Purgatori

Aquests temps vírics que estem patint m’estan portant per camins inesperats de consum excessiu. I, no, no em refereixo a estupefaents i psicotròpics (que m’imagino que hauran estat distribuïts amb l’eficiència habitual a través de Glovo o Deliveroo), sinó del consum cultural de risc, l’equivalent estètic a l’ascens als 14 cims de més de vuit mil metres que hi ha al planeta. Ja vaig començar amb la maratoniana «La flor», vaig continuar amb la menys meritòria «M», i mantinc el propòsit d’haver vist les trenta temporades dels Simpson abans que ens arribi la fase dos de la quarantena barcelonina.

D’entre tots aquests prodigis un dels més notables ha estat la visió de la cèlebre «Sátantángó» (que vol dir «Tango satànic»), la temible pel·lícula de Béla Tarr que dura set hores i escaig (encara que se subministra dividida en tres parts molt més raonables). La feble excusa per caure en aquesta temptació fou l’existència d’una còpia restaurada visible per un temps limitat a Filmin. I encara que no us ho cregueu, va valer molt la pena.

El film es basa en una novel·la de László Krasznahorkai, habitual col·laborador de Tarr, que no tinc el gust d’haver llegit tot i que es troba editada a Acantilado. Encara que asseguren que l’adaptació és molt fidel i no es deixa per incloure ni una sola escena del llibre, l’argument resulta només vagament comprensible. Ens trobem en un poble desolat de l’Hongria post-comunista, enmig d’una plana tristíssima on plou a tota hora (per què les planes de l’Europa Central presenten un paisatge sempre tan trist?) Un tal Irimiás, personatge a qui es presumia mort, reapareix al poble i comença a exercir-hi una influència entre messiànica i entabanadora. Més enllà dos homes conspiren per cometre una estafa i endur-se una important quantitat de diners propietat dels seus veïns. Una nena tortura un gat, un metge anota el comportament de tots els que passen per la seva finestra.

Accions fragmentàries, molt vagament connectades —explicades en dotze capítols degudament titulats, amb moments redundants, contemplats des d’un punt de vista alternatiu—, més que una història, el film reflecteix un estat d’ànim, el d’unes vides al punt de la desesperació, on l’únic consol es redueix a les satisfaccions més primàries —els diners, el sexe i l’alcohol—, plaers duts fins als límits de l’extenuació en llargues escenes que els converteixen gairebé en una condemna.

I, és clar, aquí cal insistir en aquestes llargues escenes per les quals Tarr és conegut. Plans-seqüència que arriben sovint als deu minuts, però que no deixen de ser mai reveladors, tant pel que mostra la càmera, com pels seus elaborats moviments. Plans com el que obre el film, en el qual durant vuit minuts veiem com un ramat de vaques surt de l’estable i s’escampa entre les cases del poble, mentre la càmera les segueix en un calmós tràveling lateral. Aquest excurs vaccí no té altra funció argumental que la de preparar l’espectador per una disposició receptiva, inclinada a la contemplació.

Ja sé que en temps de sobrestimulació dels sentits, la perspectiva d’extasiar-se beatíficament durant set hores de pel·lícula no sembla una tasca a l’abast de tothom. I, tanmateix, no costa tant; perquè tot ajuda. Començant per la magnètica fotografia de Gábor Medvigy. Per què serà que el blanc i negre fa totes les superfícies més interessants de mirar? Murs clivellats, esquerdats, decrèpits en un espectacle tan fascinant (i tan castigat per la intempèrie) com el del rostre dels actors, no te l’acabaries mai. I a més amb la visceral banda sonora del també actor Myhaly Víg, capaç d’abastar des del brunzit inaudible i amenaçador fins al tango titular, culminant amb la dansa minimalista i frenètica en el bar del poble.

Escenes com aquesta, dels camperols borratxos, que ballen durant minuts i minuts amb l’obcecació maldestra, a mig camí entre la pagesia de Brueghel i els condemnats del Bosco, no s’esborren fàcilment de la memòria. Com no ho fan els cavalls desbocats davant de la façana barroca, la llarga seqüència de la tortura del gat o les maniobres de l’embrutit doctor i el seu brandi de cireres. Deia Susan Sontag, persona de respectable criteri, que estaria encantada de veure «Sátántangó» un cop l’any la resta de la seva vida. Així d’inexhaurible és aquesta obra misantròpica i electritzant que no mereix la seva fama de difícil.