ya no hace falta decir RUDI.

Antes no estaba institucionalizada en una RUDI.
Estaba institucionalizada en una CRUDI.
CRUDI significa Centro Rural
para Discapacitados Intelectuales.
Ese estaba cerca de Arcuelamora.
Arcuelamora es mi pueblo.

Me institucionalizaron ahí
porque cuando murió mi madre
se quedó la casa el banco.
Mi madre tenía un usufructo vitalicio sobre la casa.
Usufructo vitalicio significa que tú y tus hijos
podéis vivir en un sitio hasta que os morís.
El mismo año, el mismo banco
se quedó con el club Los Maderos.
Las prostitutas no tenían usufructo vitalicio.

Cristina Morales aconsegueix un retrat tan respectuós com veraç d’aquestes quatre dones singulars, el que no deixa de ser un miracle, atesa la inflamabilitat de la matèria narrada. Ho fa a més amb considerables dosis d’humor i una incorrecció política que aquest cop no és sinònim de reaccionarisme i que probablement ofendrà tot déu. Aquí no escapa ningú de la sàtira, Morales carrega (de vegades amb nom i cognoms) contra dretes i esquerres, contra mossos i policies, contra «mansplainers», colauistes, independentistes i comuns; fins i tot, encara que de forma més benvolent, es burla dels «okupes» antisistema.

Corren pocs llibres com aquest «Lectura fácil», ofensiu, hilarant, conscienciador de realitats que tenim aquí mateix. Necessari, si és que hi ha llibres necessaris, que jo ja no sé.

Sepultura viva

S'ha volgut vendre "La trinchera infinita" de Jose Mari Goenaga, Jon Garaño i Aitor Arregi com la primera incursió en la nostra cinematografia a la qüestió dels "talps", les persones que van viure anys ocultes a casa seva per la por de les conseqüències que podien patir per la seva actuació durant la Guerra Civil Espanyola. Això no és ben bé així, però la memòria del present és de curt abast, i per tant és fàcil que s'oblidin títols anteriors, dramàtics com "El hombre oculto" (1970) d'Alfonso Ungría o tragicòmics com "Mambrú se fue a la guerra" (1986) de Fernando Fernán Gómez.

Tot deixant de banda les pretensions d'originalitat, és "La trinchera infinita" una aportació valuosa, confeccionada amb la mateixa exquisidesa pròpia dels directors de "Loreak" i "Handia". Aquest cop els directors bascos s'allunyen del seu paisatge natal i viatgen fins a l'Andalusia de l'any 1936. Higinio (Antonio de la Torre), tot tement les represàlies del bàndol contrari en els primers dies de la contesa, s'oculta en un amagatall creat expressament a casa seva. Allà viurà, protegit per la seva muller (Belén Cuesta) i sense tornar a trepitjar el carrer durant els propers trenta-tres anys.

Malgrat ser una pel·lícula de relat i localització gairebé únics i d'una llustrosa durada que s'acosta a les dues hores i mitja, la història passa força bé gràcies a un modèlic guió de Luiso Bermejo i José Mari Goenaga i una imaginativa direcció que busca sempre noves maneres de mostrar la claustrofòbica situació. És necessari esmentar també la delicada fotografia de Javier Agirre en continu contrast de clarobscurs, així com el detallisme visual que lliga els objectes a l'avanç del temps.

I és clar, "La trinchera infinita" no seria res sense els seus formidables protagonistes. D'Antonio de la Torre ja en coneixíem les excel·lències i aquí és Belén Cuesta la que sorprèn en un paper dramàtic poc habitual en ella. Menció especial també per a Emilio Palacios, jove actor desconegut, que resol molt bé el difícil paper del fill.

Un film contemplatiu, amb poca acció, però que recompensa l'espectador atent. Vivament recomanable.

Un món de metros: Chiba

Chiba, ciutat de 6 milions d'habitants propera a Tòquio, no té metro però sí monorail des de 1988. Dues línies, 18 estacions i 15 quilòmetres de recorregut. Els presento dos mapes de la xarxa que semblen diferents però que en el fons diuen pràcticament el mateix. El de dalt és més convencional, tot i que fa que les dues línies comparteixin tres estacions. El de sota pinta les dues línies com entitats separades, encara que les dues tinguin el mateix color. Sis milions de persones han d'anar molt apretats en aquests vehicles.

Amor amb sacarina

Llegeixo que «Modern Love» és una popular columna setmanal de The New York Times en la qual els lectors donen testimoni de les seves particulars experiències amoroses. Esdevinguda en el seu dia un «podcast» radiofònic amb col·laboradors de luxe, arriba ara la versió televisiva de la mà d’Amazon Prime. Són vuit capítols d’una mitja hora que es consumeixen en un vist i no vist i passen ràpidament a l’oblit.

I és una pena perquè al darrera hi ha gent solvent, com el director i guionista John Carney, autor de grans films musicals com «Once», «Begin Again» o «Sing Street», i un planter d’actors que «a priori» es mouen entre la popularitat i l’excel·lència (John Slattery, Tina Fey, Andrew Scott, Julia Garner, Andy Garcia…) Però, tot i que desconec el to de les columnes periodístiques originals, el que acaba predominant en pantalla és la comèdia romàntica, aquell gènere poc conflictiu de desenvolupament amable i final feliç amb perillosa tendència a l’enfarfegament ensucrat.

La cosa comença raonablement bé, tot i que voreja l’empatx, amb una noia que té com a fada madrina el seu porter albanès. [Sí, a «Modern Love» quasi tothom la bitlla i els seus apartaments són absolutament envejables.] El segon capítol, potser el millor, intercanvia dues històries d’amors perduts i retrobats, protagonitzats respectivament pels sempre eficaços Dev Patel i Catherine Keener. El tercer tracta sobre trastorns bipolars i utilitza un to força discutible que els nombrosos amants de la feina d’Anne Hathaway disculparan.

