La fi dels temps

El britànic d’origen polonès Adrian Tchaikovsky és un dels autors de ciència-ficció més celebrats del moment. També dels més prolífics. La microeditorial Chronos s’ha proposat fer-nos-el conèixer en català i ja n’ha publicat tres títols, entre els quals aquest Un dia tot això serà teu que acabo de llegir. Es tracta d’una novel·la breu (150 pàgines) sobre viatges en el temps, un dels temes més explotats del gènere i sobre el qual l’autor intenta aportar una certa novetat. 

El narrador és un ex-soldat innominat que, fart de les guerres que han assotat la humanitat en tots els temps, s’ha retirat a una granja fora de la història amb la seva peculiar mascota Miffly. Empès per una furibunda misantropia, elimina el rastre de tots aquells viatgers temporals que es presenten en el seu refugi mitjançant una intervenció en el seu passat. Fins que un mal dia, l’aparició d’una parella d’estranys el fa dubtar que hagi assolit realment el final de la història. I si el seu recer ideal només és una baula cap a un món més feliç?

Tot i que no sóc lector habitual de ciència-ficció, no se m’escapa que un dels grans problemes que han de superar les trames que inclouen viatges temporals és la interdicció lògica d’intervenir en el passat de forma que se’n resulti un present alterat. Tchaikovsky, a través del seu protagonista, es salta aquesta norma tàcita amb entusiasme, tot canviant els fets del passat tantes vegades com calgui, a risc de multiplicar els presents possibles. Confesso que aquest marc conceptual —que no sé si he acabat d’entendre del tot— m’ha impedit sentir-me totalment còmode durant la lectura d’Un dia tot això serà teu.

Per fortuna el llibre està escrit en un to humorístic que alleugereix els possibles mals de cap que pot provocar. És particularment graciós quan proposa versions alternatives de la història.

Al vespre, la Zoe i jo ens tirem al sofà i ens relaxem davant del foc. Encenc la tele. Tinc una selecció especialment cuidada de sèries i pel·lícules, perquè si alguna cosa va amunt i avall com un penell quan canvies la causalitat és l’entreteniment, i, si hi tens una mica de gràcia, pots recopilar les versions realment bones de gairebé tot el que s’ha fet mai, des de les temporades finals de Lost en què al final tot lliga fins a aquella línia del temps particularment entortolligada en què William Shakespeare, Helen Mirren i Orson Welles es van ajuntar per fer una pel·lícula de Transformers.

Sospito que Un dia tot això serà teu no és la millor introducció a l’obra de Tchaikovsky, però té al seu favor la brevetat i el to clarament distès.