diumenge, 30 de maig del 2010

El temps que corre, ara suspès


De mica en mica es van saldant els deutes i ja queden poques de les meves òperes favorites que no hagi vist sobre un escenari. “El cavaller de la rosa” de Richard Strauss havia estat una d’elles fins el passat divendres. I no és d’estranyar, perquè al Liceu feia més d’un quart de segle que no es representava. Encara que el repertori sigui ampli, em sembla imperdonable que obres tan belles com aquesta (o com el recent “Rapte en el serrall”) triguin tant en reposar-se.

Després de dues obres tan trencadores com “Salomé” i “Elektra”, calia esperar que el proper pas de Strauss fos l’entrada plena en els camins de l’atonalitat; però sorprenentment, amb “Der Rosenkavalier”(1910) girà els ulls enrere i, amb la complicitat del poeta Hugo von Hofmannsthal, recreà un món pretèrit i anacrònic on es barrejaven els valsos dels “altres” Strauss amb un rococó vienès del tot improbable. Aquesta marrada estilística mai no l’he acabada d’entendre, tot i que va ser consistent amb la resta de la seva carrera; però com que el resultat fou tan genial, no seré jo qui qüestioni la seva decisió.

La trama de l’òpera parteix d’una situació força tradicional en la comèdia, la de l’home vell i vulgar que vol casar-se amb una joveneta virginal i que veu els seus plans trastocats quan triomfa l’amor veritable. Però la seva originalitat argumental rau en la introducció del personatge de la Mariscala, una “vella” de 32 anys qui, conscient de l’irreparable pas del temps, deixa lliure el seu amant de 17 anys perquè estimi una noia més adequada per a la seva edat. Si bé, aquesta renúncia dignifica el personatge, no el converteix en una figura tràgica (recordem que som a la suposadament frívola Viena del segle XVIII). La Mariscala, encara que estima Octavian, prou sap que hi haurà altres homes en la seva vida. A diferència de la Comtessa del Fígaro mozartià, amb qui sovint se la compara, la Mariscala és mestressa dels seus afectes i, davant del que és irreparable, opta per tirar endavant, no sense abans oferir-nos algunes de les pàgines més opulentament excelses de tota la història de l’òpera.

Encara que tècnicament sigui una comèdia (acaba en boda) i que hi hagi moments de farsa bastant desbocada, cada aparició de la Mariscala amara l’escena de melangia pel temps que passa i la bellesa que es marceix.

“El temps és una cosa singular,
mentre es viu despreocupadament, no significa res de res.
Però llavors, tot de sobte,
és l’únic que es percep.
És al nostre voltant,
també és dins nostre.
Raja dels nostres rostres,
raja del mirall,
flueix entre els meus polsos.
I entre tu i jo,
flueix encara, silenciosament, com un rellotge de sorra”.

L’amic Joaquim del referencial “In Fernem Land” escrigué fa dies un interessant apunt on sostenia la tesi que aquesta és una òpera de la qual gais i lesbianes ens hem apropiat per fer-ne una icona pròpia. Entre les seves raons ell indicava la presència del trio protagonista femení, dins del qual es produeix el conflicte amorós (tot i que una d’elles fa el paper masculí d’Octavian), l’intent de seducció del baró d’un Octavian transvestit en minyona, la preocupació pel desgast que provoca el temps sobre la nostra bellesa i una visió més pragmàtica que no idealista de l’amor.
Jo, que em resisteixo a creure que hi hagi trets específicament homosexuals (o que, com a mínim, són conseqüència d’una situació social que possiblement ja ens està canviant), no puc respondre del que cadascú prengui o no com a icona, prefereixo pensar que, si m’agrada tant “El cavaller de la rosa”, és perquè els temes que toca són universals i la prova és que es tracta amb certesa de l’òpera més estimada del compositor.

Després de tota aquesta xerrameca, diré que la funció del divendres passat em transportà per moments al setè cel o una mica més amunt. Dels detalls tècnics de les veus us remeto de nou a en Joaquim, que ho explica millor, i a més en aquest cas subscric totalment el que diu. Només apuntaré que del trio protagonista femení, la Sophie de la valenciana Ofèlia Sala, tot i cantar irreprotxablement i defensar el seu paper amb ple coneixement, té el handicap de la seva figura rabassuda, que contrasta desfavorablement amb la magnífica presència escènica de les seves companyes (quan el baró Ochs comenta que és massa magra pel seu gust, es produeix un moment de comicitat imprevista). A més, sembla que vagi vestida pel seu pitjor enemic. L’Octavian de Sophie Koch, té un físic molt adequat per representar un jove de 17 anys, i la mezzo francesa defensa el seu llarg paper ple de registres de forma modèlica. Em va agradar molt.

Però, és clar, tots acudim a “El cavaller de la rosa” per escoltar la Mariscala. I Martina Serafin, amb una presència imponent, una elegància i una autoritat escènica que no admet discussió, va fer una interpretació que em produí alguns moments de veritable èxtasi. Extraordinàriament musical i amb plena intenció en la seva forma de col·locar les frases, la guardaré per sempre al meu minúscul àlbum de “highlights” operístics.