Curiosament els millors episodis són els quatre primers i després la cosa es torça per la poca potència dels relats. El número 6, «So He Looked Like Dad. It Was Just Dinner, Right?» es revela particularment problemàtic amb el retrat de la noia jove que busca una relació casta (però interessada) amb una figura paterna. L’episodi final amb els seus adorables vellets i la revisitació de tots els contes anteriors aporta la clausura més irrellevant possible. De fet, l’aparició en el capítol 7 del cantant Ed Sheeran ja hauria d’haver-nos servit de veu d’alarma. Com a norma general, Ed Sheeran constitueix sempre l’indubtable indicador d’un control de qualitat sota mínims.

A dalt, a baix

Pocs directors de cinema com el coreà Bong Joon-Ho, que fa pel·lícules de gènere radicalment diferents, totes tocades per una enorme capacitat d’entreteniment i per un toc poderosament personal. El vaig descobrir amb el kaiju «The Host», una veritable muntanya russa d’emocions, que va ser seguida per «Mother», una investigació criminal d’ambient domèstic. «Snowpiercer» era un tebeo de distopia futurista, mentre que «Okja» era una faula fantàstica amb tocs ecologistes.

La recent «Parasite», flamant Palme d’Or a Cannes, resulta més difícil de classificar a nivell de gènere, a mig camí entre la comèdia i el «thriller», però amb un to indubtablement negre carbó. El film narra com, amb una barreja de malícia i càlcul, la humil família Kim s’introdueix en qualitat de servents a la llar de l’acomodada (i bonifàcia) família Park, sense revelar que tots ells estan relacionats. Si amb aquestes escasses dades imagineu que ens trobem davant d’un típic «thriller» d’invasió domèstica és que no coneixeu com les gasta Bong Joon-Ho, perquè l’argument de totes les seves obres és qualsevol cosa menys previsible.

Per descomptat «Parasite» té un component molt marcat de lluita de classes, començant pel pacte degradant de la servitud i la rasa invisible que marca, molt ben exemplificat en l’olor de «pobre» que fan els criats; però el seu desenvolupament va molt més enllà, sempre amb intel·ligència, mala llet, sorpreses i diversió: un pòquer infal·lible.

Magníficament interpretada, amb una espaiosa mansió de luxe que és un personatge més, i una direcció molt imaginativa i perfectament calculada, «Parasite» és una delícia de cap a fi pels amants de l’inesperat.

Un món de metros: Txerepovets

Com que no només de ciutats xineses desconegudes vivim, els presento la russa Txerepovets, amb 315.000 habitants la ciutat més poblada de l'óblast de Vólogda. El seu mapa del tramvia històric no podria ser més ranci, com si el Teló d'Acer no hagués caigut encara. Va ser inaugurat el 1956 i figura que disposa de tres línies (la 2, la 4 i la 8 (sembla que comptin en base 2)); però si grates una mica te n'adones que totes tres circulen pel mateix recorregut.

Una curiositat: el poeta Joseph Brodsky i la seva família van viure refugiats a Txerepovets un cop acabada la Segona Guerra Mundial.

Amb aires espanyols

Un amic em fa arribar «Tintín-Hergé. Una vida del siglo XX» de Fernando Castillo (Fórcola ediciones, 2019, versió ampliada d’un original de 2011), del qual no tenia cap notícia prèvia. A aquestes altures de la vida poques novetats espero trobar en un enèsim llibre sobre el dibuixant belga i la seva arxifamosa creació; i és que el mercat fa anys que està saturat de materials d’aquest tipus i diria que me’ls he llegit gairebé tots. Encara així, m’endinso en aquest volum amb la meva habitual voracitat lectora.

Aquest «Tintín-Hergé», com ja indica la precedència en el títol, és abans que res una biografia del personatge i, només en segon terme, com aquesta té un correlat en la vida del seu creador. Fernando Castillo, autor de diversos llibres sobre la Guerra Civil i el París ocupat, posa l’accent en tot el context històric en el qual tenen lloc les diverses aventures, de vegades fins i tot amb una prolixitat exagerada. Està bé, per exemple, que parlant a propòsit de «Tintín al Congo», es descriguin les condicions del país com a intensiva explotació colonial belga als anys 20 i 30 del segle XX, l’època en la que s’esdevé l’àlbum; però ja és excedir-se ampliar el marc temporal fins a relatar el seu procés d’independència que tingué lloc a la dècada dels 60.

No negaré que l’autor, enmig d’algunes inexactituds i freqüents redundàncies, aporta alguna idea original en un terreny on semblava que ja estava tot dit. Curiosament sent una particular obsessió pel parament de la llar dels diversos habitatges on viu el jove periodista: el més aviat auster mobiliari, així com els quadres i bibelots que decoren les estances, són descrits amb gran detall. I així que Tintín es trasllada al castell de Moulinsart, el bo d’en Castillo es preocupa de localitzar on han anat a parar les marines i les «chinoiseries».

Però el tret diferencial més distintiu d’aquest «Tintín-Hergé» és la seva voluntat de detectar a l’univers Tintín qualsevol mena de connexió possible amb Espanya i la seva cultura. En alguns casos aquest punt de vista es revela útil de cara a la crònica personal i viscuda, com quan es detalla l’ordre i l’anyada de la publicació en castellà de les aventures canòniques a Editorial Juventud. També resulta interessant descobrir que l’al·legat anticomunista «Moscou sans voiles» de Joseph Douillet, un dels textos inspiradors del propagandístic «Tintin al país dels Soviets», fou uns anys més tard un petit èxit editorial durant l’erm franquista.

Altres lligams hispans resultaran entre discutibles i agafats pels pèls; i, si no existeixen, aprofites que l’Onyar passa per Girona per introduir-los. Aquí uns exemples.

pues Hergé, como dijo Rafael Alberti al referirse a sí mismo, también nació con el cine.

Sin duda, el recuerdo de magnicidios y atentados especialmente sangrientos y espectaculares, como los de Cánovas del Castillo, el zar Alejandro II, la emperatriz Isabel —Sissí— de Austria, el del Liceo de Barcelona o el dirigido contra Alfonso XIII el día de su boda debieron pesar notablemente en el subconsciente colectivo de los grupos más conservadores de Europa…

se creó un taller que permitía la distribución del trabajo y su realización en equipo, al igual que siempre hicieron los artistas con más prestigio y mayor demanda, como Murillo, Zurbarán o su compatriota Rubens…

estaba escindida desde su nacimiento en dos bandos o, si se quiere, parafraseando a Antonio Machado, en «dos Bélgicas».

Però on Fernando Castillo resulta més entranyable és en les ocasions on es lamenta de les oportunitats perdudes de rebre una visita tintinesca a la península ibèrica. Primer a «Tintín al Congo»:

En esta nueva edición, más académica y de factura menos brillante que la primera versión en blanco y negro, lamentablemente se suprimieron unas viñetas que son especialmente importantes para los lectores de nuestro país, pues en ellas aparece territorio español por primera y única vez en las aventuras de Tintín. Se trata de la isla de Tenerife, que el reportero contempla junto a Milú apoyado en la borda del «Thysville» (…) El privilegio de ser Tenerife la única tierra española que aparece representada en una aventura tintinesca duró tan sólo hasta 1946, pues en la versión moderna el reportero evita la escala tinerfeña.

Després a «El cranc de les pinces d’or»:

Nunca en toda su existencia estuvo Tintín tan cerca de recalar en España, un país en el cual al menos sabía que no vivían dromedarios, ni con tantas posibilidades de visitarlo como en esta ocasión. Sin embargo, en el último momento un error involuntario ajeno al reportero impidió lo que hubiera sido un hecho verdaderamente histórico para todos los españoles interesados en la vida del periodista. ¿Se imagina alguien lo completa que habrían sido la vida y las aventuras de Tintín si entre los lugares visitados por este personaje se hubiera incluido alguna ciudad española? ¿Cómo habría representado Hergé a la zona de Andalucía, probablemente Cádiz o Málaga, a la que se dirigía el hidroavión con el reportero y el capitán a bordo?

La relació de les aventures canòniques es complementa amb un capítol dedicat a la nombrosa producció apòcrifa. Si no me n’he descuidat cap, totes elles presenten relectures polítiques, on Tintín visita altres zones de conflicte internacional de finals del segle XX. Fernando Castillo evita escrupolosament qualsevol versió/perversió executada en clau marranota.

Per acabar, sóc conscient que les condicions draconianes que imposen els hereus d’Hergé fan quasi impossible emprar material original per il·lustrar qualsevol llibre sobre Tintín que no estigui emparat per la marca Moulinsart; però amb tota franquesa, per incloure fotografies tan tristes com aquestes de Bernard Plossu (vegeu la de la portada per fer-vos una idea) a partir de peces de marxandatge no oficial, més valia que se les haguessin estalviat.

Una fantasia una mica més fantàstica

Recordem-ho, l'any passat la primera part de la primera temporada de "Disenchantment" va deixar-nos freds a tots i l'opinió unànime fou que la idea original de Matt Groening, duta a terme en realitat per una colla d'altres guionistes, no havia estat gaire inspirada. L'estrena recent de la segona tanda de deu capítols ha agradat, en termes generals, una mica més. Tanmateix no gosaria afirmar que hagi millorat la qualitat del producte, sinó que ara ja sabíem el que podíem esperar, o sigui que les expectatives no estaven tan altes. A més és inevitable que, a mesura que et familiaritzes amb els personatges, hi descobreixes més matisos i la seva personalitat es va fent més completa.

Aquesta temporada no conté tantes trames que ocupin més d'un capítol, tot i que hi ha una certa continuïtat en els esdeveniments de la sèrie. Potser el seu principal problema és la falta d'homogeneïtat en el to dels diversos capítols: a partir d'un ambient vagament medieval s'introdueixen tocs fantàstics de tots els gèneres possibles. Hi ha civilitzacions antigues, viatges escatològics al cel i a l'infern, criatures fantàstiques del bosc, monstres marins i fins i tot un capítol "steampunk". Fer encabir de forma satisfactòria tota aquesta diversitat sota un mateix títol resulta tasca poc menys que impossible.

Afortunadament comencem a sentir simpaties particulars per alguns membres d'aquesta patuleia. Si l'elf Elfo (Nat Faxon) va ser qui primer em va enamorar pel seu caràcter de marginat entre els marginats, ara el dimoni Luci (Eric Andre) va revelant que no és tan agre com aparentava i que potser fins i tot amaga un cor ben tendre. En quant al príncep Merkimer (Matt Berry), convertit en porc a causa d'un encanteri, no puc evitar contemplar-lo com una ànima bessona.

Dins del món de la televisió animada "Disenchantment" no té ni de lluny la categoria de "BoJack Horseman", però amb tota seguretat faré un tast de la propera temporada (prevista pel 2020-2021).

Ashleigh o els perills de la virtut

Cap pel·lícula de Woody Allen haurà tingut una carrera comercial més accidentada que «A Rainy Day in New York» («Un dia plujós a Nova York»), conseqüència directa de la creixent sensibilització sobre abusos sexuals, antany consuetudinaris, en el món de la faràndula i més enllà. Tot i que les acusacions que pesen sobre el director de Brooklyn tenen orígens llunyans en el temps, mai no s’ha arribat a demostrar la seva veracitat davant la llei. Encara així, els actuals protocols de bones maneres que regeixen als Estats Units, han convertit Allen en un empestat, de manera que Amazon, que era la productora del film, ha impedit l’estrena americana del film i ha tallat tota la relació amb el seu director.

Considerem-nos doncs afortunats per no viure en indrets tan puritans i poder gaudir, encara que sigui amb un any de retard, d’aquesta comèdia romàntica i més aviat inofensiva. Fa temps que Woody Allen funciona en mode pilot automàtic, amb les neurones a mig gas, de manera que poques sorpreses trobarem en aquest conte de fades ambientat a una Nova York no plujosa sinó directament monsònica.

El seu protagonista, portentosament anomenat Gatsby Welles (Timothée Chalamet), és un universitari ludòpata fill de les altes esferes de la ciutat. Acompanyat de la seva xicota Ashleigh (Elle Fanning), una provinciana filla de banquers de Tucson (Arizona), es disposa a passar un cap de setmana romàntic a la Gran Poma encisera; però l’entrevista que ella té concertada amb un director de cinema de culte (Liev Schreiber) separarà el camí dels enamorats per introduir un canvi substancial a les seves vides.

