En companyia de cadàvers

Un incident amb un desguàs embussat condueix al descobriment de tot de restes humanes a les canonades. La policia no triga a sospitar del veí de dalt, que es declara culpable immediatament i confessa haver comès molts més crims dels que es té constància. Així comença "Des" una minisèrie de la ITV (vista a Starz) que forma part d'una sèrie més àmplia de reconstruccions de "true crimes" que s'estan emetent des de l'any 2000.

Per la sinopsi que acabo de fer ja s'entén que aquí el que importa no és descobrir el culpable, sinó trobar les proves que l'incriminin. Perquè, malgrat la bona disposició inicial, Dennis Nilsen (familiarment conegut com Des), acabarà desdient-se i jugant al gat i a la rata amb el detectiu que l'investiga. Des pertany a l'estirp dels assassins intel·ligents, recargolats i petulants, que sempre semblen anar una passa endavant de les forces de l'ordre. La natura dels seus crims, que treuen profit de joves marginals sense recursos per poder lliurar-se a experiències de necrofília passiva, denoten una perversitat tan peculiar, que tota la sèrie queda amarada d'una morbositat malaltissa. Hannibal Lecter no queda lluny.

"Des" té l'avantatge que enllesteix tot el que vol explicar en tres capítols d'una hora, sense anar-se'n per les branques, tot articulant la trama en tres vies complementàries. Així, a la investigació encaminada a identificar víctimes i trobar pistes incriminants, s'hi oposa la força contrària dels responsables policials que volen tancar el cas per no continuar evidenciant la seva incompetència passada. Paral·lelament, el narcisista Des es posa en contacte amb un biògraf professional perquè posi per escrit la seva vida, situació que posa a l'escriptor als límits de l'ètica.

Seriosa i gens efectista, "Des" basa el seu atractiu en el poder de la història i de com està narrada, i sobretot en els seus protagonistes. Daniel Mays (com el detectiu) i Jason Watkins (el biògraf) són d'aquells rostres coneguts i anònims que aporten solidesa en un fotimer de produccions britàniques que hem vist recentment. Però és David Tennant qui fa una veritable creació, convincent i esfereïdora del turmentat "serial killer". Molt recomanada.

Poeta rebel

Fa poc comentava, a propòsit de la sèrie "The Great", que ja no quedava res sagrat en el món de la televisió moderna, quan el gènere més seriós de tots, el de la reconstrucció històrica, prescindia de la veritat documental amb la sola intenció de divertir l'espectador. "Dickinson" (Apple TV+), creada per Alena Smith, va encara més enllà i, a més de prendre's la Història com un punt de partida que no cal respectar gaire, entra de ple en l'anacronisme desvergonyit amb la intenció de guanyar-se el públic juvenil.

Poques figures es presten menys a aquest tipus de maniobra que la poeta Emily Dickinson, autora d'una obra tan personal com sovint críptica, i protagonista d'una vida misteriosa que va concloure en una reclusió domiciliària els seus últims anys. La sèrie ens presenta la jove Dickinson com una rebel, que lluita contra les constriccions de gènere de la seva època per tal de fer sentir la seva veu i esdevenir mestressa del seu futur. Si bé les circumstàncies històriques —la ciutat d'Amherst (Massachusets) a mitjans del segle XIX, la guerra civil americana, la construcció del ferrocarril— i familiars —pare, mare, germà i germana— són veraces (i fins i tot hi intervenen personatges indiscutiblement reals, com Louisa May Alcott o Henry David Thoreau), seria aconsellable prendre's el contingut dels episodis amb extrema cautela.

El comportament d'Emily rarament correspon al d'una convencional noia del XIX i sempre té l'estirabot a flor de llavis. Combina les escapades d'un esperit lliure amb els diàlegs amb la Mort (una figura totalment corpòria). Amb el desig d'atreure el públic adolescent, la sèrie mostra incongruències com quan els personatges es posen a dansar com si fossin a la disco. En alguns moments, de tan transgressora, la sèrie és a punt de descarrilar, com a la festa que fan quan els pares són fora i que acaba esdevenint una veritable "rave" amb làudanum. 

Hailee Stenfield, a qui vam descobrir molt joveneta a "Valor de llei" dels Coen, encarna una Dickinson molt convincent malgrat les llibertats del guió. En l'apartat d'actors coneguts, els pares són l'entranyable Toby Huss de "Halt and Catch Fire" i la còmica Jane Krakovski ("30 Rock", "Kimmy Schmid"). Tot i alguns gestos enervants per a un espectador madur, "Dickinson" no deixa de tenir interès i una particular gràcia. Avui mateix s'estrena la segona temporada.

Filmoteca forçosa (27)

Twin Peaks: Fire Walk With Me (David Lynch, USA 1993 (Filmin))

Després d’haver embolicat la troca de mala manera a la segona temporada, Lynch filma una preqüela on hi ha molt poca informació nova i tot és uniformement desagradable. Se’n sortiria millor fugint cap a endavant a la tercera temporada. (6) 

In the Loop (Armando Ianucci, Regne Unit 2009 (Filmin))

Farsa molt divertida sobre com polítics ineptes ens podrien conduir a una nova guerra. Podria ser un capítol especial de «Veep». (7)

50/50 (Jonathan Levine, USA 2011 (Starz))

Drama amb tocs de comèdia sobre un càncer juvenil. Millor del que caldria esperar d’un film que vol evitar enfonsar els ànims. Bones interpretacions de Joseph Gordon Levitt i Anjelica Huston. Falla en els papers femenins: la xicota insolidària (Bryce Dallas Howard) i la terapeuta inepta i possible material romàntic (Anna Kendrick). (7)

Greed/Cobdícia (Michael Winterbottom, Regne Unit 2019 (Movistar+))

Steve Coogan fa d’un homòleg britànic d’Amancio Ortega que celebra en una illa grega el seu 60 aniversari. Sàtira tirant a fàcil amb tocs demagògics que inclouen tallers d’esclaus a Sri Lanka i refugiats sirians a la platja. Shirley Henderson fa de mare de Coogan, encara que van néixer el mateix any. (5)

Ma Rainey’s Black Bottom (George C. Wolfe, USA 2020 (Netflix))

Adaptació d’una obra de teatre d’August Wilson sobre l’enregistrament ple de tensions d’un disc de la llegendària cantant de blues Ma Rainey. L’artificiositat de la peça se salva per les fulgurants interpretacions de Viola Davis i del malaguanyat Chadwick Boseman. (7)

Saboteur (Alfred Hitchcock, USA 1942 (Filmin))

Amb el tema del sabotatge, tan apropiat per a temps de guerra, un nou cas de fals culpable amb fugida camp a través (i acompanyat per una senyoreta de bon mirar). Una mica discursiva, però té els seus moments, com el circ de freaks o la famosa escena final a l’Estàtua de la Llibertat. (7)

Joves i complicats

Hi ha una discussió que s’eternitza sobre si els mals llibres fan bones pel·lícules i si de l’adaptació de bons llibres en surten raves. De fet abunden casos de novel·letes de quiosc que han donat lloc a grans obres cinematogràfiques, mentre que los obres mestres de la literatura quasi invariablement es tradueixen en fallides mediocritats. Congratulem-nos doncs que d’una bona novel·la com era «Gent normal» n’hagi sortit una sèrie de televisió que pel meu gust la supera. Produïda per la BBC i per Hulu (i vista a casa via Starz) aquesta «Normal People» compta amb la garantia que l’autora Sally Rooney hagi participat en l’escriptura del guió, de manera que no hi ha aquí cap cas d’intencions traïdes.

