Pioners

El «minari» és una planta de l’est asiàtic que creix a les ribes dels rius i es fa servir com amanida, especialment a la cuina coreana. «Minari» és també el títol de la pel·lícula que va guanyar el premi del jurat al millor drama i el premi del públic al millor drama del festival de Sundance de 2020. Si el film va agradar tant, crec que es deu a que explica una història arquetípicament americana de colons que malden per establir-se en terres verges: la mateixa èpica de tants i tants «westerns», però traslladada a l’època contemporània.

Basada en els records del seu director Lee Isaac Chung, narra com en l’època del president Reagan una família d’immigrants coreans formada per pare, mare, nen i nena, es traslladen des de Califòrnia fins a una zona rural d’Arkansas. Allà, es guanyen la vida sexant pollets, mentre intenten tirar endavant una explotació agrícola dedicada al cultiu d’hortalisses típiques de la cuina coreana. Davant de la dificultat per atendre els nens petits (que no sembla que estiguin escolaritzats), recluten l’ajuda de la mare d’ella, una dona aficionada al joc, renegaire i bastant inútil en qüestions domèstiques.

Amb aquests cinc personatges i les seves circumstàncies juga «Minari» les seves cartes, que no es pot dir que siguin gaire dramàtiques. Algun entrebanc domèstic, uns dies de sequera i para de comptar… Només cap al final del film s’esdevenen un parell de fets que superen de llarg la rutina, només per tal que la trama no acabi mostrant un encefalograma excessivament pla. Si el que s’explica no és gaire excitant, ni gaire original, no es pot negar que sona molt viscut, gràcies a la concreció dels detalls. La relació entre l’àvia i el net (clarament el transsumpte del director) ofereix algunes escenes gracioses sense necessitat que el nen faci monades de cara a la galeria.

Amb la seva collita de guardons haguts i per haver, havíem esperat més de «Minari». El cert és que resulta simpàtica i es deixa veure la mar de bé, però no deixa cap interès per revisitar-la.