Abans de veure «Un dia plujós a Nova York» em temia el pitjor pel que fa al personatge d’Ashleigh, la típica noieta innocent, freqüent a la filmografia d’Allen, embadocada davant d’homes madurs carregats de tones de prestigi. Afortunadament Elle Fanning es mostra com una comediant consumada, ingènua però no tant, envoltada d’uns atractius depredadors interpretats per Liev Schreiber, Jude Law i Diego Luna, més patètics en les seves febleses que no pas veritablement temibles.

Malgrat la pluja gairebé omnipresent, Vittorio Storaro fotografia la ciutat com si fos una gran botiga de llaminadures amb gust de taronja. Els decorats i els ambients que reflecteixen el film són d’un luxe asiàtic que la majoria d’espectadors mai no coneixerem. No sé si són aquests els ecosistemes que Allen freqüenta actualment, però en tot cas proporcionen a la pel·lícula un aire d’irrealitat que la fa encara més inconseqüent.

Timothée Chalamet em continua semblant un sòmines i Selena Gomez, molt apreciada pels crítics, resulta una mica barroera. «A Rainy Day in New York» conté dues o tres frases gracioses, tipografia Windsor en blanc sobre negre, cançons estàndard tocades al piano i la garantia d’un somriure quasi permanent. No crec que enganyi ningú.

Un món de metros: Chemnitz

 

L'alemanya Chemnitz (ex Karl-Marx-Stadt) a Saxònia (247.000 habitants) compta amb tramvies electrificats des de finals del segle XIX. Són cinc línies, 59 estacions i 28,6 quilòmetres de xarxa. Al mapa s'entortolliguen com males herbes les línies d'un tren lleuger que s'estén cap al Nord i el Sud. Observin les boniques sanefes multicolors del centre de la ciutat. El riu també es diu Chemnitz.

Lletres i marro en temps de Grindr

Encoratjat per l’excel·lent impressió causada per «Missing (una investigación)», llegeixo «Sudor» (Literatura Random House, 2016) que és, si no m’equivoco, la darrera novel·la del xilè Alberto Fuguet, un còctel bastant irresistible de sexe i confidències editorials.

Rafael Restrepo Carvajal i el seu fill Rafa Jr. viatgen a la Feria Internacional del Libro de Santiago per presentar una obra a quatre mans, on el pare ha afegit textos de circumstàncies a les fotografies del fill. L’ancià Restrepo Carvajal és un membre vingut a menys d’aquell «boom» de la literatura sudamericana que va esclatar als anys 60 i 70, mentre que el seu fill va de poeta diletant que viu a l’ombra del pare. No obstant, el protagonista i narrador és l’Alfredo «Alf» Garzón, un editor de no ficció d’Alfaguara, qui durant quatre dies d’un tòrrid octubre austral es veurà profundament afectat pels esdeveniments lligats a la fira i a la visita del duet paterno-filial.

La novel·la és per una banda un retrat satíric dels ambients literaris globals i per l’altra una infatigable gimcana d’encontres sexuals (i dels altres), on Alf va revelant el seu inestable neguit vital, quan tot just ha superat la ratlla dels quaranta. En tot el que es refereix a la descripció de les petites intrigues editorials i a les misèries de la promoció literària, «Sudor» funciona com a «roman à clef» on, més enllà d’alguns autors que apareixen sota el seu nom real, hi figuren d’altres que cal endevinar entre línies. Resulta fàcil identificar l’agent barcelonina Núria Monclús com un transsumpte de Carmen Balcells, sobre tot un cop l’han qualificada de «mamá grande»; però, ¿qui és aquest Rafael Restrepo nascut a Colòmbia, instal·lat a Mèxic i ciutadà global que tracta de tu a tu a als cèlebres i poderosos? Serà Carlos Fuentes? Serà José Donoso?

En quant a la vida d’Alf, predomina sexe i sentiments amorosos sobre cap altra consideració (amics i feina venen a continuació) en un desgavell d’històries no resoltes i d’altres per descobrir sota el mercat d’oferta i demanda de Grindr. Per algú que, com jo, ja ha fet una mica tard per donar-se d’alta a Grindr, aquest llibre constitueix una introducció perfecta a les satisfaccions (i insatisfaccions) sexuals immediates que ofereix aquesta aplicació de contactes homosexuals, que et proporciona en tot moment la disponibilitat carnal que es troba a escassos metres a la rodona.

«Sudor», febril aventura urbana amb el perfil de la ciutat de Santiago dibuixat discretament en segon terme, és un text nerviós i ràpid, ple de diàlegs no marcats i d’acotacions que semblen no ser-ho.

Se cree zorrón, zorrón. Fíjate.
Seguro que toma ron Pampero, Puga.
Fan de «Rápidos y furiosos», de toda la franquicia.
Los hacen a todos iguales, Augusto. Al final Calvin Klein triunfó.
Fíjate cómo le da la mano y la mira. Se cree mino.
Es mino.
Lo hace para evitarme. ¿No me crees, Garzón?
Sí. Es un poco joven, ¿no? Para ti.
¿Qué te pasa? Tiene como veinte. Quizás diecinueve.
Es poco, Puga. Poco mentalmente. Es la peor edad.
En la cama, no.
No han leído nada.
¿Crees que ando buscando candidatos a magíster?
¿Te ha leído a ti al menos?
Obvio. Aunque prefiero a los que no leen. Son más salvajes.
E incultos.
A veces una piscola es mejor que un Etiqueta Negra.
No entendí, hueón.
Entendiste, Garzón. Perfectamente. Es más: a veces el vino en caja embriaga más que un puto ensamblaje.
Me perdí.
Qué rato, Garzón. Digo que a veces es mejor agarrarse a un pendejo o a un flaite o, mejor, a un pendejo flaite.
Puede ser.
No andan buscando nada excepto culiar. Te lo aseguro.

