divendres, 21 de juny de 2019

Fenòmens per a normals


En una aclaridora nota final, Javier Pérez Andújar revela algunes de les claus de «La noche fenomenal», el seu darrer artefacte textual (em resisteixo a anomenar-lo novel·la, per molta flexibilitat que admeti el gènere). Per una banda vol rememorar la seva participació en dos programes televisius sobre literatura tan enyorats com foren «Saló de lectura» i «L’hora del lector» —tots dos comandats per Emili Manzano, honor li sigui degut—; encara que transvesteixi tot l’assumpte entorn d’una emissió fictícia dedicada als fenòmens paranormals de nom «La noche fenomenal», i amb un equip format per especialistes tan excèntrics com ximples. Per una altra banda Pérez Andújar ret homenatge a dos amics desapareguts —el poeta, editor i llibreter de Taifa, José Balló, i l’escriptor de novel·les de quiosc Curtis Garland (rebatejat Carl Malone en el llibre)—, sense que cap dels dos extrems acabin de connectar.

De forma enganyosa se’ns vol convèncer que «La noche fenomenal» manté una mena de guió —un argument poc treballat sobre dues realitats paral·leles barcelonines, que es comuniquen a través de llindars supranormals escollits—, excusa fantacientífica amb possibles derivacions al·legòriques que només serveix per introduir una corrua de referències a la cultura popular facció «Yo también fui a EGB» («Vacaciones en el mar», «La casa de la pradera», «El coche fantástico», «Zoo loco», «Starsky y Hutch»…) L’autor adopta un to proper al Mendoza més desacomplexat o a la ximpleria més adorable dels tebeos clàssics de can Bruguera. No tem el costumisme, ni l’antropologia local: descriu comerços, barris i llegendes genuïnament barcelonines, algunes a la vora de la desaparició. De tant en tant juga al «roman à clef» i has d’endevinar quin de tots els personatges és Rafael Metlikovez o Félix de Azúa. Privilegis de qui ha sigut periodista cultural.

Pérez Andújar, amb un bagatge de coneixements enorme i una malícia sense límits, fa brillants malabars sense xarxa de seguretat. Algú capaç de barrejar en un mateix discurs Murray Head, Will Cuppy, María Luisa Seco, els audiòfons de can GAES, «The Man Who Shot Liberty Valance» de John Ford o «L’homme qui aimait les femmes» de François Truffaut, té carta blanca en un racó de la meva ànima.
Mi madre nunca se perdía «La noche fenomenal» independientemente de si le interesaba el tema o le atraía el entrevistado. Si bien sabía que yo no aparecía hasta el final, se lo tragaba entero desde el primer minuto solo para ver el truco que haría esa semana. Yo había inventado una rutina con un teléfono fijo a modo de homenaje a Gila. Era el número que más le gustaba a mi madre. En el monólogo de Gila con su teléfono estaba el último místico español dirigiéndose a un dios ausente. El teléfono y el coche llegaron a la vez a nuestra casa. Ambos tenían ruedas, aunque luego aprendí que la del teléfono se llamaba disco. Ambos llevaban lejos, al pueblo, a la familia de Francia. Se le decía prosperar a algo parecido a una huida. El teléfono en casa era un misterio que acuñó su propia frase hecha cada vez que sonaba: ¿quién será? Toda llamada era una psicofonía.
La facilitat per escriure que té Pérez Andújar és a la vegada una benedicció i una condemna. Gràcies a ella, pot aconseguir moments veritablement inspirats, frases amb vocació lapidària, exabruptes hilarants, i rampells d’emoció genuïna. Però també és la responsable d’un llibre sense cap estructura, que és incapaç de desenvolupar una trama consistent, on tot es refia a l’ocurrència totalment gratuïta i que és així com podria ser de qualsevol altra manera. «La noche fenomenal» fa de bon llegir, perquè hi ha una mica de tot i per a tots els gustos; però no sembla anar gaire enlloc, en una barreja bipolar d’excitació i desídia. Amb una mica més de disciplina podria aconseguir aquell llibre rodó que no acaba de trobar.

Cap comentari:

Publica un comentari