Turista i sedentari

El juny de 1844 Charles Dickens emprèn un viatge al continent acompanyat de la seva família. Encara que només té trenta-dos anys, ha escrit ja sis novel·les molt ben rebudes pel públic, entre elles els èxits colossals de «Pickwick» i «Oliver Twist», als quals cal afegir el «hit» recent de «Cançó de Nadal»; a més dos anys enrere ha fet una gira triomfal pels Estats Units. Entretant ha tingut temps de carregar la seva esposa Catherine amb cinc fills (cinc més arribarien més endavant), de manera que tant la seva vida familiar com la vida professional sembla funcionar a ple rendiment.

El voluminós seguici —en aquella època calia viatjar assistit per mainaderes, donzelles, camàlics i un imprescindible guia encarregat d’interactuar amb els nadius— passà per París, resseguí el Roine fins a Marsella i s’instal·là durant prop d’un any a Gènova; primer a l’atrotinada Villa Bagnerello, propietat d’un carnisser, després a un «palazzo» molt més acceptable. D’entrada, la decrepitud de l’arquitectura urbana, les incomoditats domèstiques i la desorganització general tan pròpia de la península itàlica van desconcertar el jove escriptor. Però no va haver de passar gaire temps per acabar sent seduït per la lluminositat de l’aire i la vivaç cordialitat dels genovesos.

La vista, com he dit, és encisadora; però de dia has de tenir les persianes de gelosia ben tancades, o el sol et faria parar boig; i quan el sol baixa has de tancar les finestres, o bé els mosquits t’induiran a suïcidar-te. Per tant, en aquesta època de l’any, des de dins de casa no veus gaire res de la perspectiva. Pel que fa a les mosques, no en fas cas. Ni les puces, la mida de les quals és prodigiosa i el nom de les quals és legió, i que poblen la cotxera fins a tal punt que cada dia espero veure com el carruatge surt en persona, tirat per una miríada de puces feineres treballant en equip. Les rates són mantingudes a una confortable distància per una munió de gats magres, que vaguen pel jardí amb aquesta finalitat. Dels llangardaixos, és clar, ningú no en fa cas; juguen al sol, i no mosseguen. Els petits escorpins són una mera curiositat. Els escarabats surten més tard, i encara no han aparegut. Les granotes són un batalló. N’hi ha un vedat en els terrenys de la vil·la del costat; i al vespre, creuríeu que una gran quantitat de dones amb esclops van amunt i avall, sense cessar ni un instant, per un paviment de pedra molla. Aquest és exactament el soroll que fan.

En allunyar-se de Londres, imaginem que el propòsit de Dickens era el d’escapar de les servituds de la celebritat per poder treballar tranquil en nous projectes literaris. Al mateix temps, confiaria que el canvi d’escenari li podia servir per inspirar nous temes i arguments. De fet, aquells mesos a Gènova no foren completament sedentaris, i els aprofità per visitar algunes de les etapes preceptives del que s’anomenava el Grand Tour, la volta turístico-cultural que un cop a la vida havien d’emprendre totes les famílies de possibles per indrets selectes del continent europeu. I, com que era un grafòman compulsiu, que no feia una passa sense escriure’n al respecte, de l’experiència en va fer un llibre que es digué «Pictures from Italy» (1846), de la traducció recent del qual [«Postals d’Itàlia», L’Avenç, setembre de 2020, traducció de Josep M. Muñoz Lloret] és del que ara estic escrivint. 

Ja us avançaré que no es pot considerar Dickens un clàssic de la literatura de viatges i, encara que l’humor amara tots els seus textos, tampoc no arriba als cims d’hilaritat d’un Twain. Ell mateix al capítol preliminar ja ens adverteix que dedicarà molt poc temps a la descripció de monuments, ja que per això ja hi ha guies publicades que ho fan molt millor que ell; i, per tant, el nombre de pàgines que dedica a alguns dels destins turístics més famosos del món, és sorprenentment minvat. El seu pas per Florència el resol en tres planes i la visita a Venècia és una fantasmagòrica visió de boira i aigua. Per contra, on l’autor es rescabala (com a bon humanista) és en la pintura al detall de l’activitat humana, omnipresent i inabastable en els carrers i els patis, els teatres i els mercats. Amb Dickens assistim a l’òpera i a una execució, a una processó de Setmana Santa i al carnaval, a una desfilada militar i al sorteig de la loteria napolitana. Però finalment ha de frenar el seu entusiasme, quan s’adona que el pintoresquisme que l’encisa al Sud no queda tan lluny de la misèria que deplora a la seva ciutat natal.