Pel fragment precedent ja es veu que els modismes xilens poden suposar una dificultat afegida (m’ha calgut fer consultes puntuals a un diccionari online) i els anglicismes superflus, tan propis d’elits carregades d’esnobisme, m’han acabat la paciència en més d’una ocasió; però cal prendre tota aquesta beneiteria pseudo-artística pel seu costat més satíric.

Potser les escenes de «Sudor», preses d’una en una, haurien admès una certa retallada (i és que sis-centes pàgines de novel·la mereixen una bona justificació); però la veritat és que m’he empassat el llibre a una velocitat inusual. Serà que el «morbo» en totes les seves accepcions és un dels principals motors de la lectura.

Lloros i marsopes

La traducció de textos és una activitat sobre la qual mai no em canso de reflexionar, sobre tot per allò que no té d’evident. Però aquest cop, tot comparant un paràgraf breu de «Flaubert’s Parrot» amb la traducció que va fer Antonio Mauri per a Anagrama, he ensopegat amb una perla que no sé si qualificar com a error còmic o com a troballa feliç digna del disseccionari. Us posaré en antecedents amb el següent paràgraf previ i la seva traducció:

No scenes in which carnal connection takes place between a human being and an animal. The woman and the porpoise, for instance…

Prohibición para las escenas en las que ocurre una relación carnal entre un ser humano y un animal. La mujer y la marsopa, por ejemplo…

Per poc que us hi fixeu, observareu que la bèstia mamífera i aquàtica que en anglès es diu «porpoise», en castellà (i català) es diu «marsopa». Fins aquí, res que objectar. Però llavors mireu les frases que venen a continuació:

No scenes in which carnal connection takes place between man and woman (porpoise-like, you might say) in the shower. My reasons are primarily aesthetic, but also medical.

Nada de escenas en las que la relación carnal se desarrolla entre hombre y mujer (a la manera marsupial, podríamos decir) en la ducha. Lo digo por motivos en principio estéticos, pero también facultativos.

L’expressió «porpoise-like» es podria traduir com «a la manera de las marsopas»; però no «a la manera marsupial», a menys que es vulguin transgredir els fonaments de la taxonomia (sí, fins i tot ho he hagut de consultar, i no, les marsopes no són marsupials). No em puc explicar perquè Mauri ha optat per aquesta solució tan «creativa»; prefereixo no pensar-hi més, no fos cas que comencés a imaginar quins jocs eròtics fan els marsupials a la dutxa.

Ja posat, dos comentaris més sobre aquesta traducció. Si Barnes inicia els dos paràgrafs amb idèntiques paraules [No scenes in which carnal connection takes place between…], per què el traductor les trasllada de formes tan diferents? Quan l’autor marca una repetició, diria que el traductor ha de tenir motius molt fonamentats per suprimir-la.

I per que «medical» esdevé «facultativos»? En efecte, la tercera accepció del diccionari de la RAE indica «Perteneciente o relativo al médico»; però abans diu «1. Opcional, no obligatorio» i «2. Que se deriva o depende de la facultad o poder para hacer algo». Si ho hagués traduït amb l’adjectiu «médicos», no ho hauríem entès sense ambigüitats i a la primera?

En campanya

Potser que Ryan Murphy freni una mica la seva activitat incessant, si no algun dia farà un pet. Que jo sàpiga en l’actualitat té en dansa les sèries televisives «American Horror Story», «American Crime Story» i «Pose», a les quals cal afegir «The Politician», la seva primera contribució a Netflix amb qui està lligat per un contracte de 5 anys. La plataforma ha fet una forta inversió per publicitar la sèrie, no sé si per la confiança que té en el seu potencial o bé amb el propòsit que els números de l’audiència estiguin a l’altura de les expectatives que aixeca un nom com el de Murphy.

En tot cas «The Politician» és una sèrie d’aparença luxosa (les mansions on viuen els protagonistes són un pur excés), amb algunes primeres figures en plantilla i uns títols de crèdit sofisticats, d’aquells que cada vegada s’estilen menys. La història que explica no és tanmateix gaire original: el procés per elegir el representant dels estudiants en un institut de secundària l’hem vist ja tractat amb similar intenció satírica a «Election» (Alexander Payne, 1999).

Aquí el protagonista, en Payton Hobart (Ben Platt), és un noi brillant i extremadament ambiciós que aspira a arribar a president dels Estats Units pel camí més difícil, el de la meritocràcia; per això considera que ser el representant estudiantil és el primer pas en la direcció correcta. Ben mirat, la premissa és una mica absurda; només cal veure qui és l’inquilí actual de la Casa Blanca i com hi ha arribat, no precisament per les seves virtuts democràtiques.

Sigui com sigui el relat de la campanya electoral conté tantes travetes, tants personatges amorals, i tant joc brut com caldria esperar; però el guió es queda en terra de ningú a mig camí entre la farsa (que és el que li escauria) i el sentimentalisme. Els actors (la majoria d’ells massa granadets per fer d’alumnes d’institut) no deixen en general una empremta memorable. Platt, que ha bastit la seva carrera fent musicals a Broadway (i es posa a cantar de tant en tant per demostrar-ho, encara que no vingui a tomb) és un cas flagrant d’error de càsting. Gwyneth Paltrow està tan grisa com ens té acostumats i només una Jessica Lange passada de rosca sembla haver entès el to que requeria el programa.
 

El plantejament inicial va perdent malícia i pistonada fins que es resol de forma anticlimàtica en el setè capítol. El vuitè capítol, en el que apareixen els nous personatges encarnats per Judith Light i Bette Midler, serveix per iniciar una trama nova de trinca que es desenvoluparà a la segona temporada. De moment no tinc cap intenció de mirar-la.

