dimarts, 20 d’octubre de 2009

Vida i destí (etapa 4)


Encara al setge de Stalingrad, un jove soldat de la casa 6/1 és cridat a informar l’Estat Major. El seu nom, Seriozha, és fill de Dimitri, germà de Liudmila i Zhènia. Seriozha rememora els seus companys d’armes, un a un, cadascun d’ells amb el seu nom, origen i peculiaritats. Com espero no haver-me’ls de trobar, els oblido tot seguit.

A la central elèctrica de Stalingrad el seu director resisteix. És vidu de Marússia, germana de Liudmila, morta durant el bombardeig de la ciutat. L’acompanya la seva filla Vera, embarassada del pilot Viktorov, a qui espera secretament. Viktorov ja el coneixem dels capítols dels boscos boreals 200 planes enrere.

Llavors tornem a la llar de Liudmila a Kazan i, com que les últimes transicions han estat breus, començo a fer-me una composició mental d’aquesta extensa família (mentre prego perquè ja no em quedi ningú més per conèixer). Està clar que l’estratègia de Grossman consisteix en escampar els membres del clan per tota la geografia russa per oferir una visió el més panoràmica possible de la guerra. Veurem si després d’aquesta pronunciada corba d’aprenentatge la cosa s’estabilitza.

A l’entorn de Liudmila es respira una atmosfera malaltissa causada per les diverses defuncions patides a la família. Víktor es refugia a les tertúlies a casa d’un col·lega, on es parla de llibertat de premsa i de literatura (Txèkhov, Tolstoi, Dostoievski), sempre amb l’ombra de l’autocensura i la delació planant sobre les converses.

Un passeig per l’estepa calmuca omple unes pàgines de descripcions líriques. Per allí apareix el tinent coronel Darenski, qui sobretot es fixa en les senyores.

I per acabar la primera part de la novel·la, tornem al camp de concentració alemany dels primers capítols. El vell bolxevic Mostovskoi discuteix amb un menxevic poc abans que els SS se l’enduguin cap a un destí incert. Sospito que no tornarem a sentir parlar d’ell.

Sóc a la pàgina 409.

6 comentaris:

  1. Pensa que si et trobes tots els companys d'armes de Seriozha serà, com a totes les novel·les russes , amb els noms canviats. A mi em sembla que fas apunts al blog per poguer consultar després. Confessa-ho!

    ResponSuprimeix
  2. Sí, Jaume, no em dol confessar-ho, que ja porto gairebé 2 mesos amb aquest totxo i la meva senil memòria flaqueja.

    I pensar que després m'hauria de submergir en la infinitut paloliana... Res, a partir d'ara només microprosa!

    ResponSuprimeix
  3. I no seria bonic anar envellint sempre amb el mateix llibre. Junts, i sense acabar mai de saber qui és ell. Palol t'ho pot donar.

    ResponSuprimeix
  4. El que no tinc clar, Jaume, és per on m'ho donaria...

    ResponSuprimeix
  5. ¡Hola! Gracias por visitar mi blog... en cuanto a la novela, aún no la he leído, pero siempre que paso por una librería me llama, me llama...

    ResponSuprimeix
  6. Bienvenido, Sufur! Ya lo había visitado antes en diversas ocasiones, pero sin dejar rastro.

    A estas alturas, todavía no estoy seguro de si debiera recomendártela. Te leo.

    ResponSuprimeix