dilluns, 1 de febrer del 2010

La virtualitat esquitxa


Diran que la xarxa amaga, sota una aparença de comunicació “urbi et orbe”, un mon asocial que conté en el fons tot el solipsisme i la uniformitat globalitzadora típics dels inicis del segle XXI. Curiosament, la setmana que ahir va acabar, una setmana en la qual també es celebrà l’anual trobada de blocaires a Granollers, fou per a mi un seguit d’experiències “desvirtualitzadores”, d’aquelles que desmenteixen la llegenda urbana que a internet només hi trobarem impostura i instints depredadors. Suposo que només cal anar amb el text i el cor a la mà.

El dimarts vaig quedar per prendre cafè amb L’Eulàlia Mesalles de Riells Bulevard. La cita va estar a punt d’esgarriar-se per una circumstància tan burra com curiosa. Quan ets assidu lector d’algú, creus conèixer-lo tant bé, que no penses que sigui necessari portar un signe identificatiu per facilitar l’encontre (i més encara quan l’Eulàlia mostra el seu rostre veritable al seu avatar i, a més, som “amics” de Facebook i tenim accés a les fotos dels nostres respectius perfils). Però un cop arribat al cafè, em va costar déu i ajuda reconèixer-la, perquè hi havia una pila de gent i em feia tall abordar qualsevol dona sola per preguntar-li si era l’Eulàlia que tant bé se suposava que coneixia.

Un cop produïda l'anagnòrisi, passàrem una horeta molt agradable entorn dels nostres cafès, coneixent-nos una mica millor en qüestions que som reticents a fer públiques, i parlant sobretot del bloc i qui el vetlla.

El dissabte sopàrem amb Ferran (un que passava) i el seu còmplice de vida, en un restaurant de Gràcia, on serveixen carn de cangur (no l’hem tastada mai; sospito que ha de repetir). Josep i Ferran fa anys que es coneixen com a col·legues professionals, encara que no han coincidit mai en un mateix lloc de treball. Sospito, per tant, que la trobada va estar catalitzada per la condició de blocaires que tenim Ferran i jo. La veritat és que vam parlar poc de catosfera; el més pertinent pel tema que m’ocupa foren els comentaris sobre les respectives addiccions a Farmville com a formes de fer trontollar l’estabilitat conjugal.

Finalment, diumenge vaig retrobar-me amb Víctor García Tur. No és que sigui un desvirtualitzat recent, de fet el conec des que vaig parlar del seu excel·lent “Twistanschauung” el juny de l’any passat. Aquests darrers dies, i fins el proper dijous 4 de febrer, dia en que presentarà els resultats del seu experiment en públic (el que abans en dèiem “performance”), es troba tancat a la galeria anomenada “Espai Barra de Ferro”, fent vida, prenent nespressos, rebent a les visites i dormint “in situ”.

En Víctor està creant un text (narratiu?) a partir de la seva experiència en aquest estat de confinament, a partir de les respostes a les preguntes que es troben dins de les galetes de la sort que ell mateix va repartir el dia de la inauguració, a partir de les escasses “visites”, i potser també a partir dels “manguis” que pretenen birlar-li el netbook, així que es distreu.

L'excusa per la cita d’ahir fou un encontre d’escriptors expòsits, a la qual em va embolicar fa mesos en Víctor, i que, encara que ell s’impliqui menys que ningú, m’omple de satisfaccions i complicitats amb gent que presenta neurones i tendons, com ho haurien de ser tots els éssers que poblen la xarxa.

24 comentaris:

  1. Ha, ha... no hi ha res com passa de la virtualitat a la realitat. Dona les seves satisfaccions.
    La primera trobada que vaig tenir desvirtualitzada la vaig haver de fer amb un goig de Sant Galderich penjat al coll... exigències del guió! ;-)

    ResponElimina
  2. Ha, ha, ja m'hi fixaré, Galde, en totes les persones que duguin goigs penjats del coll. I, per si de cas, les aniré saludant.

    ResponElimina
  3. I va ser un plaer i una nit molt agradable, tot i que, lectors de The Daily Avalanche, vam parlar de més coses, a part de la nostra addicció a Farmville... ;-)

    M'agrada això de "còmplice de vida".

    ResponElimina
  4. Sí que ho va ser, Ferran. He mencionat Farmville, perquè és la part que pot semblar pertinent als nostres lectors ;p

    ResponElimina
  5. Desvirtualitzar és un bon verb. I hauria de ser transitiu. :-)

    ResponElimina
  6. Prou que ho saps, Pàmies, que m'imagino que t'has passat el cap de setmana d'allò més desvirtualitzat!

    ResponElimina
  7. Per a la nostra anagnòrisi del mes que ve vos donaré pistes: aniré amb l'Osservatore Romano sota el braç :-))

    ResponElimina
  8. I nosaltres amb rosari i mantellina!

    ResponElimina
  9. Com és que no vau sortir de casa amb el colador verd al cap?

    ResponElimina
  10. Matilde, jo el tinc a ca'l mecànic.

    ResponElimina
  11. ... ai quin dia! hahahaha la carn de cangur repeteix hahahaha avui esteu tots sembrats eh! :D

    ResponElimina
  12. Ai, Clídice, que t'has llevat amb el riure fluix...

    ResponElimina
  13. Vaig a posar les mans al foc:
    ¿Oi que, apart del la carn de cangur, a la carta hi figuraven tot de platillos de senglar?
    Ai si havia passat bones estones recordant amb els anteriors propietaris les serres de l'Alt Urgell on havia estat caçat cada senglar que ens acabàvem de menjar... Res de menys virtual que unes costelletes de senglar!

    ResponElimina
  14. Em sembla, Girbén, que no parlem del mateix: aquest era un restaurant molt menys bosquetà.

    ResponElimina
  15. Ja tenia alguna notícia del teu salt del virtual al "real"... Veig que t'hi has posat. Decepcionat del virtual? Melancònic del real?

    ResponElimina
  16. Ni una cosa ni l'altra, Lluís, cada cosa en el seu moment; però per les relacions entre persones, res com el cara a cara.

    ResponElimina
  17. Insistiria en què vàreu dinar al Tossal del carrer Tordera (que amb el canvi de mans ha perdut el to rústec)... però em dec equivocar.

    ResponElimina
  18. No, Girbén, no va ser al Tossal; va ser al Goliard del carrer Progrés. No gaire lluny, com pots veure.

    ResponElimina
  19. Quanta vida després d'Internet, expòsit! La virtualitat esquitxa i és kitsch. La realitat, en canvi, és kitsch i et deixa xop fins al moll de l'os. I que duri.

    ResponElimina
  20. Puig, fas mèrits per anar de pet al "disseccionari" o al "diccitionari" (ara no ho sé).

    ResponElimina
  21. A mi resulta senzill de localitzar-me en la vida real como la vida misma: soc el que porta les bambes negres amb cordons blancs. Segur que m'he vist.
    Per cert, estava enamorat del bonic disseny del llibre que apareix a la foto. Ara també ho estic de les estovalles sobre les quals descansa.

    ResponElimina
  22. Ai, Leb, que se m'acumula la feina, goig penjat al coll,bambes negres,coladors verds... No sabré cap a on mirar.

    Les estovalles i la resta són coses d'en Víctor en la seva faceta de decorador de pisets.

    ResponElimina
  23. Ostres, el Goliard. Teniu bon gust. Si no em confonc és el primer lloc on vaig gaudir d'un vi decantat (i pagat a preu d'or). Fa molt bona pinta el que expliques

    ResponElimina
  24. Marta, ni tan car ni de tan bon gust. Quan et serveixen els plats en cinc minuts, vol dir que ja els tenen precuinats. El sopar va ser tanmateix molt agradable.

    ResponElimina