El dimoni de les llistes: novel·les prohibides

1. No hi haurà més novel·les en les quals un grup de persones, aïllat per les circumstàncies, retorna a la «condició natural» de l’home, tot esdevenint criatures essencials, pobres, nues, armades amb forques. Tot el que es podrà escriure és un conte, l’últim del gènere, el suro que taparà l’ampolla. Jo mateix us l’escriuré. Un grup de viatgers naufraga o pateix un accident aeri, en algun lloc, sens dubte a una illa. Un d’ells, un home gros, fort, desagradable, té una arma de foc. Força tots els altres a viure en uns pous que ells mateixos han excavat a la sorra. De tant en tant, fa sortir un dels seus presoners, li dispara i se’n menja les despulles. La carn té bon gust i el fa engreixar. Quan ha disparat i s’ha menjat l’últim presoner, comença a preocupar-se d’on trobar aliments; però afortunadament un hidroavió arriba en aquest moment i el rescata. Explica al món que va ser l’únic supervivent de l’accident original, i que s’ha mantingut menjant baies, fulles i arrels. Tothom queda meravellat per les seves bones condicions físiques, i un cartell amb la seva fotografia s’exhibeix als aparadors de les botigues de menjar per a vegetarians. Mai no es descobreix el que va succeir a l’illa.

Veieu com és de fàcil escriure-ho, com és de divertit? Per això prohibiria el gènere.

2. No hi haurà més novel·les sobre l’incest. No, ni tan sols les de molt mal gust.

3. Cap novel·la ambientada a un escorxador. He d’admetre que, de moment, es tracta d’un gènere més aviat infreqüent; però m’he adonat recentment d’un ús creixent dels escorxadors en relats curts. S’ha de tallar de soca-rel.

4. Hi ha d’haver una prohibició de vint anys per a novel·les ambientades a Oxford o Cambridge i una prohibició de deu anys per a ficcions a la resta d’universitats. No hi haurà prohibició de ficcions ambientades en escoles de formació professional (tot i que no hi haurà subvencions per promoure-les). Cap prohibició per els novel·les ambientades en escoles primàries; una prohibició de deu anys per la ficció sobre educació secundària. Una prohibició parcial en novel·les de formació (es permetrà una per autor). Una prohibició parcial en novel·les escrites en present històric (de nou, una per autor). Prohibició total de novel·les on el protagonista és periodista o presentador de televisió.

5. S’ha d’introduir un sistema de quotes a les ficcions ambientades a Amèrica del Sud. L’objectiu és refrenar la proliferació del barroc de viatge organitzat i la ironia excessiva. Ah, la proximitat d’una vida barata i uns principis cars, de la religió i el bandidatge, de l’honor sorprenent i la crueltat aleatòria. Ah, l’ocell daiquiri que incuba els ous sota les ales; ah, l’arbre fredona les arrels del qual creixen a la punta de les seves branques, i les fibres del qual ajuden el geperut a fecundar per telepatia l’esposa altiva del propietari de l’hacienda; ah, el teatre de l’òpera ara cobert per la jungla. Permeteu picar a la taula i murmurar «Passo!» Les novel·les ambientades a l’Àrtic o a l’Antàrtida rebran un ajut a la creació.

6a. Cap escena en la qual hi hagi relacions carnals entre un ésser humà i un animal. La dona i la marsopa, per exemple, el tendre aparellament dels quals simbolitza una àmplia reparació d’aquells tènues fils que antigament vinculaven tots els éssers vius. No, res d’això.

6b. Cap escena en la qual hi hagi relacions carnals entre un home i una dona (a la manera de les marsopes, es podria dir) a la dutxa. Les meves raons són primerament estètiques, però també mèdiques.

7. Cap novel·la sobre petites guerres, fins ara oblidades, a indrets distants de l’Imperi Britànic, en el detallat desenvolupament de la qual aprenem primer que els Britànics eren més aviat malvats; i segon que la guerra és cruel de debò.

8. Cap novel·la en la qual el narrador, o qualsevol dels personatges, és identificat simplement per una inicial. Encara en continuen escrivint!

9. No hi haurà més novel·les que siguin en realitat sobre altres novel·les. No es faran «versions modernes», ni recreacions, ni preqüeles, ni seqüeles. No es conclouran imaginativament les obres deixades sense acabar per la mort de l’autor. En el seu lloc, a cada escriptor se li proporcionarà una mostra amb llanes de colors per penjar sobre la llar de foc que digui: teixeix-te el teu propi material.

10. Hi haurà una prohibició de vint anys sobre la figura de Déu; o més aviat sobre els usos al·legòrics, metafòrics, al·lusius, entre bastidors, imprecisos i ambigus de la figura de Déu. El jardiner en cap barbut que sempre té cura de la pomera; el vell i savi capità de vaixell que mai no es precipita en els seus veredictes; el personatge que no té l’han acabat de presentar, però que al Quart Capítol ja et fa una sensació anguniosa… tots ells caldrà desar-los al soterrani. Només es permet la figura de Déu com a divinitat verificable que s’emprenya de mala manera amb les transgressions humanes.

("El lloro de Flaubert", Julian Barnes)

Els límits de la rialla

M’havia promès racionar-me les pel·lícules de súper-herois, no suporto els pallassos i Joaquin Phoenix és un actor que cada dia m’enerva més; en bona lògica, no podia fer res millor que anar a veure «Joker» de Todd Phillips. En el meu descàrrec parcial, no es pot dir que el film pertanyi al gènere dels súper-herois —encara que documenti l’origen d’un dels personatges més importants del bat-univers—, sinó que es tracta d’un estudi sobre la davallada pel pedregar de la psicopatia d’una ment particularment avariada.

L’Arthur Fleck (Joaquin Phoenix) treballa de pallasso de lloguer en una Gotham City (Nova York als anys 70 i 80) assolada per la brutícia i per la delinqüència. La vida d’Arthur no podria ser més desgraciada: conviu amb una mare mig lirona (Frances Conroy), té una feina de merda i pateix un desordre neurològic que el fa riure descontroladament en els moments més insospitats. Per si això no fos suficient, quan surt al carrer no paren d’assetjar-lo (potser per la seva mania de passejar-se sempre en roba de treball) i no li queda altra sortida que somiar en una relació impossible amb una veïna i amb triomfar actuant al show televisiu de Murray Franklin (Robert de Niro).

Tantes malvestats acabaran afectant el cervell del pobre Arthur, el qual esclatarà amb fúria assassina a partir de l’enèsima humiliació. Que a partir d’aquí esdevingui un abanderat de les classes més desprotegides és un gir que «Joker» no es molesta a explicar en profunditat, de manera que les seves possibles intencions polítiques naufraguen a l’ambigüitat. Queda una història desagradable, determinista i granguinyolesca que no m’ha distret particularment (de fet, he dormit esporàdicament), que ha produït poques sorpreses i cap rastre de sentit de l’humor.

Potser el que més m’ha agradat ha sigut el retrat d’un hiperrealisme brut d’aquesta metròpoli a la deriva i la malèvola utilització de les cançons a la banda sonora. La majoria d’opinions coincideix a afirmar que aquesta és la millor actuació que mai ha fet Joaquin Phoenix. Si us convenç l’histrionisme gratuït elevat al cub, hi estareu d’acord.

No sabeu com m’alegra assabentar-me que «Joker» no tindrà seqüeles.

Un món de metros: Changzhou

Continuo amb les ciutats xineses amb noms començats en Cha-. Changzhou, amb tres milions i mig d'habitants, és una mica més petita que les anteriors. Té la gràcia que la línia 1 (la vermella) va ser inaugurada just el passat 21 de setembre. Són 29 estacions i 34 quilòmetres de vies.

Ja s'està treballant en la línia 2. Quan estigui inaugurada, el mapa semblarà una creu. Estan previstes quatre línies més.

Variacions Flaubert

L’editorial Anagrama fa 50 anys (per molts anys!), és moment doncs per recordar les bones estones que hem passat plegats, no des del 68, perquè vaig ser precoç però no tant; però sí des del principi dels 80, quan van estrenar la col·lecció Panorama de Narrativas amb les novel·les de Ripley/Highsmith. He observat per cert que aquells volums (130x198 mm) eren més petits que els actuals (140x220 mm) i que aquella lletra tan menuda ara em resulta quasi il·legible, serà cosa de l’edat també.

Recupero per a l’ocasió «El loro de Flaubert» de l’any 1984, tot i que en el meu exemplar s’indica que l’edició espanyola és de març de 1986. La tercera novel·la de Julian Barnes va ser la que el va donar a conèixer entre nosaltres i la que el va entronitzar com a perenne autor favorit. Com a llibre és ben curiós, però costa qualificar-lo com a novel·la. S’inicia amb un misteri a propòsit d’un lloro dissecat, misteri que queda en suspens fins a les darreres pàgines, quan s’ofereix la solució de l’enigma (una solució potser inspirada a «L’orella escapçada»?).

La resta d’«El loro de Flaubert» tracta de Gustave Flaubert, de la seva obra i sobre tot de la seva vida; però no ho fa d’una forma consistent i convencional, com s’abordaria en una biografia tradicional o en un assaig filològic, sinó que s’enfoquen successivament els aspectes més inesperats, com en una gran visió prismàtica de la seva persona. Així es presenten tres cronologies alternatives d’una mateixa vida: una primera on s’exposen els principals successos a la manera clàssica, una segona on es contemplen només tots els fets negatius i una tercera on és el mateix Flaubert qui s’explica a partir de citacions. Un capítol s’ocupa de repassar quins animals apareixen més sovint a l’obra de Gustave, mentre que un altre parla de la relació entre Flaubert i els trens. Més enllà es discuteix de quin color eren els ulls d’Emma Bovary, la presència de casualitats a l’obra del novel·lista o el contingut hipotètic dels llibres que no va escriure. Un capítol és dedicat a rebatre les acusacions que se li solen fer a l’autor i el següent dóna, en canvi, la visió no gaire afavoridora que ofereix la seva amant Louise Colet. Tot conclou amb un examen delirant on el lector haurà de respondre al temari demostrant que ha entès a la perfecció tot el que acaba de llegir.

Darrera de tot aquest aparat lúdicament lletraferit hi ha un narrador de qui de mica en mica també anirem coneixent detalls biogràfics: és un metge jubilat, vidu, apassionat de Flaubert… i amb algun secret a l’esquena. Amb material tan fragmentari Barnes aconsegueix un text impossible d’abandonar per poc amant de la literatura que sigui el lector. Un text que a més reflexiona sobre la diferència palesa entre les vides viscudes i les explicades, un text que es burla amablement de l’acadèmia, dels profanadors de secrets íntims i dels fetitxistes literaris.

M’ho he tornat a passar molt bé amb la relectura i m’ha provocat més d’un somriure: el llibre no ha envellit gota.

Equidistància

Resulta difícil d'encasellar la figura del director Alejandro Amenábar, ja que cadascuna de les seves pel·lícules pertany a un gènere diferent i no presenta cap tret estètic unificador, sinó és la seva pulcra eficiència professional i una clara implicació personal en les històries que explica. Al ritme calmós amb el que desenvolupa la seva carrera i quatre anys després de la fallida "Regresión", arriba "Mientras dure la guerra", una curiosa incursió en el cinema sobre la nostra Guerra Civil des d'un punt de vist força inusual, com són els darrers mesos de la vida de l'escriptor i filòsof Miguel de Unamuno passats a Salamanca, on era rector de la universitat.

Unamuno, que inicialment havia recolzat la República, aviat va desenganyar-se de la ineficàcia de la seva gestió; per tant va acollir el cop militar de juliol del 36 com una possibilitat de regenerar la política espanyola. Quan va adonar-se de les veritables repercussions de l'alçament, bona part dels seus amics havien estat executats i ell havia esdevingut un titella en mans dels feixistes. La seva tardana rebel·lió amb un famós (i potser apòcrif) discurs en ocasió de l'apertura del curs acadèmic ocupa el moment culminant de la pel·lícula i conclou un més que previsible arc dramàtic. Si realment les coses van succeir tal com les explica Amenábar, el suposadament intel·ligent Unamuno va ficar-se en un bon embolic en atacar amb igual contundència a "feixistes" i "bolxevics". La seva història bé podria ser una advertència sobre els perills de mantenir-se equidistant en les crítiques a dos bàndols oposats.

