Tot es pot dir

Una vella «boutade» atribuïda a diversos personatges històrics (entre ells Carles V) postulava que hi ha determinades llengües adequades per adreçar-se a Déu i d’altres més apropiades per parlar amb el teu gos. Més recentment hem sentit algun polític assegurant que tal llengua cooficial (el gallec o el català sense anar més lluny) no es podien fer servir per ensenyar física o matemàtiques. Darrera d’aquestes afirmacions rau la idea que les llengües es poden classificar en un ordre jeràrquic, on n’hi ha de millors i de pitjors (habitualment totes les llengües tenen un bon nombre de nacionalistes lingüístics disposats a trobar-li a la que ells parlen tota mena de virtuts). Per desfer aquest equívoc els lingüistes Pere Comellas i Carme Junyent han escrit «Els colors de la neu» (Eumo Editorial, febrer de 2021), on es demostra que totes les llengües existents tenen la capacitat de dir tot allò que els seus parlants necessiten i que, si arriba el moment que els hi falten paraules, sempre compten amb mecanismes per crear-les. Per cert, el títol es refereix a aquell altre clixé que assegura que els inuit disposen de més de vint maneres per anomenar la neu, dada que en realitat és falsa, encara que sí que és cert que el seu vocabulari relacionat amb la neu és molt més ampli que el dels barcelonins, per raons òbvies.

A les primeres pàgines s’estableixen els trets propis (i gairebé únics) de les llengües —la doble articulació, la semanticitat, l’arbitrarietat i la productivitat (que aquí no explicaré)—, així com la possibilitat que tenen totes elles d’expressar abstraccions. M’ha interessat molt, perquè ho desconeixia, l’existència d’universals implicatius, com per exemple:

• Si una llengua té un terme per a «peu», també té un terme per a «mà», però no a l’inrevés.
• Si una llengua té multiplicació en el sistema numeral, també té addició, però no a l’inrevés.
• Si una llengua té oposició de gènere en plural, també en té en singular, però no a l’inrevés.
• Si una llengua té la categoria gènere, també té la categoria nombre, però no a l’inrevés.

La resta de les pàgines es dediquen a detallar les molt diverses solucions que empren les llengües per descriure els elements de la realitat: les persones del verb i les marques de respecte, els gèneres i els sexes, els parentius, els indicadors de temps i de lloc, el passat, el present i el futur, les diferents maneres de comptar. Fins i tot hi ha uns apartats d’onomàstica i toponímia que tenen tant d’antropologia com de lingüística. He trobat tota aquesta informació apassionant i m’ha obert els ulls sobre qüestions de la pròpia llengua en les que mai no hi havia pensat; com, per exemple, quan parlem de «nosaltres», no queda clar si incloem a l’interlocutor o no (hi ha llengües que ho distingeixen).

Breu, amè, informatiu i estimulant, «Els colors de la neu» és una recomanació segura contra el cofoisme lingüístic.