Respecte a la crítica d’en Joaquim, hi hagueren dues variacions en el repartiment. El baró Ochs de Bjarni Thor Kristinsson va optar per una interpretació més aviat grollera del personatge (el físic l’acompanyava), però va cantar més que satisfactòriament un paper que exigeix més eficàcia escènica que una veu espectacular. En quant a la breu, però esperada, intervenció del “Cantant”, vistos els resultats obtinguts en funcions anteriors per Josep Bros, Alessandro Liberatore se’n va sortir molt bé.

La producció trasllada l’acció a la Viena dels anys 50 del segle XX. Malgrat això és “classicona”, un punt lletjota (l’urpa del rococó és allargada), però no molesta; i això ja és molt, que són coses que no passen cada dia. L’orquestra sona millor de l’habitual (gràcies, mestre Michael Boder).

Coincideixo una vegada més amb en Joaquim en criticar la pressa que té el públic a posar-se a aplaudir així que comença a caure el teló, encara que la música continuï sonant. Les filigranes d’orquestració que ens ha llegat Strauss no s’ho mereixen. En un món ideal, després de l´últim i diví acord, caldria uns segons de recolliment. Després, si fóssim conseqüents, apostataríem i compraríem un abonament per la temporada del Liceu (ep, suposo que l’òpera de Viena o fins i tot la de Takshent també et garanteix una parcel·la d’immortalitat).

12 comentaris:

  1. Ja saps, perquè jo també vaig participar al debat obert a In Fernem Land, que opine com tu respecte a la universalitat dels temes que apareixen a aquesta obra. Una vegada reconeguda aquesta universalitat, cadascú és lliure de fer-la servir com icona si vol, però una cosa no lleva l'altra.

    Gràcies pels comentaris sobre la funció, m'hauria agradat molt haver anat.

    ResponElimina
  2. Titus, és el que m'ha agradat més de tota la temporada. I és que a mi, amb "Der Rosenkavalier" em passa com a tu amb el Barça.

    ResponElimina
  3. Allau,
    Jo també vaig disfrutar molt de Rosenkavalier. La teva descripció de l'Ofèlia Sala no té desperdici. Jo també vaig participar del tema al blog d'en Joaquim: No em sembla una opera gai pero, el que tu dius, tothom en pot fer una icona.

    ResponElimina
  4. Glòria, no acostumo a ser primmirat amb l'aspecte físic dels cantants; però quan es dóna el cas que tothom està adequadíssim, les excepcions canten. I ho dic amb tot l'afecte per la Sala, que m'agrada molt.

    ResponElimina
  5. Jo no dec ser gaire conseqüent: ja he apostatat i ja he comprat l'abonament de la propera temporada. Hehe.
    Bromes a part, em va agradar molt un detall, si tu vols idiota: la portada del programa de ma i el full amb el repartiment portaven una foto d'unes mans de persona vella. I es que jo estic amb tu: la òpera va sobre el pas del temps i l'edat de cadascú.

    ResponElimina
  6. "tempus fugit", tenía pensado titular hoy la entrada del "pequeño formato", y había elegido la misma estrofa de la Mariscala que tú has insertado en tu brillante crónica. No importa, seguro que encuntro algo del precioso libreto de Hofmannsthal que poder colgar en "mi casa".

    Un abrazo Allau

    ResponElimina
  7. Max, em vaig fixar en la il·lustració del programa i vaig pensar que eren unes mans massa velles. Jo, de la Mariscala, m'hauria emprenyat.

    ResponElimina
  8. Pilar, confieso que me llamó la atención en el programa de mano y luego lo entresaqué del libreto y lo retraduje a mi manera. Pero ya sabes que quien plagia a un plagiador, tiene 100 años de perdón.

    ResponElimina
  9. Allau,
    Amb l'afecte de sempre et considero un pelet injust quan dius que al Rosenkavalier del Liceu tothom està adequadíssim: La Martina Serafin és una dona molt bella -la seva veu, a més, és or- però pesa massa. Crec que l'Octavian, prim i menut, se'n sortirà més bé amb la Sala.

    ResponElimina
  10. Glòria, amb afecte similar, la Mariscala es pot permetre una mica més de pes específic, perquè ja el té des del costat moral; però la Sophie ha de ser una depredadora innocent. La Sala és innocent, però s'exposa a ser el berenar de qualsevol dels presents. Si el que em vols dir és que la Martina Serafin és més aviat "apersonada", no t'ho negaré, però "cola" molt bé, i tant que cola.

    ResponElimina
  11. La Serafin "cola" fantàsticament! Veu (excelsa) a banda, va fer una demostració genial de sensualitat. Cada edat té les seves armes i la seva Mariscala és una guerrera poderosa i seductora.
    M'agrada molt l'Ofèlia Sala, però la mirava i no podia deixar de pensar en una muñeca repollo.

    (A part dels aplaudiments abans d'hora, a mi em treu de polleguera la xerrameca durant les obertures. Coi, que encara que ningú estigui cantant, la funció ja ha començat!)

    ResponElimina
  12. Santi, la decadència de l'audiència em recorda la decadència de la croqueta.

    ResponElimina