Dotze capítols d’uns 25 minuts permeten explicar la història en la seva totalitat i sense presses, filmada a més amb la fotogènia que li és pròpia a Irlanda. Tot plegat té un aire «indie» bon minyó, que fa pensar en els discos de «Belle and Sebastian», però en la seva versió més depressiva. I en el centre, Daisy Edgar-Jones i Paul Mescal interpretant els papers de Marianne i Connell, responsables principals de l’èxit de la sèrie. Tots dos actors són un encert, perquè tenen uns físics capaços de fluctuar entre la «normalitat» menys remarcable i l’atractiu més subtilment sexy, sense perdre mai el caràcter de gent que podries creuar-te pel carrer sense fer-te pensar en estrelles de cinema. Si ambdós són creïbles i ell particularment excel·leix en la interpretació, són també notables les escenes de sexe, tant per la seva versemblança (lluny de l’exhibició gimnàstica) com pel seu pes dramàtic. Gràcies a ells, la trama que durant la lectura se’m va fer una mica forçada per la seva arbitrària dilatació, resulta ara totalment comprensible.

Sense cap dubte «Normal People» és un interessant cas de sèrie que podríem anomenar «d’autor» i no tinc cap problema per considerar-la una de les deu millors sèries de l’any.

Filmoteca forçosa: especial Nadal (i 2)

El gènere nadalenc admet infinitat de maneres d'enfocar-lo i, encara que s'associa predominantment amb l'ensucrament i la conciliació, habitualment són les pel·lícules que naveguen contracorrent les que més ens estimulen. A Filmin, per exemple, es pot trobar "Eco" (em resisteixo a emprar "Érase una vez la Navidad", com ho diuen en espanyol), un fals documental de 2019 dirigit per Rúnar Rúnarsson. En 55 seqüències independents, filmades totes amb càmera fixa, es presenten escenes diverses del Nadal a Islàndia: des d'una funció escolar dels "pastorets" fins als estadants d'un asil que miren el discurs televisat de la primera ministra. Alguns dels fragments semblen seguir un guió i et quedes amb ganes de saber més dels personatges. La fotografia és molt bella, encara que no abundin els famosos paisatges de l'illa, i com que la durada és només de 79 minuts, no hi ha temps de fatigar-se. Una inesperada delícia!

Paprika Steen —actriu a "Celebració" de Thomas Vinterberg i a "Els idiotes" de Lars von Trier— escriu, dirigeix i protagonitza "Aquella època de l'any" (2018) per demostrar que les famílies daneses s'estimen i es detesten amb la mateixa contumàcia que les nostres. El Nadal danès sembla ple de rituals i, curiosament té tants components alcohòlics com religiosos. Com que el país és petit, passa igual que a Catalunya, que hem acabat coneixent tots els seus actors. Aquí, apart de la Steen tindrem l'oportunitat de veure la Sofie Gräbol de "The Killing" i a Lars Knutzon de "Borgen", de manera que el sentiment de familiaritat, tan nadalenc, quedarà reforçat. I, malgrat les intencions transgressores, la cordialitat acabarà guanyant.

Si volem un entreteniment de Nadal veritablement bèstia, millor quedar-se amb els "Gremlins" que va dirigir Joe Dante l'any 1984. No es pot negar que tot el film respira ambientació nadalenca en cada fotograma. I que els petits monstres que el protagonitzen es dediquen a dinamitar amb maligne entusiasme tot el que tingui a veure amb la pau i l'amor universal. Els seus extrems d'alegre agressivitat van obligar a crear als Estats Units la qualificació de "per a majors de 12 anys". Sort tenim els adults que res no ens impedeix gaudir-la.

Malgrat el convencionalisme del seu missatge (l'esperit nadalenc és una força de la natura capaç de moure muntanyes), he descobert que "Elf" és una pel·lícula que té molt bona premsa. La va dirigir Jon Favreau el 2003, molts anys abans d'encaterinar-nos amb "The Mandalorian", i la protagonitza Will Ferrell en un dels seus millors treballs (cosa  que tampoc vol dir gaire). La barreja de fantasia i bones intencions no molesta (ni tampoc una durada molt raonable de 97 minuts). Veure a Edward Asner de Pare Noel i a James Caan fent comèdia, ja paga la pena.

