diumenge, 11 d’octubre de 2009

Casta diva, però no tant.


Foto Antoni Bofill
A finals del segle XVIII, el compositor Vicent Martín i Soler era un veritable “crack” a Viena, molt més ben considerat que els seus contemporanis Salieri i Mozart. Avui dia és recordat sobretot perquè Mozart cita explícitament la música del valencià a l’escena del sopar sinistre en el segon acte del seu immortal “Don Giovanni”. Per tant no sembla mala idea revisitar l’obra d’aquest compositor “nostre” per inaugurar la temporada operística del Liceu. Si no ho fem els de casa, qui ho farà?

“L’arbore di Diana”, l’òpera en qüestió, és un clar producte de temps llunyans on les preferències eren unes altres. Malgrat el llibret del gran Lorenzo Da Ponte, aquesta història en la qual la virginal deessa Diana sucumbeix als embats d’Amor és d’una gràcia molt relativa, d’una banalitat i d’una descurança estructural només acceptable per a públics desatents.

En realitat, l’espectacle que ofereix el Liceu per obrir la temporada es pot considerar gairebé excel·lent; poques vegades he trobat un conjunt amb menys motiu per la crítica. La posta en escena, un dels cavalls de batalla més polèmics del Gran Teatre recent, és eficaç i entretinguda. Donat que l’argument va de deesses, nimfes i pastors, a ningú l’incomoda que l’acció tingui lloc a l’interior d’un microones (o era una concessionària de cotxes?), que tot adquireixi un to pop, amb mòduls que entren i surten i recreacions videogràfiques a dojo. En algun lloc he llegit que s’han inspirat en el món del manga, però jo l’única referència que hi he sabut trobar és un aire Grace Jones en les nimfes que acompanyen Diana.

Laura Aikin està molt bé en el seu paper de deessa titular. La seva ària del primer acte ha estat molt aplaudida amb raó (si faig cas a les cròniques, ha crescut des del dia de l’estrena). És curiós, però en general (cosa que no sol passar) he trobat tot l’elenc força sexy, amb menció especial a Marco Vinco, que actua millor que canta (i això que ja ho fa bé) i que m’agradaria molt trobar-me’l a un carreró fosc. La curiositat de la nit ha estat Michael Maniaci, fent el paper d’Amor. Maniaci és un sopranista, o sigui un mascle amb tessitura de soprano. En el seu cas, no produeix la seva veu a través del falset, ja que la seva larinx mai no es va desenvolupar correctament. Això li permet una inquietant facilitat que encara tenyeix les seves notes d’un timbre particular, no sempre fàcil d’acceptar.

Si tot ha estat tan bé, què falla? Potser que als meus contemporanis no els importi el més mínim la sortida de l’armari de la deessa Diana, que tot sigui tan agradable i tan simple, ximple i mancat de geni.

Decididament aquells vienesos del XVIII tenien moltes hores a perdre.

2 comentaris:

  1. Hahahaha. És exactament la mateixa sensació que em va provocar a mi. Només que molt més ben explicada del que ho hagués fet jo.

    ResponElimina
  2. Ferran, tot llegint les cròniques a la web, sembla que l'absència de grans defectes a criticar ha estat tan generalitzat com la falta d'entusiasme.

    ResponElimina