«Els fundadors» de Raül Garrigasait (Ara Llibres, gener de 2020) recull la història centenària de la Fundació Bernat Metge, des del seu inici el 1922 fins als nostres dies. Ideada pel polític i mecenes Francesc Cambó i propulsada pel seu primer director Joan Estelrich, la seva raó de ser fou i és la traducció al català d’absolutament tots els clàssics de la literatura grega i llatina. Aquest propòsit, d’una ambició desmesurada, si la posem en relació a les dimensions de la nostra cultura, responia al moment crucial de la llengua en el qual s’estaven bastint, gràcies a Pompeu Fabra, els fonaments del català modern.
El món clàssic, representat pels grecs i romans antics, es contemplava com model harmònic i civilitzador en el qual emmirallar-se de cara a construir un país modern, equiparable als de la resta d’Europa, però ben arrelat als seus orígens mediterranis, tal com dictaven les idees senyeres del moviment noucentista. La col·lecció, potser pel fet de néixer al moment adequat, aviat va gaudir d’un nombre considerable de subscriptors privats que en garantiren la supervivència, si més no l’econòmica, ja que el seu públic seria sempre per definició minoritari.
Al llarg dels anys la Fundació va viure tota mena de vicissituds històriques —dictadura, república, guerra civil, dictadura de nou—, en consonància a les que va viure el país. Com que la situació de la nostra llengua sempre s’ha vist afeixugada per un plus d’excepcionalitat, no ens sorprendrà que quelcom tan elevat i exquisit com és una col·lecció d’autors clàssics pogués esdevenir matèria de polèmiques i contenciosos. Seguir-ne les etapes acaba resultant (i perdoneu el clixé) tan entretingut com un bon serial, amb abundància d’episodis poc encoratjadors (només se m’ha fet una mica llarg tot el que fa referència a les traduccions d’Èsquil de Carles Riba).
Raül Garrigasait em sembla un autor adequadíssim per relatar aquesta història, no només per la seva condició d’hel·lenista i editor de llarga durada a la Bernat Metge, si no també per les seves excel·lents facultats de narrador, ben demostrades a «Els estranys». Un llibre com «Els fundadors», si s’edités en un altre país, possiblement suscitaria només l’interès dels especialistes en bibliofília, filologia i llengües clàssiques; a casa nostra, ferits com estem per totes les qüestions que es refereixen a la nostra llengua, mereixerà l’atracció del públic profà. No en sortirà defraudat.
El món clàssic, representat pels grecs i romans antics, es contemplava com model harmònic i civilitzador en el qual emmirallar-se de cara a construir un país modern, equiparable als de la resta d’Europa, però ben arrelat als seus orígens mediterranis, tal com dictaven les idees senyeres del moviment noucentista. La col·lecció, potser pel fet de néixer al moment adequat, aviat va gaudir d’un nombre considerable de subscriptors privats que en garantiren la supervivència, si més no l’econòmica, ja que el seu públic seria sempre per definició minoritari.
Al llarg dels anys la Fundació va viure tota mena de vicissituds històriques —dictadura, república, guerra civil, dictadura de nou—, en consonància a les que va viure el país. Com que la situació de la nostra llengua sempre s’ha vist afeixugada per un plus d’excepcionalitat, no ens sorprendrà que quelcom tan elevat i exquisit com és una col·lecció d’autors clàssics pogués esdevenir matèria de polèmiques i contenciosos. Seguir-ne les etapes acaba resultant (i perdoneu el clixé) tan entretingut com un bon serial, amb abundància d’episodis poc encoratjadors (només se m’ha fet una mica llarg tot el que fa referència a les traduccions d’Èsquil de Carles Riba).
Raül Garrigasait em sembla un autor adequadíssim per relatar aquesta història, no només per la seva condició d’hel·lenista i editor de llarga durada a la Bernat Metge, si no també per les seves excel·lents facultats de narrador, ben demostrades a «Els estranys». Un llibre com «Els fundadors», si s’edités en un altre país, possiblement suscitaria només l’interès dels especialistes en bibliofília, filologia i llengües clàssiques; a casa nostra, ferits com estem per totes les qüestions que es refereixen a la nostra llengua, mereixerà l’atracció del públic profà. No en sortirà defraudat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada