Tot passa per algun motiu

El 1999 amb el seu tercer llargmetratge «The Sixth Sense» («El sisè sentit») el virtualment desconegut M. Night Shyamalan va posar-se tothom a la butxaca. Es tractava d’un conte atmosfèric i inquietant amb un sorprenent gir final, que obligava a reconsiderar tot el que acabaves de veure (i que convidava tàcitament a un nou visionat amb la mala intenció de trobar-l’hi les costures). L’any següent el director i guionista va repetir l’èxit, especialment de crítica, amb «Unbreakable» («El protegit»), una interessant variació naturalista sobre el tema del súper-heroi i el seu antagonista. El guió tornava a contenir una demolidora revelació final, que posava en solfa tot el contingut de la pel·lícula, de manera que Shyamalan, només amb dos títols es va convertir en el rei del «plot twist».

Amb «Signs» («Senyals») de 2002, el director va tornar a arrasar en taquilla, comptant a més amb el vistiplau de la crítica, tot i que per a mi significà un important descens en el nivell de qualitat. De fet, compto aquesta obra com una de les més irritants i ridícules que mai he vist. Enteneu-me, les bones maneres de M. Night Shyamalan poden fer molt per amagar les seves mancances; l’home és un alumne notori de Steven Spielberg i té ben apresa la lliçó que no hi ha millor manera de mantenir el suspens i suggerir l’horror que evitar al màxim les imatges explícites. Sol treballar amb actors coneguts i competents, un músic capaç de crear atmosferes inquietants com Thomas Newton-Howard i uns directors de fotografia —Christopher Doyle, Roger Deakins, Tak Fujimoto— de primera categoria. Però el seu taló d’Aquil·les rau en entestar-se a escriure guions originals sense que ningú hi exerceixi un control, com demostra «Signs» a qualsevol que vagi més enllà de la seva peripècia superficial.

Atenció, a partir d’aquí trobareu espòilers a dojo sobre «Signs». 

En el seu nivell més superficial la pel·lícula tracta d’una invasió extraterrestre que afecta tot el planeta —una cosa espantosa amb víctimes pertot arreu— però se centra en la família Hess que viu en una granja isolada enmig dels camps. Els Hess passen la nit del lloro, lluitant per la seva supervivència i quan es fa de dia senten a la radio que els invasors estan marxant per on han vingut, foragitats d’una manera molt senzilla que és a l’abast de tothom. És normal que l’emissora no especifiqui el mètode per fer-los fora, ja que els oients —entretinguts en un combat a vida o mort— s’estimaran més descobrir-ho ells mateixos, sense que els donin pistes. Atenció: aquesta darrera frase era irònica.

En resum, resulta (com descobriran aviat els Hess) que els invasors són vulnerables a l’aigua i res no els fa tanta por com que els esquitxin. No sembla gaire bona idea que els aliens hagin travessat qui sap la quantitat de galàxies per venir a parar a un planeta on l’aigua és tan abundant; de fet és una solemne estupidesa, indigna d’una raça capaç de tals proeses tecnològiques. 

A «Mars Attacks!» el taló d’Aquil·les dels marcians era la cançó «Indian Love Call» de l’opereta «Rose-Marie», que també és ridícul, però el film de Tim Burton era una descomunal bretolada, mentre que el de Shyamalan cal que ens el prenguem molt seriosament. I és que en el centre de «Signs» hi ha una crisi religiosa, la del pastor episcopalià Graham Hess (Mel Gibson) que, ran d’un accident de trànsit, ha quedat vidu, del que n’ha resultat la pèrdua de la seva fe. Que la gent perdi la fe quan venen mal dades no és cap novetat, especialment a les obres de ficció; però trobo que és indici d’unes creences religioses d’una inconsistència i un egoisme propis del que té una visió del món on tot està al seu servei. Si jo fos déu, m’emprenyaria molt de tenir seguidors com aquestos, que et consideren com si fossis poc més que una assegurança contra incendis, i encara més si es tractés d’algú que exerceix de propagador de la paraula divina. Vaja, jo el fulminava de pet i sense contemplacions. Amb això vull dir que el protagonista de «Signs» no em provoca ni gota de simpatia.

Un petit incís. M. Night Shyamalan té, com Alfred Hitchcock, el costum d’aparèixer a tots els seus films; però, on el britànic hi sol figurar de forma exclusivament anecdòtica, l’americà es reserva un paper habitualment petit però d’enorme significació. Aquí és l’automobilista responsable de la mort de la dona del pastor i, per tant, de la seva crisi de fe. Al volant del seu cotxe actua literalment com a instrument diví o «deus ex machina» que desencadena tota la trama. No em digueu que no és per estimar-lo per la falta de pretensions. Atenció: aquesta darrera frase era irònica.

No patiu, al final de la pel·lícula Mel Gibson recupera la fe, quan s’adona que tot l’univers (o sigui la providència divina) conspira per salvar la seva família. Perquè és una conjunció de circumstàncies miraculoses la que contribueix a vèncer els alienígenes. Perquè la dona moribunda va donar-li la solució amb les seves últimes paraules. Perquè el germà del pastor havia sigut una estrella del beisbol i és capaç de fer servir el bat de forma contundent. Perquè el fill és asmàtic i se li tanquen els pulmons, quan l’extraterrestre li inocula el verí. I perquè la filla va dient que l’aigua de l’aixeta no té bon gust i va deixant gots plens per tota la casa (no hi ha ningú que endreci?), que esdevindran un arsenal conta l’invasor. En resum, déu ha muntat el seu complicat teatret particular amb la intenció de fer tornar el pastor Hess al ramat. Que de passada s’hagi carregat part de la humanitat, ho computarem com mers danys col·laterals.