Memòries d’un heroi reticent

«David Copperfield», indiscutible obra major de Dickens amb marcada càrrega autobiogràfica, no ha estat traslladada al cinema amb tanta freqüència com altres novel·les seves d’argument més potent («Grans esperances», «Oliver Twist», «Història de dues ciutats»…) Cal reconèixer que el seu protagonista —aquest David que a la primera frase del llibre ja es pregunta si serà o no l’heroi de la seva pròpia vida— no té (a diferència del Pip de «Grans esperances») gaire interès com a personatge literari, i funciona sobretot de forma reactiva en relació al zoo humà que l’envolta. La trama és, a més, extensa i episòdica, de manera que tot adaptador de la novel·la al cinema s’haurà d’enfrontar a la delicada tasca de decidir per on s’ha d’expurgar. Per això és freqüent trobar «David Copperfield» convertit en sèrie televisiva de diversos capítols, un format que permet donar cabuda a la rica comèdia humana dickensiana sense necessitat de sacrificar ni un sol dels seus membres. 

La versió cinematogràfica canònica és la de George Cukor de 1935, de sempre força ben considerada. Lamentablement no l’he poguda revisar i m’he de refiar d’un vague record juvenil de quan la van passar a Televisión Española. Si m’he de refiar de l’experiència, el film m’apareix particularment accelerat, malgrat que es va prescindir d’alguns dels episodis (com el dels dies de l’internat). Veient la llista d’actors del repartiment (Lionel Barrymore, Edna May Oliver, Basil Rathbone, Elsa Lanchester…) ja s’entén quin és un dels principals atractius d’aquest «David Copperfield». Té la virtut de comptar amb un bon actor juvenil (Freddie Bartholomew) per representar els primers anys de David (detall que és tot un alleujament) i la presència de W. C. Fields com a Mr. Micawber, un aparellament de somni.

A Filmin he pogut recuperar un «David Copperfield» de 1969, coproducció angloamericana que va dirigir Delbert Mann. Pensada originalment per a la televisió, la pel·lícula fou projectada en cinemes del Regne Unit i d’altres països. La versió de Jack Pulman (també adaptador de la molt més afortunada «Jo, Claudi») difereix de la novel·la sobre tot en la forma de presentar el material. Comença amb un David turmentat, que rememora les desgràcies de la seva vida mentre passeja per la platja. Els diversos episodis van apareixent en forma de «flash-backs» desordenats que emboliquen innecessàriament la narració i les imatges dels nombrosos funerals als que ha hagut d’assistir el protagonista es repeteixen com a motius francament kitsch. Paral·lelament, Agnes Wickfield (l’amor de la vida de David) travessa Anglaterra a tota velocitat per tal d’aconseguir l’escena final de l’abraçada dels amants. Si el guió és un disbarat, la fotografia de tons invariablement marrons fa angúnia. En quant a l’abús de zooms matussers, potser es podria explicar per la novetat de la tècnica.

Igual que a la versió anterior, en el repartiment abunden el bo i millor de l’escena britànica —Laurence Olivier, Ralph Richardson, Richard Attenborough, Wendy Hiller, Susan Hampshire, Michael Redgrave, Ron Moody (el Fagin d’«Oliver!»)…—, però tenen pocs segons en pantalla i la seva presència acaba sent testimonial. Robin Phillips interpreta a David sense particular distinció; de fet l’actor abandonà el cinema un parell d’anys més tard i va fer una bona carrera com a director teatral. Per si a algú li ha quedat algun dubte, ho diré amb totes les paraules: desaconsello encaridament dedicar-li ni un minut a aquest «David Copperfield».

I ara passem a «The Personal History of David Copperfield» (2019) d’Armando Ianucci, disponible a Movistar+ (o a Filmin, fora de quota). Aquí és on volia arribar. Enlloc de fotocopiar una fidel producció d’època, d’aquelles en les quals els britànics són especialistes, els adaptadors (Simon Blackwell i el mateix Ianucci) han optat per prendre’s abundants llibertats, sempre des del costat més lúdic. No sempre s’entenen algunes decisions de guió i de posada en escena, de manera que és fàcil titllar el film de frívol i d’arbitrari, però quan el resultat és tan fresc i divertit resulta difícil comportar-se com un jutge sever.

«David Copperfield» és una novel·la narrada en primera persona pel seu protagonista i aquesta pel·lícula comença precisament amb David fent una lectura pública de la seva biografia en un escenari teatral, una imatge idèntica a la de Charles Dickens encarnant triomfalment els seus propis personatges en teatres de Gran Bretanya i Estats Units. Mentre David llegeix les circumstàncies del seu naixement, desapareixen les parets del teatre i veiem com escapa corrents per un prat per ser testimoni directe del part. Aquests jocs metaliteraris, que travessen inesperadament diversos nivells de la realitat, sovintegen tant com les referències a la vocació literària de David, tot plegat per indicar que ens trobem davant d’un gran artifici. Decorats i vestuari, fantasiosos i coloristes com si fossin la il·lustració d’una rondalla (i que recorden l’alegria de la recent «Emma.») insisteixen en l’aspecte de convenció compartida.

Les llibertats que es prenen Ianucci & co. (i que han ofès alguns puristes) passen també per la varietat ètnica del repartiment, mai justificada i orgullosament mancada de tota versemblança. Només cal veure el molt «morè» Dev Pattel fent del victorià personatge titular per adonar-se de l’abast de la transgressió. La història original també ha sigut costumitzada de múltiples maneres: canviant les circumstàncies d’aparició d’alguns personatges, estenent o limitant el seu paper, ometent algunes defuncions que enfosquirien la jovialitat dominant i suprimint l’èxode generalitzat a Austràlia que en el llibre emprenien tots els personatges que li feien nosa a Dickens. El canvi més curiós té a veure amb el personatge de Dora Spenlow, la primera esposa de David, adorable cap de pardals, completament inútil per a la vida domèstica, que a la novel·la morirà ran d’un avortament espontani. En el film, encarnada per l’actriu Morfydd Clark (que, curiosament, també fa de mare de David), és encara més beneita que en el llibre i, després d’un considerable festeig, decideixen de comú acord que el personatge d’ella no té sentit, de manera que desapareix sense més explicacions.

Com correspon a una producció britànica de primera categoria, els actors fluctuen entre correctes i excel·lents (només he trobat deficitari el Steerforth d’Aneurin Barnard, insuficientment seductor pel meu gust). Apart de la reconeguda afabilitat de Patel, podrem gaudir dels deliciosos treballs de Tilda Swinton (Betsey Trotwood), Peter Capaldi (Mr. Micawber), Hugh Laurie (Mr. Dick) i Ben Wishaw (Uriah Heep). Atenció també a Gwendoline Christie (Jane Murdstone) a anys llum de Brienne of Tarth.

M’ho he passat estupendament amb el «Copperfield» de Ianucci, i no m’ha molestat ni una sola de les suposades traïcions a Dickens. Mort als puristes, doncs!