El festeig ha acabat

L’un ho deixa estar, l’altre diu que es retira per temps indefinit, el tercer adverteix que la feina l’allunyarà del bloc durant una temporada i encara un quart fa temps que s’acomiada, tot i que amb dubtosa convicció. Aquest espectacle agònic no anima ningú: on estem anant a parar, nosaltres que tant ens havíem estimat?

Bé, aquest sembla ser el destí natural de totes les històries d’amor: de la il·lusió a la rutina i d’aquesta al desamor i el divorci. Els blocs, com a éssers vius, no en serien l’excepció. Neixen balbucejant, tot just estan aprenent a caminar i miren al seu voltant amb ulls meravellats. De mica en mica en van aprenent i, llevat d’alguns casos de desídia o de completa ineptitud, arriben a l’atractiva eclosió de la joventut. Qui, per molt malgirbat que sigui, no ha mostrat alguna gràcia als disset anys?

És una època bonica: els lectors t’estimen i tu estimes els lectors i, amb l’obsessivitat d’un primer amor, no fas altra cosa que pensar en ells i, de retruc, en el teu bloc. Tot de sobte se t’ha omplert la casa d’amics brillants que et prometen fidelitat i et juren que ets el millor. Aquest intercanvi de floretes et fa sentir el rei o la reina del món, almenys mentre dura l'idil·li. Després, lentament, la realitat s’imposa i descobreixes que aquella ronca i que aquest pateix d’aerofàgia i que, fins i tot és possible que tu mateix no siguis tan formidable com creies.

Quant de temps es triga a descobrir que hem caigut a les trampes de la vida quotidiana? Depèn. Els més entusiastes poden mantenir la flama durant anys, els més impacients, els més inquiets no admeten ni un dia d’avorriment. I, quan el pes de la rutina se’ns fa insuportable, no hi ha cap problema: divorciem-nos. Ara va dient l’església que el seu matrimoni és més seriós, perquè és més difícil d’anul·lar; però en el nostre cas, que ens hem compromès només de paraula o, com a molt, a través del Google Reader, ningú no podrà demanar-nos responsabilitats.

Res, que ens hem fet grans, que res no dura per sempre, i que la mort d’un bloc (o l’emmudiment, que ve a ser el mateix) no ha de ser cap tragèdia. No estem parlant de la desaparició d’una persona. Perquè qui deixa d’escriure en una pàgina digital, segurament ho farà perquè ha trobat un nou amor, i les seves dots que tant ens agradaven continuarà desplegant-les en un altre mitjà. Si tant ens interessava, de segur el sabrem retrobar.

I per a la resta, els que quedem aquí, perquè no hem trobat altre lloc on explicar certes coses, continuarem intentant fer-ho cada dia una mica més fi, una mica millor. El que sigui per mantenir l’interès de la parella.

I en el pitjor dels casos, sempre podrem acudir a la roba interior sexy.