Tot en una capsa

Fa temps que Alex Garland és un valor fiable, sigui en la faceta de novel·lista («La platja»), de guionista («28 Days Later», «Never Let Me Go») o de director/guionista («Ex Machina»); per tant l’expectativa creada per «Devs», la seva primera sèrie televisiva, era més que raonable. Estrenada a Hulu i visible actualment a Hulu, diria que ha provocat una certa decepció.

La sèrie comença de forma prometedora amb un bon misteri: el xicot de Lily (Sonoya Mizuno) desapareix el dia que comença a treballar en un laboratori secret d’alta tecnologia. El dia següent les càmeres de seguretat mostren com s’ha immolat a la manera dels «bonzos». Una primera investigació fa sospitar que l’aparent suïcidi ha estat en realitat una execució. Lily intentarà esbrinar quines són les activitats reals de l’hermètic laboratori i quines són les intencions que oculta Forest (Nick Offerman).

L’argument es va desenvolupant de forma lenta, el que jo sempre agraeixo, perquè és la forma de familiaritzar-se amb els personatges i de comprendre les implicacions de la intriga. De mica en mica anem entenent que l’experiment té a veure amb un sistema de reproducció de la realitat, impulsat per les pèrdues familiars que va patir Forest. S’hi barregen qüestions de determinisme, lliure albir i fins i tot dons divins. Potser tot plegat massa ambiciós i per tant amb moltes possibilitats de decebre’ns en la conclusió (com així passa).

«Devs» està molt treballada visualment, amb efectes impactants i belles panoràmiques de la ciutat de San Francisco i els seus voltants. La banda sonora també està carregada de personalitat amb temes de Low, Jan Garbarek o Crosby, Stills & Nash. El treball dels interprets és més irregular: ni Sonoya Mizuno té el carisma suficient, ni Nick Offerman (a qui estem acostumats a veure en un paper còmic a «Parks and Recreation»). Funcionen millor Alison Pill («The Newsroom») i Zach Grenier («The Good Wife»). Cal destacar també l’esforç de comptar amb actors que no s’adscriguin als estàndards habituals: personatges racialitzats, de gènere heterodox, en cadires de rodes…

Cap a la meitat dels vuit capítols «Devs» es va desinflant com un suflé. Prescindeix de les seves implicacions morals per intentar fer simpàtics uns personatges que no s’ho mereixen per molt que hagin patit abans. I el desenllaç és facilot, de cap manera a l’altura de les pretensions plantejades. En definitiva, un bon embolcall per a una idea parcialment fallida.

Purgatori

Aquests temps vírics que estem patint m’estan portant per camins inesperats de consum excessiu. I, no, no em refereixo a estupefaents i psicotròpics (que m’imagino que hauran estat distribuïts amb l’eficiència habitual a través de Glovo o Deliveroo), sinó del consum cultural de risc, l’equivalent estètic a l’ascens als 14 cims de més de vuit mil metres que hi ha al planeta. Ja vaig començar amb la maratoniana «La flor», vaig continuar amb la menys meritòria «M», i mantinc el propòsit d’haver vist les trenta temporades dels Simpson abans que ens arribi la fase dos de la quarantena barcelonina.

D’entre tots aquests prodigis un dels més notables ha estat la visió de la cèlebre «Sátantángó» (que vol dir «Tango satànic»), la temible pel·lícula de Béla Tarr que dura set hores i escaig (encara que se subministra dividida en tres parts molt més raonables). La feble excusa per caure en aquesta temptació fou l’existència d’una còpia restaurada visible per un temps limitat a Filmin. I encara que no us ho cregueu, va valer molt la pena.

El film es basa en una novel·la de László Krasznahorkai, habitual col·laborador de Tarr, que no tinc el gust d’haver llegit tot i que es troba editada a Acantilado. Encara que asseguren que l’adaptació és molt fidel i no es deixa per incloure ni una sola escena del llibre, l’argument resulta només vagament comprensible. Ens trobem en un poble desolat de l’Hongria post-comunista, enmig d’una plana tristíssima on plou a tota hora (per què les planes de l’Europa Central presenten un paisatge sempre tan trist?) Un tal Irimiás, personatge a qui es presumia mort, reapareix al poble i comença a exercir-hi una influència entre messiànica i entabanadora. Més enllà dos homes conspiren per cometre una estafa i endur-se una important quantitat de diners propietat dels seus veïns. Una nena tortura un gat, un metge anota el comportament de tots els que passen per la seva finestra.

