dimecres, 31 de juliol del 2013

El misteri de la cambra tancada

Una propensió als drames de cambra recorre les darreres pel·lícules de Bernardo Bertolucci, encara que la tendència ja es podia rastrejar a la llunyana “L’últim tango a Paris” amb els encontres dels seus amants protagonistes a l’interior d’un pis desoladorament buit. “Besieged” (1999) transcorria en gran part a l’apartament romà on convivien un pianista anglès i la seva minyona africana; mentre que “Dreamers” (2003) tancava els seus tres joves protagonistes en un altre pis parisenc, al mateix temps que les revoltes de maig del 68 capgiraven els carrers i aixecaven les llambordes.

Deu anys més tard, anys que el director ha passat lligat a una cadira de rodes, retorna amb “Io e te” (“Tu i jo”) l’adaptació d’una novel·leta per adolescents del popularíssim (a Itàlia) Niccolò Ammaniti. Si voleu, la podeu llegir a Anagrama (recordem que Herralde ha venut la seva editorial a Feltrinelli i per això ara publica el que publica); però jo no la recomanaria a un lector adult.

Lorenzo és un adolescent amb problemes de relació amb els seus companys d’escola que fingeix participar en una “setmana blanca” d’esquí per refugiar-se en realitat al soterrani de casa, on planeja dedicar-se a innocents plaers onanistes (música, còmics i llaminadures). Les seves intencions són sabotejades per l’aparició d’Olivia, la seva germanastra per part de pare, deu anys més gran i a la que a penes coneix. Afegiu-hi que Olivia és una ionqui i que ha escollit el soterrani familiar com a escenari on passar el “mono”.

Coneixent el material original d’Ammaniti, d’una consistència dramàtica de paper de fumar, confesso que vaig anar al cinema amb una esperança tirant a nul·la (estat d’ànim ideal per sortir gairebé sempre una mica satisfet per l’espectacle). M’alegra dir que les meves expectatives foren defraudades en tots els fronts i que, el que sobre el paper no passa de digna mediocritat literària, accedeix a un nivell superior per purs mitjans cinematogràfics. El guió, escrit a quatre mans entre Niccolò i Bernardo, afegeix alguns detalls visuals interessants (com la colònia de formigues; no tant l’armadillo, massa subratllat) i ens estalvia un final tràgic, bescanviat per un pla fix totalment Truffaut/Leaud. Els debutants Tea Falco (Olivia) i sobretot Jacopo Olmo Antinori (un Lorenzo fabulosament massacrat per l'acne) donen cos a la faula amb l’autoritat de veritables veterans.

I Bertolucci agafa aquesta història senzilleta d’escenaris limitats a quatre parets sota terra i, com que el cinema en 3D és per a adolescents badocs, la filma en 2D. Però encara així aconsegueix fer-la interessant. L’autor pot viure encadenat a una cadira de rodes, però la seva mirada sobrevola qualsevol privació i fa de “Io e te” una festa. Qualsevol festa.

4 comentaris:

  1. Benvolgut Allau,
    De vegades circumstàncies alienes a la meva voluntat m'impedeixen accedir als meus blocs preferits amb la freqüencia que jo voldria. Avui t'ha tocat i, com que jo tenia un "monu" terrible dels teus posts, he fet una "pentinada" molt gratificant:

    -Jo també he conegut el camí que conrea el silenci. De repent vaig concluir que era absurd posar-se música tant sí com no i ara, me'n poso menys però potser la gaudeixo més.

    -No he llegit les teves crítiques de cinema per si recupero les pel·lícules.

    -M'he anotat Stoner i August. Aquesta última no deu ser compàrable a les Memòries d'Adrià atès que no l'esmentes.

    -Vaig llegir la versió catalana d'En una sola persona. Feria anys que no feia concesions a John Irving tan feixuc, redundant, reiteratiu, lent etc.. La traducció té molt bon so però jo també he sofert avançant per la prosa mancada de ritme i de tema moralitzant de Mr. Irving.

    Perdona si aquesta carta et resulta molt llarga.
    Que la calor et sigui dolça i els déus propicis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Glòria, per escriure'm una carta de tant en tant.

      Elimina
  2. Jo també torno als teus posts de cine, aquest potser l'he llegit una mica tard, perquè ahir era una opció que vam canviar per la comèdia lleugera. La veritat és que sóc molt sensible a la claustrofòbia, però veig que valdrà la pena. Salut, Allau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser arribo tard, Gemma, però no pateixis que no produeix claustrofòbia a l'espectador.

      Elimina