dimecres, 9 de febrer del 2011

Les relatives esperances de Carner (2 de 2)

Imatge de "Great Expectations" de David Lean

Jo, que no sóc filòleg en sentit acadèmic (però sí en l'etimològic), i que només puc presentar-me com a lector, he de confessar que la lectura del “Pickwick” de Carner a principis dels anys 70 va representar per a mi un enlluernament prodigiós. I que, després d’haver-ne rellegit alguns fragments recentment, goso seguir-lo recomanant a hores d’ara.  I tanmateix, en llegir per primera vegada les seves “Grans Esperances” (abans les havia llegides sempre en anglès), m’he sentit en part decebut, com si traïssin l’original. Almenys no he sabut trobar en elles el plaer immens d’altres vegades.

Carner es prengué la llibertat de titular el llibre “Les grans esperances de Pip”, que afortunadament en les reedicions posteriors no es respectà. Però el meu motiu de queixa no és evidentment el títol, ni tampoc els errors d’impremta que conté la meva edició de 1985 i que, comprovo, han estat reproduïts en reedicions posteriors. Que una “metròpolis” esdevingui una “necròpolis” (al principi del capítol 20) no crec que sigui un error imputable al traductor, tot i que he llegit que se’l tractava amb una reverència tal que ningú no gosava tocar-li una coma sense el seu consentiment (i ara és massa tard per consultar-l’hi).

Si em resisteixo a la versió de Carner és perquè em sembla inútilment complicada (quan l’original, que és vuitanta anys anterior, no ho és), una traducció que sembla tenir permanentment un dit índex que assenyala el seu llenguatge per damunt del contingut; i això és greu perquè cap novel·la de Dickens requereix més que aquesta una intimitat directa, sense mitjancers, entre el narrador i el lector.

Ignoro quina llengua es parlava els anys 30 del segle XX a Catalunya, però fa l’efecte que Carner escull sempre l’opció menys freqüent, aquella que actualment es relega només al llenguatge altament literari o a l’exclusivament dialectal. Així, tot es “clou” i res no es “tanca”, ningú no “surt”, tothom “ix” i, si cal, “s’occeix”, però mai no es “mata”. Així, davant d’un substantiu que admet els dos gèneres, s’opta sempre pel que ara ens sona més estrany: una color, una terror, una valor, una humor, una fantasma (sospito que intentava allunyar-se tot el possible dels models castellans). L’elecció del vocabulari sembla també perversa, quan hi ha mots perfectament equivalents que no ens obligarien a consultar contínuament el diccionari. Podria deixar passar sòpit (ensopit) o bròfec (adust, aspre, grosser) com a benvingudes contribucions al meu vocabulari, però no sé que fer de rareses com gerd (fresc, tendre), habilior (habilitat), arment (ramat de bous o de cavalls) o homei (homicidi).

Encara més discutibles són algunes traduccions arbitràries que no tenen més justificació que els gustos particulars del poeta. Quan l’oncle Pumblechook, que es dedica a vendre llavors i bulbs, és assaltat per uns lladres, per fer-lo callar li emboteixen a la boca “flowering annuals”, és a dir llavors de floració anual. Reconec que l’expressió no és de fàcil traducció, però per què Carner escull “li van farcir la boca de flors cordials”? Cordials? No veig tampoc la raó perquè “accidentally” esdevingui “distretament”, ni perquè “turnips” (naps) hagin de ser “pastanagues”. En anglès “urn” pot ser, a més d’una urna, un aparell per bullir l’aigua i preparar el te; però dubto que ni als anys 30 ni ara una “urna de te” tingui cap sentit en català. No hauria estat millor parlar d’un “bullidor” o (mal menor) d’un “samovar”?

