Les formes de l’aigua: Egipte

Recordeu aquelles làmines escolars tan fascinants que reproduïen el cicle de l’aigua a la naturalesa amb tanta complexitat com completesa? Solien consistir en un ampli paisatge que abastava, de forma descendent, des de les muntanyes nevades fins als oceans; un paisatge que incloïa tota mena de fenòmens meteorològics —neu, pluja, vent, núvols i un sol que escalfava la mar i feia alçar un vapor més visible que a la realitat—, a més de rius, llacs, embassaments, centrals hidroelèctriques, canals i recs; i pobles, ciutats, camps de cultiu, indústries, camins, carreteres, autopistes i un prat amb una vaca. El món resumit en una sola imatge, amb l’aigua com a nexe d’unió de tots i cadascun dels seus components, el missatge que tot infant en edat d’intentar comprendre el lloc on ha aterrat segurament agrairà.

I, malgrat tot, les formes com es pot conjugar l’aigua sovint van més enllà de l’iteratiu circuit tancat que vèiem penjat a la paret de l’aula escolar. Si no ho creieu, permeteu-me que n’exposi uns quants exemples atresorats a les vacances recents; vacances (hauré d’aclarir) durant les quals no m’he dedicat precisament a prendre les aigües. De fet, tothom coincideix que a Egipte és absolutament desaconsellat beure l’aigua de l’aixeta (usar-la per rentar-se les dents ja és matèria de discòrdia, i no penso entrar en la polèmica).

De segur tots coneixeu el clixé: Egipte —el vell i el nou, el mil·lenari i el modern— és fill del riu Nil, un país nascut al bressol de les aigües que li són naturals. Prop de les seves ribes balafia fertilitat vegetal, que contrasta amb penya-segats d’aparença desèrtica. El desert és l’absència quasi total d’aigua i un motiu principal de fascinació per a mitja humanitat. Però com bé deia el capità Haddock, és també el país de la sed, un malson que no és exclusiu dels alcohòlics.

Per combatre la sed, res com l’aigua, o a Egipte la infusió de la flor de l’hibisc, morada i astringent, paradoxalment coneguda també com aigua de Jamaica (llegeixo que causa furor a les dietes per perdre pes). Sí, no hi ha dubte que a Egipte l’aigua és considerada com a font de vida, o directament de supervivència. En puc donar fe, perquè m’he banyat al Nil prop d’Assuan i l’aigua era inesperadament freda, però molt tonificant. També era cristallina, gràcies al corrent continu. El corrent altern convida més aviat al conformisme. En altres ribes nilòtiques, malgrat la quitxalla que s’hi remulla, es desaconsella el bany per l’amenaça per a la salut que representen els paràsits fluvials. En canvi els cocodrils, postergats riu amunt d’ençà la construcció de la presa, ja els podeu expulsar de les vostres fantasies, com vau fer amb els hipopòtams molts segles enrere.