Accions fragmentàries, molt vagament connectades —explicades en dotze capítols degudament titulats, amb moments redundants, contemplats des d’un punt de vista alternatiu—, més que una història, el film reflecteix un estat d’ànim, el d’unes vides al punt de la desesperació, on l’únic consol es redueix a les satisfaccions més primàries —els diners, el sexe i l’alcohol—, plaers duts fins als límits de l’extenuació en llargues escenes que els converteixen gairebé en una condemna.

I, és clar, aquí cal insistir en aquestes llargues escenes per les quals Tarr és conegut. Plans-seqüència que arriben sovint als deu minuts, però que no deixen de ser mai reveladors, tant pel que mostra la càmera, com pels seus elaborats moviments. Plans com el que obre el film, en el qual durant vuit minuts veiem com un ramat de vaques surt de l’estable i s’escampa entre les cases del poble, mentre la càmera les segueix en un calmós tràveling lateral. Aquest excurs vaccí no té altra funció argumental que la de preparar l’espectador per una disposició receptiva, inclinada a la contemplació.

Ja sé que en temps de sobrestimulació dels sentits, la perspectiva d’extasiar-se beatíficament durant set hores de pel·lícula no sembla una tasca a l’abast de tothom. I, tanmateix, no costa tant; perquè tot ajuda. Començant per la magnètica fotografia de Gábor Medvigy. Per què serà que el blanc i negre fa totes les superfícies més interessants de mirar? Murs clivellats, esquerdats, decrèpits en un espectacle tan fascinant (i tan castigat per la intempèrie) com el del rostre dels actors, no te l’acabaries mai. I a més amb la visceral banda sonora del també actor Myhaly Víg, capaç d’abastar des del brunzit inaudible i amenaçador fins al tango titular, culminant amb la dansa minimalista i frenètica en el bar del poble.

Escenes com aquesta, dels camperols borratxos, que ballen durant minuts i minuts amb l’obcecació maldestra, a mig camí entre la pagesia de Brueghel i els condemnats del Bosco, no s’esborren fàcilment de la memòria. Com no ho fan els cavalls desbocats davant de la façana barroca, la llarga seqüència de la tortura del gat o les maniobres de l’embrutit doctor i el seu brandi de cireres. Deia Susan Sontag, persona de respectable criteri, que estaria encantada de veure «Sátántangó» un cop l’any la resta de la seva vida. Així d’inexhaurible és aquesta obra misantròpica i electritzant que no mereix la seva fama de difícil.   

Els nostres clàssics

«Els fundadors» de Raül Garrigasait (Ara Llibres, gener de 2020) recull la història centenària de la Fundació Bernat Metge, des del seu inici el 1922 fins als nostres dies. Ideada pel polític i mecenes Francesc Cambó i propulsada pel seu primer director Joan Estelrich, la seva raó de ser fou i és la traducció al català d’absolutament tots els clàssics de la literatura grega i llatina. Aquest propòsit, d’una ambició desmesurada, si la posem en relació a les dimensions de la nostra cultura, responia al moment crucial de la llengua en el qual s’estaven bastint, gràcies a Pompeu Fabra, els fonaments del català modern.

El món clàssic, representat pels grecs i romans antics, es contemplava com model harmònic i civilitzador en el qual emmirallar-se de cara a construir un país modern, equiparable als de la resta d’Europa, però ben arrelat als seus orígens mediterranis, tal com dictaven les idees senyeres del moviment noucentista. La col·lecció, potser pel fet de néixer al moment adequat, aviat va gaudir d’un nombre considerable de subscriptors privats que en garantiren la supervivència, si més no l’econòmica, ja que el seu públic seria sempre per definició minoritari.

