divendres, 30 d’octubre de 2009

Vida i destí (etapa 5)


La segona part comença quan la unitat de tancs de Novikov s’atura a Kúibishev. Allí reben ordres de dirigir-se cap al front de Stalingrad. Novikov es retroba amb Zhènia i suposo que fan l’amor, encara que les efusions d’aquests russos són tan estranyes que potser la cosa no passa de beure aigua calenta i menjar un plat de farro. Novikov promet a Zhènia que es casarà amb ella. De retorn a la unitat, el comissari polític Guétmanov expressa les seves reticències sobre els familiars de Zhènia (l’ex marit, Krimov, i el germà confinat a un camp de presoners polítics). El coronel Novikov, que fins el moment s’ha sentit cohibit pel comissari, defensa la seva voluntat de tirar endavant amb la relació. Mentrestant Zhènia, que es debat entre l’èxtasi amorós i la lleialtat pel seu ex marit (de nou la complicada ànima russa) se’n va a passejar per l’estació tot i saber que el comboi del seu estimat ja ha partit. Immensament feliç, torna a casa i es troba una carta que li anuncia la mort del seu nebot Tòlia.

Malgrat la guerra i les desgràcies familiars, Víktor Shtrum elabora una nova teoria que sembla resoldre les contradiccions obtingudes al laboratori. Ambient eufòric, tot l’equip de físics se’n congratula. S’anuncia el proper trasllat del laboratori de nou a Moscou; però sembla que els científics d’origen jueu quedaran enrere. Víktor no s’ho pot creure. Arriben notícies indirectes del seu cunyat Dmitri a través d’un altre presoner polític (un impressor condemnat per errar una lletra del nom de Stalin). Les noves sobre la situació en el gulag no poden ser més esfereïdores. Arriben també els primers indicis del que es coneixerà com Holocaust.

Per donar veu a tots els protagonistes de la guerra, passem a un hospital de campanya alemany en el front de Stalingrad, on un tinent es recupera d’una ferida lleu en el braç, i després a l’estat major, on el general Paulus es disposa a iniciar l’ofensiva final sobre la ciutat assetjada. O no serà encara la definitiva?, comença a témer el militar. Si ja m’admira que Grossman s’hagi atrevit a escriure uns paràgrafs bastant convincents sobre física teòrica, que ara es fiqui en el cap de personatges històrics com Paulus o Schmidt és tan arriscat com versemblant.

Ara ve un capítol dedicat al tinent coronel Darenski, encara a les estepes del Càucas. Molta sorra i una crítica ben corrosiva de la burocràcia estatal.

De nou al camp de presoners alemany. Com que al final de la primera part al Mostovskoi se l’enduia la SS, em pensava que ja no li veuríem més el pèl, però aquí reapareix, després de sobreviure a un atac de cor. Decididament aquests vells bolxevics estan fets d’una altra pasta. Mostovskoi és interrogat per un oficial de la SS o, més ben dit, l’oficial de la SS li engega un inacabable discurs, tot intentant-lo convèncer que el nazisme i el socialisme són pràcticament el mateix.

Sóc a la pàgina 521 i encara no he arribat a l’equador del llibre.

2 comentaris:

  1. És curiós l'interrogatori del Oficial SS i el presoner rus. A Las Benévolas de Jonathan Littell hi ha una escena que es pràcticament calcada. No sé si Littell havia llegit Grossman, en qualsevol cas, ambdós tenen el mateix discurs: el nazisme i el stalinisme son la mateixa cosa.
    No sé si hi estic massa d'acord...

    ResponElimina
  2. Amb el que es va arribar a documentar Littell, és més que plausible la influència.

    Tot i les seves tàctiques genocides, tampoc crec que el nazisme i l'stalinisme siguin el mateix, però és versemblant que algun nazi il·luminat s'h arribés a creure durant la guerra.

    ResponElimina