I després hi ha les construccions impossibles, sobrecarregades de retòrica, que dificulten el sentit que pretenia l’autor. Així, un paràgraf que en anglès llisca fluid en un llenguatge comprensible, pot esdevenir en la versió carneriana una cursa d’obstacles com la següent:
Però jo no em vaig poder sotmetre a un bandejament d’aquella mena, sinó que vaig fer-li apassionat, gairebé indignat recaptament que em fos més franc i més humà. Vaig fer-li memòria de les falses esperances on havia lliscat, la durada del temps que havien persistit i el descobriment que jo havia fet: i vaig al·ludir al perill que pesava damunt les meves esmes. Vaig representar-me com a segurament digne d’algun poc de confidència per part seva, en retorn de la confidència que li acabava d’ennovar. Vaig dir que no li feia cap retret ni m’inspirava cap sospita ni em malfiava gota d’ell, però que necessitava que em refermés la veritat. I si ell em preguntava per què ho volia i per què em pensava de tenir-hi cap dret, li ho diria, tot i el no gens esment que ell tenia per aquests pobres somnis, que jo havia estimat Estel·la ben amorosament i per molt de temps i que encara que l’hagués perduda i hagués de menar una vida desolada, res que se li referís m’era encara més atansat i benvolgut que cap altra cosa del món.
Certament un llenguatge admirable; però, amb el cor a la mà, quants lectors actuals poden enfrontar-se a aquest text sense ennuegar-se? Un text, per cert, que com tots els de Dickens fou escrit amb la democràtica intenció que fos gaudit universalment.
 
M’he preguntat perquè Carner funciona encara prou bé amb “Pickwick” i fracassa totalment amb “Grans esperances” i crec que el fet s’explica en la natura tan diferent de tots dos llibres. “Pickwick” és un recull d’estampes pintoresques d’un temps mig pretèrit, i un estil anacrònic i capriciós li convé, o almenys no li fa cap nosa. Però “Grans esperances” és un relat viscut, que hem de sentir com a contemporani. L’admirable narració en primera persona exigeix que els intermediaris siguin gairebé invisibles. Ningú no vol estar pendent de les complexes circumvolucions de Carner, quan Pip ens relata les vívides etapes del seu desengany.

Som una cultura petita i, quan un llibre ha estat traduït una vegada, se l’esborra de la llista dels “pendents” (i més si la traducció la firma un tal Josep Carner!). Però és evident que necessitem una nova traducció en català de “Grans esperances” en una llengua propera al lector. Mentre no en disposem, consideraré que “Great Expectations” és un dels deutes pendents de la nostra cultura. Potser en Xavier Pàmies s’animaria?

21 comentaris:

  1. Sóc l'esperit de Carner invocat per Chtulhu. Veig que ets molt valent criticant les traduccions dels morts... que potser ja no t'atreveixes amb els vius?
    Consulta l'Oracle i sabràs què et succeirà!

    ResponElimina
  2. Anònim, en Carner, que seu al meu costat prenent un Picon, opina que la diferència entre vius i morts està sobrevalorada.

    ResponElimina
  3. No em ficaré amb la necròpolis, com dius, hauríem de parlar amb Carner. Pel que fa a moltes expressions i mots que menciones, crec que en els anys 30, quan encara no s'havia establert un estàndard segons els paràmetres del nostre present, moltes d'elles eren plenament vigents en molts indrets catalans. S'occia, s'eixia, es cloïa i la forma perifràstica no era aclaparadora. Tinc parents de diferents indrets catalans i m'has fet recordar coses que menciones com a raretes, com ara aquesta 'gota' que havia escoltat molt al meu pare.

    Tot és opinable, però el fet és que en lloc d'enriquir l'estàndard amb els dialectalismes sucosos hem anat fent-lo cada dia més aparentment planer, no sé per quins set sous, la veritat.

    Ara bé, tant de bo sorgeixin noves traduccions d'aquest i d'altres llibres i les puguem comparar. Malauradament la política de traduccions és erràtica i tan curta de mires i de diners oficials com l'estàndard televisiu.

    Sobre els 'cordials', no recordo què eren però hi havia gent que se'n prenia...

    ResponElimina
  4. Júlia, tens raó que és molt opinable establir si una paraula és rara o no ho és. Tu mateixa cites aquest “gota” que per a mi és encara molt viu. Però crec no equivocar-me si dic que “habilior” o “homei” són mots absolutament infreqüents. [Un “cordial” és una beguda, usualment un licor, que se suposa que és bo pel cor; però en el context de la novel•la no hi pinta res.]

    Potser sí que hem perdut riquesa de vocabulari i d’expressió, però és un fet que amb textos com aquest molt pocs lectors atrauràs a la causa.

