dimarts, 1 de febrer del 2011

Els misteris d’Eleusis


Eleusis és una ciutat situada als afores d’Atenes que en temps clàssics havia contingut el temple de Demeter seu dels misteris eleusins, uns dels ritus pagans més importants de l’antiguitat. Pel seu caràcter ultrasecret, es penava amb la mort la revelació dels seus misteris majors.

“Eleusis” és també un joc de cartes inventat per Robert Abbot el 1956 i popularitzat gràcies al nostre vell amic Martin Gardner a les pàgines de “Scientific American”. Suposo que el seu nom respon a la natura poc menys que insondable de les seves regles. I és que aquest és un dels jocs més curiosos que conec, perquè es tracta d’un joc inductiu.

La majoria dels jocs que coneixem i practiquem són deductius: donades unes regles i unes condicions inicials, cal deduir la millor estratègia per guanyar. Però a l’Eleusis el que no es coneix són precisament les regles i guanya qui les descobreix.

Es juga amb tres o quatre baralles de 52 cartes i de 3 a 8 jugadors (4 o 5 és el nombre ideal). Cada jugador per torn esdevé Director del joc (o Repartidor, Creador de la Regla o Déu, com també se l’anomena) i ha de pensar una regla pel joc, que apuntarà en un paper. Les regles poden ser del tipus “després d’una carta negra cal tirar una carta senars” o “no poden haver dues cartes consecutives del mateix pal”, per exemple. Llavors el Director reparteix 14 cartes a cada jugador, posa una carta sobre la taula i comença el joc pròpiament dit.

Cada jugador al seu torn intenta prolongar la seqüència tirant una carta. Si el Director considera que verifica la Regla, la posa a la dreta de la seqüència principal. Si la carta jugada no compleix la Regla, se situa sota l’última carta correcta i el jugador ha d’agafar dues cartes de la pila de cartes no repartides. L’objectiu del joc és quedar-se amb el mínim nombre de cartes a les mans o, el que és equivalent, descobrir quina és la regla secreta.

Podeu descobrir la Regla?

No descriuré amb detall totes les regles de l’Eleusis (si sentiu curiositat podeu llegir aquest bon article divulgatiu), només afegiré que, si algun dels jugadors creu haver descobert la Regla, pot declarar-se Profeta i a partir d’aquest moment és ell qui dictamina si la jugada és bona o no. Evidentment, si s’equivoca, és penalitzat. I un altre punt no tan evident, el Director, al final de la partida rep la mateixa puntuació que el jugador que hagi obtingut el millor resultat, per tant no l’interessa que la Regla sigui extremadament complexa.

Com és fàcil de veure, aquest joc estimula la recerca de pautes davant d’una situació donada i guarda un evident paral·lelisme amb el mètode científic;  precisament ha estat utilitzat en aquest sentit dins de l’aula escolar per introduir els alumnes en el pensament inductiu. Per això alguns practicants del joc han criticat Abbot per empescar-se els títols de “Déu” o del “Profeta”, completament inadequats en aquest context.

Serà per les meves dèries de matemàtic, però la idea d’aquest joc sempre m’ha semblat fascinant. I ara començo a sentir-me intrigat per un llibre que acabo de descobrir i es diu “Diez juegos que no se parecen a nada” de Robert Abbot (RBA, 2008). Ha estat traduït per Marc Figueras i Marià Pitarque en una col·lecció dirigida per Oriol Comas i Coma, un especialista d’aquí, però de nivell mundial.

24 comentaris:

  1. Ostres, m'agrada aquest joc. Ens ho haurem d'estudiar perquè té pinta de ser molt divertit!

    ResponElimina
  2. Galde, pels ensenyants és una mina!

    ResponElimina
  3. Ho trobo boníssim i ho provaré. Però això de que et nomenin profeta o Deu no em sedueix, que ja em xiulen les oïdes.

    No trobo la regla, però serendipito: La suma de cada carta amb qualsevol de las consecutives, bones o dolentes, es senar

    ResponElimina
  4. El provarem. D'entrada sembla fantàstic. Aviam si algú (o tu mateix) publica la regla secreta de la imatge...

    Una precisió. El llibre "10 juegos que no se parecen a nada", que també buscaré, és traduït per Marc Figueras i Marià Pitarque, mentre que Oriol Comas és el director de la col·lecció de RBA on apareix.

    ResponElimina
  5. Si que sembla interessant, tot i que pots acabar amb els nervis nerviosos amb segons quins jugadors ;)

    ResponElimina
  6. José Luis, les cartes dolentes , per definició, no poden complir la regla. De totes maneres l’has encertada, encara que es podia dir més fàcil. La regla és alternar parells i senars.

    ResponElimina
  7. Gràcies, Puigmalet, ja ho he corregit.

    En José Luis ha trobat la solució.

    ResponElimina
  8. Quin joc més interessant!

    Potser ens ajuda a aprendre quines són les regles per moure'ns per la vida. A vegades, anant a les palpentes et fots massa trompades!

    ResponElimina
  9. Clídice, és un joc de reflexió, ningú no s’hauria de posar nerviós

    ResponElimina
  10. Tirant, les trompades són les cartes que has jugat malament.

    ResponElimina
  11. No et pensis que ha sigut una resposta sofisticada. JURU que no ho havia vist. M’he liat pensant que les figures també havien de estar relacionades. I ja he entès que les dolentes no han de complir la regla, però tractant de descobrir per què no ho feien he vist que complien la que he dit.

    ResponElimina
  12. José Luis les cartes apartades no compleixen la regla, ni la “teva”, ni la “meva”. Per exemple, el 9 de cors està apartat perquè algú l’havia intentat posar després del 7 de cors: la seva suma no és senar.

    ResponElimina
  13. I es pot jugar amb diners?
    O fer un streep-eleusis?

    ;)

    molt interessant, de veritat!

    ResponElimina
  14. Vale . No em vull fer pesat encara que m’ho estic fent. Tens raó, però jo ho mirava sumant amb la anterior, es a dir com si ocupes el lloc de la encertada. Mal fet per la mecànica del joc, ja ho veig ara, però si fos així el 9 de cors amb la Q de cors, senar. I vist així, totes, (crec), que ja es curiós…

    ResponElimina
  15. Rasoir, pots inventar les variants que vulguis. La de l’estrip és fàcil: cada carta fallada, t’has de treure una peça de roba.

    ResponElimina
  16. Temps enrere em va donar per llegir sobre filosofia de la ciència: Hume, Popper... Sokal & Bricmont :)

    En aquest cas jo no contraposaria el mètode inductiu al deductiu, sinó més aviat diria que per jugar aquest joc cal utilitzar-els tots dos. Més en concret jo diria que és un bon exemple de aplicació del mètode hipotètic-deductiu que, purismes apart, comença fent hipòtesis basades en la inducció.

    ResponElimina
  17. Fa alguns anys, en Sergi Belbel estava "enganxat" a aquest joc! Hi vaig jugar, en alguna de les seves classes de dramatúrgia (quan encara no era director del TNC, esclar!) i suposo que li encantava aquella part del joc on algú és déu...

    Salut, jocs i blogs!

    SU

    ResponElimina
  18. Fantàstic. La meva pregunta és si al final sempre es tracta de fer una sèrie i descobrir una única norma o hi ha altres opcions?

    ResponElimina
  19. Brian, segurament tens raó, no em ficaré en disquisicions terminològiques. Crec que el terme "inductiu" és només una precissió útil dins del món dels jocs.

    ResponElimina
  20. Ha, ha, SU, molt significatiu! Això vol dir que jo també he quedat retratat?

    ResponElimina
  21. Kalamar, bàsicament és això, un inventa una norma i els altres intenten descobrir-la al llarg de la partida. El concepte és simple, però la resolució pot ser força complexa.

    ResponElimina
  22. I, com que tots els camins porten a Carroll, al web de Robert Abbot també hi ha una connexió amb Alícia (http://www.logicmazes.com/alice.html). Aquests laberints inspirats en Alícia són una canya!

    ResponElimina
  23. Sí, Santi, ja ho vaig veure. L'Abbot és un gran inventor de laberints lògics. Potser en un altre apunt...

    ResponElimina
  24. Ei, Allau... Com diu aquella: "Quién se pica, ajos come", o alguna cosa així...

    Tonet,

    SU

    ResponElimina