Reflexió aïllada d’un blog resistent

Lluny queda aquell temps de l’apogeu dels blogs, quan feia l’efecte que tothom que tenia alguna cosa a dir havia de ser-hi present. Sovintejava llavors la reflexió sobre quina havia de ser la forma i els continguts ideals. Sí, ens agradava molt mirar-nos el melic els uns als altres. Però ara (i fa mesos, i fa anys) que els blogs van de corcoll i ens hem d’anar conformant amb una extinció lenta i discreta, perquè ja se sap que el nostre mal no vol soroll, no fos cas que un «trendsetter» exaltat ens etzibés un normatiu «OK, boomer!» [Per cert, en temps menys anglodependents juraria que als «boomers» els anomenàvem «carrosses». Els cabells blancs sempre ho han tingut fotut per fer-se respectar.] 

Les gernacions que habitaven la blogosfera van anar desfilant, com els participants en un viacrucis laic, cap a successius mitjans d’envescament social, segons dictessin els aires del temps i com si cada nova eina representés un pas endavant en el camp de la interconnexió col·lectiva i universal; quan en realitat no existeix la plataforma ideal per a tothom: cadascuna requereix unes aptituds determinades per treure’n el màxim profit. Instagram, per exemple, seria indicada per els que tenen una certa traça a comunicar-se visualment (o pels que pensen que el seu rostre i la seva figura són matèria d’infinit interès), Twitter pels amics dels aforismes, la gracieta o la invectiva cruel (i no per escriure inacabables «fils» que atempten a la natura de l’eina), mentre que Tik Tok explotaria l’àrea més infantil del nostre cervell. Els podcasts, que ara tenen tanta requesta, serien adequats per a persones amb facilitat verbal (i, preferiblement, un bon timbre de veu). I Facebook… bé, segurament Facebook és el lloc adient on poden anar a raure tots els que no tenen clar si volen expressar o no alguna cosa.

El que vull dir amb tot això és que encara no he trobat millor plataforma que el blog per escriure textos personals de més de 400 caràcters, quan no tens l’opció (o les ganes) de publicar-los en edicions —digitals o físiques— més convencionals. El blog té dues virtuts que valoro molt: és versàtil (tot hi cap) i no és intrusiu (el seu seguiment no implica un continu bombardeig, ja que per les seves característiques rarament s’escriu més d’una entrada al dia). Sí, d’acord, han perdut el prestigi de la novetat, i el seu públic és minvant fins al punt que hi ha dies que et preguntes si no obtindries idèntics resultats amagant el que escrius en un calaix. Però crec  que, en contra del que alguns experts opinen, això de la lectura seriosa (i no en diagonal) va molt de baixa i és una activitat minoritària, pròpia de quatre bojos (exagero, però no tant), o sigui que d’il·lusions, les justes. Però ni una menys!