    ResponElimina
  5. Em ve com anell al dit, l'enècdota que acabo de viure tot just fa 10 minuts, en relació a una paraula que per mi és relativament habitual i en canvi dues companyes de feina ni tan sols sabien que existia:

    "xitxarel·lo"

    La meva filla gran quan tenia uns 3 anys -no crec que en tingues 4!- em va deixar caure, un dia gris i rúfol, com qui no vol:

    "Mama, si plou, ens haurem d'aixoplugar".

    Una mostra més -dues- que tot és relatiu, cert. Però crec que es deu poder triar un cert registre de llengua que afavoreixi la lectura, sense empobrir-la i alhora sigui fidel a l'original.

    ResponElimina
  6. Respecte als mots no hi estic del tot d'acord, no fa pas massa va sortir bròfec com a paraula habitual en una conversa, això si, fora de la circumscripció barcelonina, malgrat que cada dia més l'estàndard capitalí, estigui matxucant qualsevol localisme o "arcaïsmes" perfectament vigents. Respecte a les traicions que esmentes ja em semblen més greus, per tant entenc que aquí la qüestió Carner/Dickens emprén dos debats distints. El de la llengua i la seva evolució, o empobriment (no fa massa un castellà se'm queixava del mateix respecte de la seva), i el d'una traducció poc acurada (necròpolis per metròpoli és un detall impactant) per part d'algú que ha passat a l'olimp dels intocables de la cosa catalana. Realment una nova traducció seria imprescindible, tampoc cal que sigui menor, només evitar paràgrafs com el de l'exemple ja seria tot un descans, i podríem deixar el senyor Carner en el seu context socio-lingüístic ben feliç i content.

    Felicitats per ambdós apunts i gràcies! :)

    ResponElimina
  7. Allau, estic per demanar-me les obres completes de Dickens a una familiar que tinc a Londres. Em recomanes una edició? Sempre que puc, versions originals pels llibres i les pel·lis. He anat a cercar-les a la biblio de la Pompeu i ténen els llibres de butxaca amb lletres de cos tan petit..
    Gràcies.

    ResponElimina
  8. Allau, crec que potser Carner sempre ha estat un extrem en l'ús d'un registre molt elevat de la llengua, amb tot, crec hauríem de tornar a enriquir l'idioma amb mots que estan entrant en desús per culpa de barbarismes innecessaris o simplificacions molt perilloses.
    Una llengua potent ha de tenir diferents registres i tothom, amb una educació mitjana (l'obligatòria a l'escola) hauria de tenir la capacitat, no ja d'usar tots els registres, però sí d'entendre'ls en la seva major part.
    Qualsevol altra plantejament més laxe té conseqüències en altres actituds de la vida que no ens podem permetre.

    ResponElimina
  9. ... per cert, per escriure ràpid i no repassar, he escrit "altra" i no "altre"... si llegís més Carner no em passaria això... ;-)

    ResponElimina
  10. Exacte, Eulàlia, potser que comencem per paraules d’ús més comú, com “xitxarel•lo” o “aixoplugar”, abans d’insistir en els “sòpits” i els “gerds”.

    ResponElimina
  11. Clídice, potser amb això del nivell lèxic he obert un debat inacabable, perquè cadascú ho viu de forma diferent i el que per uns és freqüent per altres és abstrús. Suposo que els humans, per comoditat, davant d’una col•lecció de sinònims tendim a utilitzar sempre el mateix fins a oblidar que existeixen alternatives. Per això és bo que els escriptors conreïn la varietat i mantinguin la riquesa de la llengua.

    Ja dic que això de la “necròpolis”, més que un error del traductor deu ser una mala transcripció per part de la impremta.

    ResponElimina
  12. Kalamar, no et sabria dir. Jo la majoria les he llegides en l’edició de Penguin, que és de butxaca i per tant deu tenir la lletra massa petita per a tu. En anglès trobaràs edicions de tota mena per triar i remenar. No estic tan segur que adquirir les obres completes sigui una bona idea: primer, perquè solen ser edicions de lletra petita; segon, perquè no tot el que va escriure Dickens és imprescindible i tampoc no cal empatxar-se.

    ResponElimina
  13. Tirant, Josep Carner ocupa un dels nivells més elevats de la llengua; pretendre que sigui comprès per tothom pot ser desitjable, però és irrealitzable. Entre l’aspiració a l’excel•lència i la desídia del “tot s’hi val”, em quedo amb el terme mig del pragmatisme.

