El psicòtic sempre torna al lloc del crim

«Psycho» (o «Psicosi») de 1960, una de les poques incursions del seu director Alfred Hitchcock en els territoris de l’horror, és una de les grans pel·lícules de la història, responsable entre altres coses d’haver obert el cinema comercial a noves estructures narratives i d’haver ampliat els límits de la representació de la violència. Hi ha molt d’admirable en aquest film amb un lloc de preferència pels esgarips de violins de la banda sonora de Bernard Herrmann, gairebé tan importants com el treball de precisió del director, especialment en la primera hora de la trama.

A hores d’ara no deu quedar ningú que no sàpiga de què va «Psicosi», fins i tot sense haver-la arribat a veure (i per això no em privaré de fer espòilers quan calgui), però en el moment de l’estrena havia de ser desconcertant aquell trencament de les regles tàcites per narrar ficcions. El guió de Joseph Stefano, enlloc de centrar-se en la figura de Norman Bates, com feia el llibre homònim de Robert Bloch en el qual es basava, començava explicant la història de la secretària Marion Crane i el seu robatori de 40.000 dolars, una figura criminal que tanmateix suscitava una certa empatia entre el públic. La desaparició de la suposada protagonista —en una memorable escena d’indescriptible horror i de magistral planificació— semblava passar el testimoni del protagonista a Norman, víctima innocent de la pulsió criminal d’una mare dominant; però, en realitat, tota la segona part de «Psicosi» és un inquietant ball de punts de vista (Norman, el detectiu Arbogast, el xicot de Marion, la seva germana) que deixen l’espectador sense un referent fix al qual aferrar-se.

Tota una muntanya russa, vaja, que devia pescar la crítica amb el pas canviat, però que rebé una immillorable resposta de taquilla i que no trigà gaire a esdevenir un clàssic, entre els millors films de tots els temps, i com a tal intocable. Només a la mort de Hitchcock l’any 1980 es començaren a rodar seqüeles com xurros, totes amb Anthony Perkins al capdavant, totes desconegudes per mi. El 1998 el director Gus Van Sant va filmar un «remake» en color, que es va anunciar com una còpia pla a pla del metratge original, una maniobra que va ser acollida amb incomprensió generalitzada per la majoria dels teòrics del mitjà i que, sense entrar gaire en detall, jo també vaig rebutjar (sense haver-la vist), creient-la redundant. 

Ha calgut aquesta pandèmia —que tantes hores mortes m’ha proporcionat per fer experiments amb gasosa—, per buscar-me l’oportunitat de veure una darrera l’altra les dues pel·lícules, l’original i la còpia, amb resultats més positius del que mai hauria pogut esperar. Cal aclarir d’entrada que, malgrat les moltes similituds, la versió de Van Sant no és una còpia amb paper carbó de l’original, com els seus cinc minuts menys (on cal incloure els llargs crèdits finals) ja indiquen. El guió s’ha mantingut pràcticament idèntic, però s’ha escurçat l’escena de les explicacions finals del psiquiatre, que ja era la pitjor escena de l’original i que valia més que haguessin suprimit totalment. S’ha mantingut també el disseny dels crèdits de Saul Bass i la banda sonora de Herrmann, enregistrada de nou per Danny Elfman; però en passar l’acció als anys 90, la música diegètica s’ha actualitzat amb cançons més modernes.

Evidentment un canvi important és la incorporació del color i Christopher Doyle (acostumat a treballar amb Wong Kar-Wai) proporciona algunes imatges molt belles, especialment les nocturnes puntuades pel neó vermell del motel. Verds i taronges esdevenen tonalitats dominants, sobre tot en la figura icònica de Marion i aquí el vermell de la sang pren un protagonisme que a l’escena de la dutxa sembla exagerat. De la modernització d’escenaris i decorats surt perdent el casalot dels Bates que presenta un perfil molt menys sinistre; en canvi alguns dels seus bigarrats interiors resulten molt reveladors.

Entre els nous intèrprets fallen, com era de preveure, els que tenen els papers més icònics. Vince Vaughn queda lluny de la fragilitat neuròtica d’Anthony Perkins i resulta més ximple que amenaçador; mentre que Anne Heche (actriu sempre justeta) fa enyorar encara més la meravellosa presència de Janet Leigh. Julianne Moore enfoca el paper de la germana de forma molt diferent a Vera Miles, i la fa més brusca i agressiva, que és una opció possible. Qui surt més ben parat és Viggo Mortensen, un cowboy molt convincent i amb un físic en plenitud d’atractius. La major permissivitat en la representació física permet que li entreveiem un graciós culet, però també l’esquena nua de Marion, on dues ganivetades semblen les restes d’unes ales. On la representació sexual sembla sobrera és en el moment «voyeur» de Norman, que ara esdevé també onanista, detall que més aviat molesta.

Desconec quines eren les intencions de Van Sant en fer el seu «Psycho», un director capaç d’obres descaradament comercials («Good Will Hunting»), però també d’experiments tan àrids com «Gerry»; el que sí puc reconèixer és que aquesta repetició d’un clàssic indiscutible aconsegueix conferir-li novetat per contrast retrospectiu i ajuda a entendre els seus mecanismes no tan evidents. En definitiva, no ha estat una pèrdua de temps.