dissabte, 13 de novembre del 2021

Aniversari infeliç

Sempre s’ha dit (amb fonament o sense) que els lectors ens dividim entre els partidaris de Tolstoi i els de Dostoievski. Jo m’he comptat sempre entre els primers, ja que totes les satisfaccions que m’ha proporcionat el noble Lev han estat degudament contrarestades per les decepcions que em reservava Fiódor. La veritat és que em costa Déu i ajuda comprendre el comportament dels personatges de Dostoievski, arrauxats i imprevisibles com una mala cosa. D’ells es poden esperar fluctuacions emocionals dignes d’un penell, amors assassins, suïcidis causats per la felicitat, odis pietosos i crims compassius, oxímorons de sentiments que suposo que s’han d’atribuir a allò tan inescrutable que hom anomena «ànima russa».

Tot i això, no dono Dostoievski per perdut —un autor que compta amb admiradors tan respectables no pot estar del tot malament— i hi insisteixo una vegada i una altra. La darrera, quasi coincidint amb el segon centenari del seu naixement, ha consistit en la lectura del llibre de contes «El somni d’un home ridícul» (Godal edicions, traducció de Marta Nin). Ja us avanço que no ha anat bé.

Els cinc contes, ordenats cronològicament, abasten un període que va des de 1847 fins a 1878. El volum s’inicia amb «Una novel·la en nou cartes» i, potser pel seu caràcter epistolar i per l’excés de retòrica dels corresponsals, m’ha costat d’entendre. Sort que al text de la contracoberta te l’expliquen i t’insinuen el seu to lleuger (un «vodevil»), de manera que el pots tornar a llegir amb l’actitud adequada.

A «Un cor dèbil» s’explica la història de dos joves, un d’ells és funcionari i li han encarregat una feina important que mai no acaba de completar, malgrat els esforços del seu amic que intenta evitar-li les distraccions. Es tracta d’un conte llarg amb una trama circular que m’ha exasperat una mica, com ho ha fet l’afecte bavós que s’expressen els dos amics contínuament:

—Bé, prou, ja n’hi ha prou! Jo soc així… Saps per què ha passat tot això? Doncs perquè tinc un bon cor. I em sap greu no haver-t’ho pogut dir com volia, i donar-te una alegria, una satisfacció, explicar-t’ho bé, fer-te’n partícip d’una manera apropiada… De debò, Arkaixa, t’estimo tant que si no hi fossis, em sembla que no em casaria pas, ni tampoc tindria vida en aquest món.

M’ha costat passar l’estona amb aquest parell de desequilibrats. Amb tot, l’ambient opressiu de l’administració i aquestes tasques d’execució impossible, que semblen prefigurar Kafka, juntament amb la procrastinació tan cara al meu cor, fan d’«Un cor feble» el meu preferit de la col·lecció.

«Un lladre honrat» s’inicia amb unes pàgines completament prescindibles que només serveixen per introduir l’Astafi Ivànitx, el que serà el narrador del conte. El relat incumbeix un brètol borratxo i mentider que s’instal·la a casa de l’Astafi i li complica la vida. Aquest, amb masoquisme típicament rus, li aguanta amb la millor de les predisposicions totes les males passades que li fan i fins i tot les perdona. Un capteniment incomprensible.

«Una noia dòcil» retrata el desigual matrimoni d’un prestador de diners amb una noia de setze anys, pobra i sense voluntat. L’antipàtica situació voreja l’estupre i no triguen a aparèixer l’adulteri, la malaltia, les pistoles, la bogeria i finalment la tragèdia, tot un programa. I per acabar, «El somni d’un home ridícul» que té el mèrit de ser veritablement estrany, amb un protagonista solitari i conscient de la seva ridiculesa que decideix suïcidar-se. Amb la pistola a la mà s’adorm i té la visió d’una illa utòpica on regna la pau i la bellesa. La seva presència introdueix la corrupció en aquesta societat aparentment ideal i quan es desperta abandona la idea de matar-se i esdevé un defensor de la bondat humana. Tot plegat molt substanciós i fins i tot profund, però si em voleu explicar alguna cosa, eviteu si us plau el simbolisme, les visions i els somnis. 

Com podeu comprovar no n’he sortit gaire content de l’experiència i esperaré alguns mesos més per reincidir. De moment, per molts anys senyor Dostoievski!

[La coberta, anacrònica i especialment lletja, mereix menció apart.] 

2 comentaris:

  1. Tostói,una belleza del siglo XX a mediados del XIX. Y yo que hasta hace poco desconocía que hubiera sido joven algún día.

    Elucubraciones nada más...

    ResponElimina