    ResponElimina
  14. Com d'habitud, he entrat aquí per veure què diu avui l'ínclit Allau en el segon capítol d'eix llarg i extens apunt sobre l'obra en prosa del poeta Carner, no tant com a poeta sinó com a volcador de mots de la llengua de Shakespeare al dolç llemosí. Llavors, esmaperdut, veig que el primer dels comentaris fa referència a Chtulhu, tot i que deu ser l'obra d'un anònim mal informat però aimant de la gresca i la xerinol·la. Anònim: Chtulhu no invocaria mai Carner. Del revés no diríem que sigui probable, però ja és un xic més verossímil. No sé si l'ànim de l'anònim era suplantar-me, o simplement m'ha sortit un seguidor inesperat.
    Dit això, doncs no res: que Carner té alguns bons poemes, però quan es va posar a traduir més hauria valgut que li sortís alguna feina més útil. Suposo que a casa poc deuria fer (ni fregar plats ni cuinar, ni rentar la roba ni planxar), però la seva dona hauria estat més contenta veient-lo planxar que traduir, i Catalunya no hauria perdut res.

    ResponElimina
  15. Allau,
    És curiós com el tema de paraules rares o no és molt polèmic perquè depèn d'on vius, de la família, dels companys...
    Jo a vegades m'he quedat meravellat davant de paraules que uso en normalitat i a classe els alumnes m'han dit que això només ho deia jo. Parlo de paraules com rúfol per indicar com estava el dia.
    Malgrat això, estic d'acord amb tu que hi ha algunes paraules que només en els Jocs Florals de l'època s'utilitzaven i això és el que pot fer tombar endarrere a algú quan llegeixi una traducció com aquesta. A vegades m'ha passat amb les meves filles que han agafat una traducció d'en Manent i no han continuat...

    ResponElimina
  16. La gran pega, com bé indiques, és la manca d'una bona traducció actual; mai la feina del Carner (aquí penso en si no té més acceptació l'exuberància verbal d'alguns cubans que pas la nostra... ).
    Sense un ús necessari la majoria de termes resulten prescindibles. Cal enraonar amb un pastor per a saber distingir un anyell d'un segall. I cal fer-ho amb un boscaler per saber dels mals de la fusta: balcada, asclada, semada, estronyada, neulida..., mots que mai seran pronunciats a IKEA.

    ResponElimina
  17. Lluís, jo diria que aquest anònim que pretén suplantar-te és una manifestació mefítica d'un dimoni menor que està gelós del teu bloc.

    ResponElimina
  18. Galde, suposo que gran part de la culpa la té el poder unificador de la televisió que va llimant la tradicional personalitat lingüística de cada família.

    ResponElimina
  19. Girbén, pensa que ets una excepció, pocs estem dotats de la teva riquesa lèxica. La majoria dels mortals no podem entomar una asclada o una estronyada sense l'ajuda d'algun analgèsic.

    ResponElimina
  20. El debat que s'ha obert a partir dels teus dos apunts és molt interessant.

    Estic d'acord que aquesta traducció de Carner potser serveix més per aprendre català que no pas per conèixer el registre i l'estil de Dickens. Però crec que hi hauria d'haver més Carners i menys Pla-Nualarts, francament. O un equilibri entre tots dos quan el context ho demani, que em sembla que és la diferència que trobes entre les dues traduccions de Carner que esmentes.

    Tanmateix, considero que la traducció de "accidentally" per 'distretament' és bona. Quan fas una cosa de manera distreta vol dir que la fas sense ser-ne conscient i, per tant, casualment (no causalment).

    Em sembla que les flors amb què es prepara el cordial són de floració anual.

    L'enhorabona pels dos apunts!

    ResponElimina
  21. Lespiell, sobre això que comentes de l’”accidentally”, una curiositat. Per escriure aquest apunt evidentment no vaig fer una comparació exhaustiva amb l’original. Els casos que cito provenen de paraules que en la lectura del text de Carner em van sonar estranyes. En llegir el paràgraf on hi apareix aquest “distretament” vaig tenir la sensació que alguna cosa no funcionava i en consultar l’original vaig descobrir que la culpa era de la substitució de l’”accidentally”, que pot semblar sinònim, però que en el context té altres connotacions.

    ResponElimina