Al llarg dels anys la Fundació va viure tota mena de vicissituds històriques —dictadura, república, guerra civil, dictadura de nou—, en consonància a les que va viure el país. Com que la situació de la nostra llengua sempre s’ha vist afeixugada per un plus d’excepcionalitat, no ens sorprendrà que quelcom tan elevat i exquisit com és una col·lecció d’autors clàssics pogués esdevenir matèria de polèmiques i contenciosos. Seguir-ne les etapes acaba resultant (i perdoneu el clixé) tan entretingut com un bon serial, amb abundància d’episodis poc encoratjadors (només se m’ha fet una mica llarg tot el que fa referència a les traduccions d’Èsquil de Carles Riba).

Raül Garrigasait em sembla un autor adequadíssim per relatar aquesta història, no només per la seva condició d’hel·lenista i editor de llarga durada a la Bernat Metge, si no també per les seves excel·lents facultats de narrador, ben demostrades a «Els estranys». Un llibre com «Els fundadors», si s’edités en un altre país, possiblement suscitaria només l’interès dels especialistes en bibliofília, filologia i llengües clàssiques; a casa nostra, ferits com estem per totes les qüestions que es refereixen a la nostra llengua, mereixerà l’atracció del públic profà. No en sortirà defraudat.

Filmoteca forçosa (8)

La infància d’Ivan (Andrei Tarkovsky, USSR 1962 (filmin))
Malgrat ser un encàrrec i passar per ser el film més «convencional» de Tarkovsky, deu n’hi do! Un debut enlluernador sobre les ferides de la guerra. (9)

Distant Voices/Still Lives (Terence Davies, Regne Unit 1988 (filmin))
El film que va posar Davies en el mapa. La història de la seva família explicada a partir de les cançons que cantaven. Immillorable. (9)

Bombshell - The Hedy Lamarr Story (Alexandra Dean, USA 2017 (filmin))
Hedy Lamarr, actriu bellíssima i mediocre, va ser també una dona plena d’inventiva. Les seves idee sobre freqüències variables han acabat sent importants en la comunicació sense cables. Aquest documental ho explica, evitant les hagiografies. (7)

Design for Living/Una dona per a dos (Ernst Lubitsch, USA 1933 (filmin))
Adaptació que deixa gran part de l’obra de Noel Coward pel camí. Queda però la malícia i el desvergonyiment de Lubitsch. Sorprenentment moderna. (8)

Un couteau dans le coeur (Yann Gonzalez, França 2018 (filmin))
«Thriller» (?) sobre un assassí emmascarat que es dedica a matar actors porno. Crec que pretén ser un homenatge al «giallo» italià dels 70, però el resultat és una petardada avorrida que no hi ha per on agafar-la. Surt l’horrenda Vanessa Paradis. (3)

Downton Abbey (Michael Engler, Regne Unit 2019 (Movistar+))
Episodi luxós amb sobredosi d’incidències de baixa intensitat. Finals feliços per a gairebé tothom. Només per a fans. (7)

El cercle es va tancant

No sempre m'ha semblat una bona idea l'existència de "Better Call Saul", la preqüela que Vince Gilligan i Peter Gould es van treure de la màniga per capitalitzar l'èxit de "Breaking Bad".  Prolixa i digressiva com ella sola, va començar tan arbitràriament lluny de l'original, que pràcticament s'hi podia explicar qualsevol cosa, perquè tot hi cabia.

Arribats a la cinquena temporada, que ja s'ha anunciat que serà la penúltima, l'univers de Jimmy McGill ja ha mutat quasi per complet al de Saul Goodman. El protagonista trenca els darrers lligams amb el món de l'advocacia més respectable —les bretolades que li fa a Howard Hamlin es pot comptar entre el més divertit de la temporada—, i es lliura als dubtosos beneficis d'una clientela de la pitjor categoria. De mica en mica les peces s'han anat posant a lloc per tal que l'entorn de Saul sigui finalment reconeixible. En aquest sentit, vells coneguts hi apareixen per fer poc més que un cameo, mentre que la pregunta més punyent és saber com tallarà Saul amb el seu passat. Em refereixo, és clar, a la seva relació amb Kim, de la qual a "Breaking Bad" no en quedava cap rastre. Preguem perquè l'advocada rossa no faci una mala fi.

