dilluns, 1 de maig del 2017

El retorn dels brètols galàctics

L’estiu de 2014 «Guardians of the Galaxy» va insuflar —amb permís de «Deadpool»— una mica de frescor irreverent al molt exhaust gènere dels super-herois. El seu inesperadament enorme èxit va facilitar la producció d’una seqüela titulada amb molt poca imaginació «Guardians of the Galaxy Vol. 2» que acaba d’arribar a les nostres pantalles. Repeteix James Gunn a la direcció i el guió, repeteixen els actors protagonistes (i n’apareix un munt de nous) i repeteixen les claus de l’èxit del títol anterior, però tot una mica més exagerat i més passat de rosca, el que no sempre és una bona cosa, començant per una durada del tot desproporcionada de 136 minuts.

Pel meu gust, les parts del film que funcionen millor són les que retraten les relacions personals entre la colla d’impresentables que són els guardians. Chris Pratt té l’encant simpàtic dels herois de sèrie B, que poden caure en la ximpleria sense quasi perdre la dignitat. Zoe Saldana constitueix un enigma exòtic i ple de resolució que promet més d’una sorpresa. L’estolidesa de Dave Bautista introdueix algun dels millors gags. Bradley Cooper dóna veu a un os rentador d’instints sociopàtics, mentre que Vin Diesel parla per boca d’un adorable esqueix d’arbre amb molta vocació de marxandatge. Potser els acudits ja no presenten la sorpresa de l’original, però la intenció desmitificadora és molt d’agrair.

Desafortunadament, tota aquesta inofensiva i agradable conyeta està ficada mig amb calçador en un context molt més convencional de «space opera» amb pretensions. No és només que s’intenti elevar a un to de tragèdia grega la recerca del pare del personatge que fa Chris Pratt, o la relació profundament conflictiva entre Zoe Saldana i la seva germana; sinó que es gosa parlar directament de la divinitat, una qüestió que li ve molt ampla al film. No sé com no s’adonen que l’eficàcia narrativa d’una pel·lícula i el nostre grau d’identificació potser sortirà guanyant, si no posen en perill la totalitat de l’univers a cada instant i es preocupen una mica més dels drames personals.

Per això mateix, com a peatge a la casa Marvel (que és la que finalment paga), cal patir (apart d’un «cameo» de Stan Lee, que suposo ja serà el darrer) una fatigosa mitja hora final on destrossen la totalitat dels decorats enmig d’innombrables explosions i exhibició d’efectes especials, mentre el sentit de l’humor roman pràcticament absent.
Igual que en el Volum 1, la banda sonora està formada per «hits» dels anys 70 (ELO, Fleetwood Mac, George Harrison, Cat Stevens…) I, si allà foren un èxit de vendes, no veig perquè no ho tornaran a ser ara entre un públic objectiu marcat per la nostàlgia, que també apreciarà els gags entorn a David Hasselhoff o la sèrie «Cheers». Ja veieu que la franquícia cuida totes les franges d’edat.

Hauré de salvar també alguns dels dissenys de planetes, veritablement irreverents en la seva falta d’adhesió als cànons, que de vegades imiten una taula de «pinball», una pantalla de videojoc o la coberta d’un disc de Yes. O les impossibles coreografies que tracen una legió de malfactors, quan els sotmeten a una agressió tremendament controlada.

Qui vegi el film «Guardians of the Galaxy Vol. 2», no oblidarà mai en tots els seus malsons durant la resta de la vida un Kurt Russell de galtes rejovenides per ordinador. Sembla un clon de Camilo Sesto, però figura que és deu. També hi surt Sylvester Stallone, de dicció a penes comprensible. Sembla que anuncia el seu proper film. De fet, totes les seqüències introduïdes als crèdits finals, pretenen vendre’t la pel·lícula (següent).

Aprovadet just i para de comptar.

4 comentaris:

  1. Mira que sóc fan de la ci-fi, però la pinta de la primera em va tirar enrere. Ara la teua crítica em deixa instal·lat en el dubte. Potser em una futura reposició...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La primera tenia la seva gràcia, aquesta ja és més prescindible.

      Elimina
  2. Ei! Doncs a mi m’ha agradat tan com la primera, es una dir un munt! Continua amb el mateix tipus d’humor, que per mi es tot un encert, es cert que ja no sorprèn, però a mi em diverteix igual. Com bé dius lo millor de la pel•lícula es la relació entre els protagonistes que no es prenen en serio entre ells, mostra d’això la escena quan la de les antenes li llegeix la ment al Chris Pratt. Per altra banda són “els guardians de la galàxia” sinó està en perill la galàxia ja em diràs on està la emoció! Fet i fet es una peli de super-herois, s’han de poder lluir salvant l’univers fent-ho explotar tot, es el què toca, i no estic d’acord en què falti humor per allà, hi ha la escena de Groot amb la bomba i la cinta americana. Ara mateix Guardians de la galàxia es la part més enforma de tot l’univers Marvel.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entre la falta de novetat i la mitja hora final, la veig una mica inferior a la primera. Recorda que no m'agraden els super-herois.

      Elimina