dimarts, 4 de juny de 2019

Qüestions de seguretat

Potser ja ho hem oblidat, però en temps més optimistes i força recents vam arribar a pensar que el món era tot nostre, receptiu i obert les vint-i-quatre hores del dia, no fos cas que el volguéssim visitar. Només una dieta continuada de terrorisme i bombes en els contextos més inesperats, tan típic de la segona meitat del segle XX, ens ha fet tocar de peus a terra i ens ha recordat que el perill és pertot arreu i que quedar-se a casa pot ser tan letal com viatjar a l’altra punta del planeta.

Aquesta reflexió tan de pa sucat amb oli ve inspirada per la nostra estada recent en un dels parells de punts més explosius del planeta, com són Israel i Egipte. A Egipte jo ja hi havia estat fa prop de 20 anys, quan la massacre del temple de Hatshepsut (62 víctimes l’any 1997) era encara recent. El corcó terrorista ha continuat actuant amb intermitències, de manera que la indústria turística (la segona font d’ingressos del país després del Canal de Suez) no ha acabat de recuperar-se. Tot just l’any passat hi va haver víctimes sud-coreanes i durant la nostra estada un artefacte va esclatar prop d’un autobús de turistes sud-africans a la zona de les piràmides, afortunadament sense víctimes mortals.

He observat alguna reacció visceral des de «casa nostra» del tipus «no m’acosto a Egipte ni boja» com a model de conducta. Potser ja hem oblidat que un cotxe ben controlat en el seu descontrol va sembrar de morts la nostra Rambla l’agost de 2017. O sigui que val més que perdem la por, que aquella gent necessita les nostres divises, i el país ja podeu comptar que val molt la pena.

A més, es nota un esforç visible per infondre una sensació de seguretat, especialment en objectius turístics evidents, com ho és el Museu d’Art Egipci de la capital, que està pràcticament envoltat de barreres protectores. Hi ha arcs detectors de metalls a l’entrada dels museus, als hotels i al metro; però quan sona l’alarma ningú no sembla fer-ne esment.

A Israel, apart d’aquestes mesures de seguretat típiques dels aeroports, hi ha la presència constant de l’exèrcit als carrers. El país té un servei militar obligatori de dos anys i vuit mesos pels homes i de dos anys per les dones. Els ciutadans musulmans i els ultra-ortodoxos dedicats als estudis bíblics n’estan exempts. És una mica trist de dir, però la veritat és que aviat t’acostumes a conviure amb aquesta gent uniformada i armada que habita una realitat paral·lela amb la que difícilment hauràs d’interactuar. Només una nit, a la Ciutat Vella de Jerusalem, ens impediren el pas al basar pel fet de no ser musulmans.

Cada terra fa sa guerra. A Egipte t’obliguen a descalçar-te als controls de seguretat de l’aeroport. A Israel et pregunten si has fet tu mateix la maleta i la teva relació amb el company de viatge. És el meu marit, respons, amb la tranquil·litat que suposa  esperar que no et lapidin aquí.

2 comentaris:

  1. He de dir que sóc molt cagat a l'hora de viatjar, la veritat és que la inseguretat m'espanta. M'espanta també a casa nostra, però allò que coneixes sembla que no ho has de témer tant. No solc triar destins d'aquests, em fan massa respecte. S'hi ajunta també que quan viatjo tiro més cap a natura salvatge i muntanya, no tinc tant interès en les pedres antigues, almenys ara per ara. Així que tot apunta que de moment no m'hi veuran per allà, encara que suposi perdre's moltes coses.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Home, tampoc és que es considerin destins d'aventura. De moment, hi ha més baixes pujant a l'Everest.

      Suprimeix