Potser perquè la conclusió ja estava a la vista, aquesta temporada m'ha semblat més concisa i més fàcil de gaudir. Continua sent un tipus de relat on pesen gairebé igual els esdeveniments i les floritures estilístiques (com aquell con de gelat a la vorera que obre i tanca un capítol). Es nota que m'he reconciliat amb "Better Call Saul"?

Ghibli (9): famílies com la nostra

Crec que cada vegada que abordo una nova pel·lícula dels estudis Ghibli em sento obligat a dir que no s’assembla a cap de les seves produccions anteriors, potser perquè la innovació es troba al seu ADN. De totes maneres, en el cas d’«Els meus veïns els Yamada» de 1999 les diferències estètiques són aclaparadores, potser perque respecten el «manga» homònim en el que es basen. L’estil predominant (i fins i tot el format narratiu) recorda al de les tires còmiques dels diaris: un dibuix que imita el traç manual (tot i que està fet per ordinador) i uns episodis breus que es van enllaçant sense cap arc argumental unificador.

Bé, l’element unificador és el protagonisme d’aquests Yamada del títol: pare, mare, àvia materna, fill adolescent, filla petita i el gos Pochi, absolutament indiferent al que li pugui passar a la resta de la família. Es tracta d’històries quotidianes —l’àvia visita una amiga malalta, el fill s’enamora per primer cop, la família oblida la petita en un centre comercial…—, fàcilment extrapolables a qualsevol cultura. Encara que el to sigui lleuger i fins i tot còmic, també hi ha lloc per la reflexió seriosa (les citacions filosòfiques per separar alguns capítols!) i, en tot cas, els episodis no estan pensats al voltant del gag.

El director Isao Takahata —mig eclipsat per la celebritat de Miyazaki— demostra una vegada més que tenia un talent equiparable al del seu col·lega. Visualment demostra el seu tarannà experimentador, tant amb una paleta en tons pastel que sembla contraintuïtiva, com en els límits de les imatges, que no solen coincidir amb el marc del fotograma. Anant més enllà del que ja apuntava a «Pom Poko», l’estil del dibuix varia esporàdicament, i el to general caricaturesc esdevé realista, encara que sigui amb qualitat d’esbós.

Màxima simplificació caricaturesca

Aproximació al realisme

Virtuosisme realista

Takahata continua demostrant que era el gran humanista a can Ghibli, amb perspicaç poder d'observació de les nostres conductes més subtils. Si superficialment la família Yamada és caòtica, marit i muller no paren de discutir i l’àvia és una torracollons sentenciosa, no és menys evident que en el fons són un grup feliç i benhumorat que no podria viure separat. Plena de metàfores sorprenents (el matrimoni com un un descens en «bobsleigh»), de moments tendríssims (el pare fotografiant-se a la neu) i d’esclats de joia irreprimible (el karaoke de «Que será, será»), «Els meus veïns els Yamada» deixa un regust reconfortant que val tots els euros d’aquest món.

Foto de casament

El passat reescrit

Com a bons fills del passat que som, sempre ens ha agradat fer cabòries sobre allò que podia haver esdevingut si els vents de la Història haguessin bufat d’una altra manera. Per confirmar-ho, darrerament m’he topat amb tres sèries que fan del revisionisme històric la seva raó de ser, amb resultats que van des de la correcció alliçonadora fins a l’autogratificació descarada.

La més digna de les tres és sens dubte «The Plot Against America» (HBO), ja sigui perquè parteix de la novel·la homònima del molt respectable Philip Roth, ja sigui perquè de l’adaptació s’han encarregat primeres espases com David Simon i Ed Burns (responsables entre d’altres de «The Wire»). La novel·la de Roth imagina un passat alternatiu en el qual l’aviador filonazi Charles Lindbergh esdevé president dels Estats Units i, com aliat de l’Alemanya hitleriana, evita la intervenció americana a la Segona Guerra Mundial.