Alguns que no s'hi fixen gaire pensen que "The Nightmare Before Christmas" és una pel·lícula sobre Halloween, quan està clar que no hi ha una defensa més original i delicada sobre el que signifiquen les festivitats nadalenques. Hi ha també qui considera "The Nightmare Before Christmas" una obra de Tim Burton, encara que només en va ser l'inspirador, ja que el guió és de Caroline Thompson i la direcció de Henry Selick. Finalment hi ha qui troba la seva estètica massa fosca i la música de Danny Elfman un gust adquirit; i, malgrat tot, el film compta amb infinitat de seguidors captivats per la seva barreja única de superfícies sinistres i sentiments cordials. Ex aequo amb "The Muppet Christmas Carol", diria que aquesta és la meva cinta nadalenca favorita. Almenys pel que fa a aquest any, on tot està giravoltat.

Memòries d’un heroi reticent

«David Copperfield», indiscutible obra major de Dickens amb marcada càrrega autobiogràfica, no ha estat traslladada al cinema amb tanta freqüència com altres novel·les seves d’argument més potent («Grans esperances», «Oliver Twist», «Història de dues ciutats»…) Cal reconèixer que el seu protagonista —aquest David que a la primera frase del llibre ja es pregunta si serà o no l’heroi de la seva pròpia vida— no té (a diferència del Pip de «Grans esperances») gaire interès com a personatge literari, i funciona sobretot de forma reactiva en relació al zoo humà que l’envolta. La trama és, a més, extensa i episòdica, de manera que tot adaptador de la novel·la al cinema s’haurà d’enfrontar a la delicada tasca de decidir per on s’ha d’expurgar. Per això és freqüent trobar «David Copperfield» convertit en sèrie televisiva de diversos capítols, un format que permet donar cabuda a la rica comèdia humana dickensiana sense necessitat de sacrificar ni un sol dels seus membres. 

La versió cinematogràfica canònica és la de George Cukor de 1935, de sempre força ben considerada. Lamentablement no l’he poguda revisar i m’he de refiar d’un vague record juvenil de quan la van passar a Televisión Española. Si m’he de refiar de l’experiència, el film m’apareix particularment accelerat, malgrat que es va prescindir d’alguns dels episodis (com el dels dies de l’internat). Veient la llista d’actors del repartiment (Lionel Barrymore, Edna May Oliver, Basil Rathbone, Elsa Lanchester…) ja s’entén quin és un dels principals atractius d’aquest «David Copperfield». Té la virtut de comptar amb un bon actor juvenil (Freddie Bartholomew) per representar els primers anys de David (detall que és tot un alleujament) i la presència de W. C. Fields com a Mr. Micawber, un aparellament de somni.

A Filmin he pogut recuperar un «David Copperfield» de 1969, coproducció angloamericana que va dirigir Delbert Mann. Pensada originalment per a la televisió, la pel·lícula fou projectada en cinemes del Regne Unit i d’altres països. La versió de Jack Pulman (també adaptador de la molt més afortunada «Jo, Claudi») difereix de la novel·la sobre tot en la forma de presentar el material. Comença amb un David turmentat, que rememora les desgràcies de la seva vida mentre passeja per la platja. Els diversos episodis van apareixent en forma de «flash-backs» desordenats que emboliquen innecessàriament la narració i les imatges dels nombrosos funerals als que ha hagut d’assistir el protagonista es repeteixen com a motius francament kitsch. Paral·lelament, Agnes Wickfield (l’amor de la vida de David) travessa Anglaterra a tota velocitat per tal d’aconseguir l’escena final de l’abraçada dels amants. Si el guió és un disbarat, la fotografia de tons invariablement marrons fa angúnia. En quant a l’abús de zooms matussers, potser es podria explicar per la novetat de la tècnica.

