La lectura d’«El ferrocarril subterrani» de Colson Whitehead (Edicions del Periscopi, traducció d’Albert Torrescasana) ha confirmat el que ja havíem sospitat veient la seva excel·lent (i lliure) adaptació televisiva, que ens trobem davant d’una novel·la majúscula. La història ja la coneixíem: Cora, una jove esclava, viu en una brutal plantació de Geòrgia amb el record de la seva mare que va fugir i la va abandonar quan era una nena. Un dia un altre esclau li proposa escapar plegats i ho aconsegueixen amb la imprescindible ajuda d’un ferrocarril subterrani clandestí que es comunica amb els estats del Nord. El llibre alterna les diverses i angoixants etapes del viatge —Carolina del Sud, Carolina del Nord, Tennessee, Indiana…— amb petits retrats d’alguns dels personatges que intervenen a la trama en un desenvolupament com de muntanya russa que no podria ser més absorbent i en el qual la persecució del caça-recompenses Ridgeway funciona com element de suspens.
Era lògic que els blancs vaguessin pel parc enmig de la foscor creixent, va pensar la Cora, amb el front recolzat a la fusta. Eren fantasmes atrapats entre dos mons: la realitat dels seus crims i el futur que els mateixos crims els negaven.
La utilització d’esclaus procedents de les tribus de l’Àfrica —un dels grans pecats originals de la nació americana— no era precisament una qüestió verge literàriament parlant, però segurament poques vegades s’ha exposat de forma tan completa en les seves implicacions, no limitant-se només a la sàdica relació de dominància amo-esclau i explorant també, per exemple, com els explotadors esdevenen de la mateixa forma víctimes del sistema aberrant que han creat. Igualment es detallen com la negació de les cultures originals dels africans contribueixen a la seva alienació fins que assumeixen com a «natural» la seva condició de mercaderies.
La Cora es va afegir a l’exasperació de la classe. Li resultava gairebé impossible entendre en Howard en circumstàncies normals. Ell donava preferència a un argot de la seva llengua africana perduda i a la parla dels esclaus. La Cora havia sentit de la seva mare que antigament aquell mig idioma constituïa la veu de la plantació. Els havien segrestat de pobles de tot Àfrica i parlaven una infinitat de llengües. I de mica en mica els van anar arrencant a cops les paraules de l’altra banda de l’oceà. Per simplificar-ho tot, per esborrar identitats, per sufocar insurreccions. Totes les paraules tret de les que havien guardat aquells que encara recordaven qui havien estat abans.
El context de la novel·la no és del tot fidel al rigor històric i conté nombrosos elements al·legòrics, començant per aquest sistema ferroviari d’admirable eficiència, que no va existir mai a la realitat, però que representa la xarxa solidària que va ajudar a tants esclaus fugitius a arribar a les terres més propícies del Nord. Tampoc els diferents mètodes repressius que va trobant Cora a les etapes del seu periple corresponen a mesures adoptades pels esclavistes del segle XIX. Però, lluny de diluir el missatge, aquestes metàfores contribueixen a una comprensió més precisa i polièdrica del problema.
El llibre de comptabilitat de l’esclavitud estava farcit de llistes. En primer lloc, els noms s’aplegaven al litoral africà, en desenes de milers de manifestos de càrrega. El carregament humà. Els noms dels morts tenien tanta importància com els dels vius, perquè cada baixa per malaltia o suïcidi —i altres contratemps que per a finalitats comptables figuraven en la mateixa categoria— s’havia de justificar als amos. A mercat apuntaven les ànimes adquirides en cada subhasta i a les plantacions els capatassos escrivien el nom dels treballadors en línies d’una cursiva atapeïda. Cada nom era un actiu, capital viu, benefici de carn i ossos.
Colson Whitehead és un autor que caldrà seguir amb atenció [Es tracta un dels quatre escriptors americans que han guanyat el Pulitzer dues vegades]. Rarament coincideixen en un mateix llibre una dissecció inclusiva i lúcida d’una qüestió complexa extreta de la realitat i un tractament literari impecable. Més que recomanable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada