diumenge, 7 de febrer del 2010

Precious in Wonderland


A tots ens agraden les històries de superació personal, i als americans —tant obsessionats ells en fer l’individu responsable de les seves desgràcies—, encara més. Però a qui més agraden aquest tipus d’epopeies, sobretot si impliquen un personatge amb aspectes “problemàtics”, és als senyors que atorguen els Oscar. En edicions anteriors ja vessaren una llagrimeta amb premi, dedicada a autistes, alcohòlics, tetraplègics, genis paranoics o vaquers homosexuals. Aquesta temporada el sector “interès humà” el cobreix la pel·lícula “Precious” de Lee Daniels que, després d’haver estat beneïda a Sundance, ara aspira a 6 premis de l’Acadèmia.

No es pot negar que el seu punt de partida és el “nec plus ultra” de les situacions desgraciades. Si ser dona, negra, adolescent i extremadament obesa no es pot dir que sigui un paper gaire galdós, afegim-hi els abusos sexuals des de petita, un pare incestuós que li ha fet dues criatures i una mare que l’explota i la maltracta físicament. Amb aquests antecedents no és d’estranyar que sigui un fracàs escolar, una ment cauteritzada emocionalment, incapaç de comunicar-se. Però els guionistes, o la novel·la en la qual es basen, encara s’hi rabegen amb dos detalls d’una crueltat extrema: la primera filla de la noia té la síndrome de Down i el seu pare li ha contagiat el virus de la sida. Que Precious hagi perdut qualsevol autoestima és un corol·lari que no necessita demostracions.

Lee Daniels filma el conte amb un atractiu superior als telefilms d’havent dinat, fins i tot amb un estil entretallat mig realista, mig fantasiós que queda molt bé en pantalla. Les interpretacions són, en general, de bones a boníssimes. És inevitable enamorar-se de la Precious de Gabourey 'Gabby' Sidibe (en un paper que, sembla ser, no té res a veure amb les seves circumstàncies personals), però cal dir que la mala bèstia de la seva mare, que interpreta Mo’nique, es mereix tots els Oscar del món.

La pel·lícula ha estat produïda per Oprah Winfrey (la mega Ana Rosa Quintana americana). Hi intervenen tant un Lenny Kravitz, tope sexy i tope innecessari, com una Mariah Carey, desmaquillada i inesperadament convincent. Tota aquesta colla de maquinadors ajuden a que ens empassem la píndola.

La intervenció dels serveis socials representarà l’espurna que redimirà la protagonista d’aquest calvari. Els serveis socials americans, almenys abans de l’aparició d’Obama, no eren dignes de menció. El final és convenientment optimista, però en una segona lectura costa d’acceptar que tot sigui tan linealment ascendent. Em quedo amb la mare de Precious, amb tot el seu embrutiment. Estic segur que existeix gent que funciona així. I me’n sento responsable.

6 comentaris:

  1. Crec que tens tota la raó en què les històries de superació personal semblen l'essència dels nord-americans, quasi obsessionats en el tema. A Europa solen donar-se les oposades: les històries de "caiguda". Aquesta peli sembla interessant, i segurament es pot dir que té molt a veure amb l'Amèrica d'Obama.

    ResponElimina
  2. Interessant, Lluís, però superficial; provoca tanmateix algunes preguntes inquietants.

    ResponElimina
  3. Com diria algú això "es el colmo de los colmos"(de petita aquesta frase em feia molta gràcia perquè no sabia que era un colmo i ningú m'ho sabia explicar). Massa desgràcies, no? No crec que la vagi a veure. A Alícia, si :)

    ResponElimina
  4. Sí, Frannia, no dubto que puguin existir casos així, però presentats en una obra de ficció posen a prova la credibilitat de l'espectador.

    ResponElimina
  5. la realitat, malauradament, sempre supera la ficció. M'ha interessat enormement el comentari de'n Lluís: perquè a Amèrica sempre fan històries de superació i a Europa de devallament?

    ResponElimina
  6. No ho sé, Clídice, potser perquè Amèrica és un país “jove”?

    ResponElimina