La sèrie està narrada des del punt de vista d’una família jueva de Newark que va contemplant amb horror com les seves llibertats es van veient amenaçades a mesura que la presidència de Lindbergh va acomodant els seus tentacles. Morgan Spector i Zoe Kazan, juntament amb els joves Azhy Robertson i Caleb Malis, interpreten de forma absolutament viscuda aquests honorables Levin destinats a ser víctimes de les circumstàncies.

Però les figures més patètiques les dibuixen el rabí Bengelsdorf (John Turturro) i la seva promesa Evelyn (Winona Ryder) quan, tot cercant la validació pública, esdevenen hostatges de la política xenòfoba del president. El seu destí final fa pensar en aquella coneguda analogia de la granota que s’endormisca complaguda en una olla d’aigua tèbia sense preveure que s’adreça a l’ebullició.

«The Plot Against America», com a bona sèrie de prestigi, compta amb interpretacions solvents i una ambientació acuradíssima. Potser peca en alguns moments de letàrgica (és el que passa quan et bases en novel·les «highbrow»), però la seva advertència sobre els perills dels líders populistes és avui més pertinent que mai.

«The Man in the High Castle» (Amazon) també es basa en un text literari, tot i que el visionari Philip K. Dick jugava a una lliga molt diferent a la de Roth. En aquest cas la idea de partida és que les forces de l’Eix van sortir vencedores de la Segona Guerra Mundial i que Alemanya i el Japó van repartir-se el domini dels Estats Units, els primers la Costa Est i la Costa Pacífica pels segons.

Així que grates una mica, això no és exactament així, ja que (sent Philip K. Dick qui és) aquest resultat només és un dels possibles en un reguitzell d’universos paral·lels, on també n’hi ha un que respon a la nostra realitat, tal com la coneixem. Jo, que no he llegit la novel·la original de Dick, m’imagino que la sèrie —que va acabar constant de quatre temporades, de les que només he vist la primera— va prendre’s tota mena de llibertats, sense cap mania de fidelitat.

El poc que vaig veure, que no és gaire, perquè «The Man in the High Castle» és un dels programes més mal il·luminats de la història de la televisió (amb permís del penúltim capítol de «Joc de Trons»), va ser una típica intriga sobre les forces de la resistència en guerra contra el feixisme, una mena d’«‘Allo ‘Allo!» que hagués sigut escrita amb summa seriositat. Confesso que em va fer mandra insistir una vegada més en els clixés dels nazis cultivats i sàdics, i els nipons subtils i perversos, o sigui que no hi haurà segona temporada per a mi.

L’últim cas és el més vergonyós dels tres; participa de la dèria —compartida pel Tarantino d’«Inglourious Basterds» i «Once Upon a Time in Hollywood»— d’adaptar el decurs del passat per acordar-lo als nostres desigs més íntims, per fer que (al menys en el territori de la ficció) siguin els «bons» els que triomfin. La sèrie es diu «Hollywood» (Netflix) i la firmen Ryan Murphy i Ian Brennan, dos dels guionistes més activament gais de la televisió americana actual. L’acció se situa a la immediata postguerra (de la Segona Guerra Mundial) i s’ambienta en el món del cinema de Hollywood de l’època, amb la inclusió de versions fictícies de personatges històrics, com l’actor Rock Hudson, l’agent Henry Wilson, o el proxeneta de les estrelles Scotty Bowers.

En aquest entorn —òbviament masclista, racista i homòfob— Murphy i Brennan basteixen una fantasia improbable en la qual un director novell, amb la col·laboració d’un guionista gai i negre, filmen la pel·lícula de l’any, protagonitzada per una desconeguda actriu negra. I a sobre, s’emporten tots els premis Oscar de la temporada. Als Estats Units, l’any 1948.

Els contes de fades estan molt bé; però estan millor quan coneixen els seus límits. Sap una mica de greu que s’hagin gastat els quartos amb aquesta producció ostentosa, farcida d’actors sexualment atractius i amb alguns noms de prestigi (Patti LuPone, Queen Latifah, Mira Sorvino, Rob Reiner…), tot posat al servei d’un desig sense fonament, el que en anglès es diria «wishful thinking».