Apart d'un relat que, des que comença, ja saps com acabarà, "Mientras dure la guerra" pateix d'un guió amb esporàdics moments febles (els "flash-backs", totes les intervencions del nét, la carta de la dona del pastor com a motor del desenllaç...) i d'una producció d'època simplement correcta, a la qual els carrers de Salamanca presten una inestimable ajuda. La banda sonora, que firma el mateix Amenábar, no podria sonar més adotzenada; no sé perquè no deixa que un professional s'ocupi d'aquests menesters.

El film se salva gràcies a algunes de les seves actuacions protagonistes. Santi Prego, un actor gallec que desconeixia, fa una de les encarnacions del colpista Francisco Franco més convincents (i menys caricaturesques) de totes les que he vist a la gran pantalla. El general Millán-Astray devia de ser tot un personatge gran-guinyolesc i Eduard Fernàndez el representa com a tal sense que el retrat mai grinyoli. Però sobretot el motiu principal per veure "Mientras dure la guerra" és Karra Elejalde que aconsegueix una miraculosa similitud amb l'escriptor basc i dota d'humanitat cada segon que apareix en pantalla.

Un món de metros: Changsha

Changsha a la província de Hunan, una altra ciutat xinesa de 4 milions d'habitants. La primera línia de metro data de 2014 i en aquests anys la xarxa ha crescut prodigiosament: tres línies, 68 estacions i 83 quilòmetres de vies. El mapa sembla una versió simplificada del de Changchun la setmana passada; fins i tot la disposició general suggereix un número "4". El braç d'aigua vertical és el riu Xiang.

Pel 2021 calculen que disposaran de tres línies més.

Paraules sense música

Encara que el meu moment d’entusiasme per l’obra de Jaume Sisa va assolir el seu punt culminant als anys 80 del segle XX, continuo mantenint un cert interès per la seva carrera posterior. Per això no podia passar per alt una iniciativa tan ambiciosa i amb tal aroma d’epíleg com ha sigut l’edició en dos preciosos volums d’«Els llibres galàctics 1966-2018» (Anagrama, setembre 2019), una mena d’obres completes del cantautor del Poble Sec.

Atès que bona part dels llibres correspon a lletres de cançons que ja hem conegut musicades i convenientment enregistrades, caldria preguntar-se fins a quin punt els textos mostren prou qualitat per defensar-se sols impresos en tinta sobre la pàgina. La meva opinió parcial i tenyida de sentimentalisme respondria afirmativament, són massa anys escoltant aquestes cabòries entre juganeres i melangioses de surrealisme de barriada (no em feu emprar l’ubic adjectiu «galàctic»).

L’obra inclou també les cançons gravades en castellà a l’època de l’autoexili madrileny, atribuïdes als heterònims Armando Llamado i Ricardo Solfa. Mai no em vaig molestar a escoltar-les i ara, en una ràpida lectura en diagonal, m’han semblat variacions derivatives a partir de la cançó lleugera espanyola, amb un peu plantat al «kitsch» i l’altre al «pastiche». Sóc un mal jutge a l’hora de llegir poesia sense el benefici de la música i a «Els llibres galàctics» hi ha una bona ració de poemes nus i crus que us confessaré no haver llegit. Si m’he de refiar del prologuista Ignasi Duarte, el poemari inèdit «Exaltación» mereixeria «una edició especial fora del present volum. Corre el risc que tantes pàgines el sepultin.»

Frente a una puerta entreabierta
una mujer ha florecido
de la ostra
que emite ondas concéntricas
sobre sí misma.
Diversos caminos cruzan
el río
por el que transcurren
fuertes corrientes
de abandono y olvido mientras
buceadores sin rostro
remueven su fondo.
La pequeña muerte de cada día,
un sueño invisible
y un milagro
se unen y desaparecen
en sus aguas.
La ostra ha cerrado la puerta.

Però els fragments més interessants, tant per l’acèrrim com pel profà, són els continguts al Llibre Quart titulat «Autoxocs Lavida», una espècie de miscel·lània prosística on hi cap pràcticament de tot, des de glosses a artistes afins (Pau Riba, Pascal Comelade, Albert Pla, Roger Mas…) o material d’encàrrec (el pregó de les festes de la Mercè de 2008), fins a peces d’opinió, com un atac a la pirateria musical en resposta a l’actitud permissiva de Manu Chao. Destaquen pel seu morbo algunes queixoses missives intercanviades amb els seus mànagers a Zeleste (que devien de ser una colla una mica caòtica) i amb la companyia Dagoll-Dagom a qui acusa discretament d’explotació econòmica. Encara millor és un extens dietari («Diari de San José (1990)») que despulla sense contemplacions l’enuig de l’artista lúbric i desarrelat, mentre revela entre línies l’amarga frustració que li està produint l’aventura madrilenya. És en aquest recull divers, que abasta unes 150 planes, on els que no sigueu de disposició poètica trobareu les novetats més importants dins de la producció de Jaume Sisa.

Doncs, la guitarra i jo fem el que ens ve de gust fer. Allò que faríem a casa, entre els amics. Cantar en diverses llengües romàniques cançons que m’han agradat sempre, siguin meves o no, i recitar poemes i expressar pensaments i fragments literaris d’autors que llegeixo. Tot això s’explica amb naturalitat, bo i manifestant una actitud directa i espontània de relació amb els espectadors. La comunicació és immediata. Se succeeixen moments dramàtics i còmics, situacions de diàleg amb el públic, passatges lírics o patafísics… Canto Machín, Battiato, n’Emili Vendrell, Pau Riba, a mi mateix, Boris Vian, Bola de Nieve, Dylan o Juanito Valderrama… Ressonen les veus de Borges, Nietzsche, Salvat-Papasseit, Cioran, Foix, Pessoa, Fonollosa i Francesc Pujols, entre d’altres. I ens ho passem la mar de bé. Em sento còmode, en el meu lloc, sense pretendre res més que fer el que estic fent i transmetre-ho intensament a tothom que m’escolti.

Hi ha alguna cosa millor en aquest món per a un artista? 

«Els llibres galàctics 1966-2018» venen tan farcits de bona teca per descobrir que segurament els consultaré sovint. A més han estat impecablement dissenyats pel Víctor García Tur, de manera que seran el regal ideal a les properes festes nadalenques per aquell oncle estrany que tots tenim a la família.