Hi ha una discussió que s’eternitza sobre si els mals llibres fan bones pel·lícules i si de l’adaptació de bons llibres en surten raves. De fet abunden casos de novel·letes de quiosc que han donat lloc a grans obres cinematogràfiques, mentre que los obres mestres de la literatura quasi invariablement es tradueixen en fallides mediocritats. Congratulem-nos doncs que d’una bona novel·la com era «Gent normal» n’hagi sortit una sèrie de televisió que pel meu gust la supera. Produïda per la BBC i per Hulu (i vista a casa via Starz) aquesta «Normal People» compta amb la garantia que l’autora Sally Rooney hagi participat en l’escriptura del guió, de manera que no hi ha aquí cap cas d’intencions traïdes.
Dotze capítols d’uns 25 minuts permeten explicar la història en la seva totalitat i sense presses, filmada a més amb la fotogènia que li és pròpia a Irlanda. Tot plegat té un aire «indie» bon minyó, que fa pensar en els discos de «Belle and Sebastian», però en la seva versió més depressiva. I en el centre, Daisy Edgar-Jones i Paul Mescal interpretant els papers de Marianne i Connell, responsables principals de l’èxit de la sèrie. Tots dos actors són un encert, perquè tenen uns físics capaços de fluctuar entre la «normalitat» menys remarcable i l’atractiu més subtilment sexy, sense perdre mai el caràcter de gent que podries creuar-te pel carrer sense fer-te pensar en estrelles de cinema. Si ambdós són creïbles i ell particularment excel·leix en la interpretació, són també notables les escenes de sexe, tant per la seva versemblança (lluny de l’exhibició gimnàstica) com pel seu pes dramàtic. Gràcies a ells, la trama que durant la lectura se’m va fer una mica forçada per la seva arbitrària dilatació, resulta ara totalment comprensible.
Sense cap dubte «Normal People» és un interessant cas de sèrie que podríem anomenar «d’autor» i no tinc cap problema per considerar-la una de les deu millors sèries de l’any.
Lo que cuentas tiene muy buena pinta. El sexo se cuela siempre por todas las rendijas de la vida. El tiempo lo sabe, una vez tuve diecisiete años. A veces parece que tengo esa edad todavía.
ResponEliminaEn una relació entre joves de 20 anys el sexe és inevitable. Millor si està ben explicat.
EliminaTenir dos actors que encaixen tan bé en el paper ajuda molt, però la història té alguns forats que fa que costi entendre el comportament dels personatges. En tot cas, estic d'acord, és una bona sèrie.
ResponEliminaJo hi vaig trobar més forats a la novel·la que a la sèrie.
EliminaSi fins i tot tu parles bé d'aquesta sèrie, haurem de fer un pensament. Estem sense idees, esperant a que ens posin temporades de sèries que tenim començades i posant-nos al dia de The Blacklist, que l'havíem deixat penjada fa un parell d'anys. Així que, com a idea que no contingui set o vuit morts per arma de foc per capítol, em sembla interessant.
ResponEliminaHi ha una mica de sado-masoquisme, però de morts hi ha les justes.
Elimina