Tot això, i tota mena d’agitació i de vida al carrer, i menjar macarrons al vespre, i vendre flors tot el dia, i pidolar i robar arreu i a totes hores, ho veus a la riba resplendent, on les onades de la badia centellegen alegrement. Però, amants i buscadors del pintoresc, no perdem massa deliberadament de vista la miserable depravació, degradació i misèria amb què aquesta alegre vida napolitana està inseparablement associada! No està bé trobar Saint Giles’s tan repulsiu, i la Porta Capuana tan atractiva. Un parell de cames nues i un mocador vermell espellifat, no fan pas tota la diferència entre el que és interessant i el que és groller i odiós? En pintar i poetitzar per sempre, si voleu, les belleses d’aquest tros de terra tan bonic i encisador, intentem, com el nostre deure, d’associar un nou pintoresc a un vague reconeixement del destí i les capacitats humanes; més prometedors, crec, entre el glaç i la neu del Pol Nord, que al sol i esplendor de Nàpols.

Al primer capítol Dickens declara la seva intenció de no ofendre els qui professen la fe catòlica romana (al cap i a la fi els catòlics només feia quatre anys que tornaven a estar autoritzats a Anglaterra), però com a bon britànic no pot evitar expressar la seva perplexitat, horror o indiferència davant de les processons, les relíquies, els oficis religiosos i els exvots que troba a qualsevol ciutat italiana. Ni tan sols la basílica de Sant Pere l’impressiona i cada cop que va a missa el que més l’interessa són els gossos que hi troba. Diria que, de vegades, disfressa d’opinions estètiques la seva militància antipapista, tot i que en general no és el novel·lista el millor àrbitre en qüestions que toquen a les arts visuals. Encara així, és molt graciós quan descobreix als carrers de Roma, en carn i ossos, els models d’incomptables quadres acadèmics:

Hi ha un senyor vell, amb els cabells llargs i blancs i una barba immensa, que, pel que sé, ha passat per mig catàleg de la Royal Academy. És el model venerable o patriarcal. Porta una vara llarga; i cada nus i giragonsa d’aquella vara els he vist, fidelment reproduïts, innombrables vegades. Hi ha un altre home amb una capa blava, que sempre fingeix estar adormit al sol (quan en fa), i que, no cal que ho digui, està sempre completament despert, i ben atent a la disposició de les seves cames. És el model «dolce far’ niente».

Com a fan de Dickens, aquestes «Postals d’Itàlia» són una visita quasi obligada; però crec que ofereixen diversió freqüent i un doll d’informació sobre com discorria el turisme dels nostres rebesavis a qualsevol lector casual. Us deixo, per acabar, amb un divertit fragment de la pujada nocturna al Vesubi.

L’única llum és la que reflecteix la neu, fonda, dura i blanca, que cobreix el con. Ara fa un fred intens, i l’aire és tallant. Els trenta-un no han portat torxes, sabent que la lluna s’alçarà abans que no arribem al cim. Dues lliteres estan destinades a les dues senyores; la tercera, a un senyor més aviat gras de Nàpols, l’hospitalitat i amabilitat del qual l’han afegit a l’expedició i l’han determinat a ajudar a fer els honors a la muntanya. El senyor més aviat gras és portat per quinze homes; cada una de les senyores, per mitja dotzena. Els que caminem, traiem tot el partit possible dels gaiatos; i d’aquesta manera tot el grup comença a pujar treballosament per la neu —com si estiguessin ascendint al cim d’un tortell de reis antediluvià.

(…) Però la visió de les lliteres a dalt, inclinant-se amunt i avall, i saltant d’un costat a l’altre, mentre els portadors rellisquen i cauen contínuament, distreu la nostra atenció; més especialment quan l’entera llargada del senyor més aviat gras se’ns presenta, en aquell moment, de forma alarmant, en escorç, amb el cap cap avall.