Igual que a la versió anterior, en el repartiment abunden el bo i millor de l’escena britànica —Laurence Olivier, Ralph Richardson, Richard Attenborough, Wendy Hiller, Susan Hampshire, Michael Redgrave, Ron Moody (el Fagin d’«Oliver!»)…—, però tenen pocs segons en pantalla i la seva presència acaba sent testimonial. Robin Phillips interpreta a David sense particular distinció; de fet l’actor abandonà el cinema un parell d’anys més tard i va fer una bona carrera com a director teatral. Per si a algú li ha quedat algun dubte, ho diré amb totes les paraules: desaconsello encaridament dedicar-li ni un minut a aquest «David Copperfield».

I ara passem a «The Personal History of David Copperfield» (2019) d’Armando Ianucci, disponible a Movistar+ (o a Filmin, fora de quota). Aquí és on volia arribar. Enlloc de fotocopiar una fidel producció d’època, d’aquelles en les quals els britànics són especialistes, els adaptadors (Simon Blackwell i el mateix Ianucci) han optat per prendre’s abundants llibertats, sempre des del costat més lúdic. No sempre s’entenen algunes decisions de guió i de posada en escena, de manera que és fàcil titllar el film de frívol i d’arbitrari, però quan el resultat és tan fresc i divertit resulta difícil comportar-se com un jutge sever.

«David Copperfield» és una novel·la narrada en primera persona pel seu protagonista i aquesta pel·lícula comença precisament amb David fent una lectura pública de la seva biografia en un escenari teatral, una imatge idèntica a la de Charles Dickens encarnant triomfalment els seus propis personatges en teatres de Gran Bretanya i Estats Units. Mentre David llegeix les circumstàncies del seu naixement, desapareixen les parets del teatre i veiem com escapa corrents per un prat per ser testimoni directe del part. Aquests jocs metaliteraris, que travessen inesperadament diversos nivells de la realitat, sovintegen tant com les referències a la vocació literària de David, tot plegat per indicar que ens trobem davant d’un gran artifici. Decorats i vestuari, fantasiosos i coloristes com si fossin la il·lustració d’una rondalla (i que recorden l’alegria de la recent «Emma.») insisteixen en l’aspecte de convenció compartida.

Les llibertats que es prenen Ianucci & co. (i que han ofès alguns puristes) passen també per la varietat ètnica del repartiment, mai justificada i orgullosament mancada de tota versemblança. Només cal veure el molt «morè» Dev Pattel fent del victorià personatge titular per adonar-se de l’abast de la transgressió. La història original també ha sigut costumitzada de múltiples maneres: canviant les circumstàncies d’aparició d’alguns personatges, estenent o limitant el seu paper, ometent algunes defuncions que enfosquirien la jovialitat dominant i suprimint l’èxode generalitzat a Austràlia que en el llibre emprenien tots els personatges que li feien nosa a Dickens. El canvi més curiós té a veure amb el personatge de Dora Spenlow, la primera esposa de David, adorable cap de pardals, completament inútil per a la vida domèstica, que a la novel·la morirà ran d’un avortament espontani. En el film, encarnada per l’actriu Morfydd Clark (que, curiosament, també fa de mare de David), és encara més beneita que en el llibre i, després d’un considerable festeig, decideixen de comú acord que el personatge d’ella no té sentit, de manera que desapareix sense més explicacions.

Com correspon a una producció britànica de primera categoria, els actors fluctuen entre correctes i excel·lents (només he trobat deficitari el Steerforth d’Aneurin Barnard, insuficientment seductor pel meu gust). Apart de la reconeguda afabilitat de Patel, podrem gaudir dels deliciosos treballs de Tilda Swinton (Betsey Trotwood), Peter Capaldi (Mr. Micawber), Hugh Laurie (Mr. Dick) i Ben Wishaw (Uriah Heep). Atenció també a Gwendoline Christie (Jane Murdstone) a anys llum de Brienne of Tarth.

M’ho he passat estupendament amb el «Copperfield» de Ianucci, i no m’ha molestat ni una sola de les suposades traïcions a Dickens. Mort als puristes, doncs!

BonAnyNou