De tant en tant sento la sobtada recança de no haver dedicat prou temps a la lectura de literatura fantàstica; per això vaig ullar amb interès el canon de literatura fantàstica (britànica) del segle XXI que en Josep Sala i Cullell va publicar fa poc al seu blog. Com que m’havia impressionat força «La ciutat i la ciutat» de China Miéville, no em va costar gaire decidir-me per una altra obra seva que Sala i Cullell cita, «La estación de la calle Perdido» (2000), segona novel·la de l’autor, publicada quan tenia 28 anys, i iniciadora de l’anomenada trilogia de Bas-Lag.
Tota l’acció del llibre té lloc a la metròpoli de Nova Crobuzon, una invenció entre «steampunk» i victoriana, amb molta boira, molta brutícia i encara més misèria. Fa pensar una mica en l’Ankh-Morpork de Discworld, però sense gota de l’humor de Pratchett; i les races que l’habiten no pertanyen al canon fantàstic tradicional sinó que sorgeixen de la imaginació febrosa de Miéville. Així hi trobareu els garuda, homes-ocell del desert de Cymek, els khepri, barreja d’humans i insectes, els cactus mòbils, o els vodyanoys, capaços d’esculpir l’aigua.
En quant a l’argument —on s’hi veuen involucrats el científic Isaac Dan der Grimnebulin i la seva amant Lin, escultora khepri—, comença com l’execució privada de dos encàrrecs paral·lels, l’un de científic, l’altre artístic; però acaba derivant en una empresa col·lectiva destinada a anorrear unes arnes psicodèliques i letals que literalment estan monopolitzant els malsons de Nova Crobuzon. Tota aquesta trama, que es podria explicar de forma bastant directa, ocupa gairebé 600 pàgines de florida prosa amb una profusió de detalls que només es pot imputar a l’ímpetu juvenil del novel·lista.
Així, Miéville descriu amb cura cadascun dels barris de Nova Crobuzon (un minuciós mapa de la ciutat es troba a les primeres pàgines), els seus carrers, els seus edificis i els seus habitants; però sembla confondre l’acumulació d’informació amb la creació d’un univers palpable. Entre aquesta prolixitat explicativa i un estil recarregat, on sembla que cada substantiu ha d’anar acompanyat d’un adjectiu, la lectura resulta sempre molt feixuga.
No negaré que «La estación de la calle Perdido» presenta en societat un autor d’imaginació desbordant, amb un nivell WTF digne d’atenció, tot i que la seva inventiva no sempre estigui al servei de l’obra i de vegades signifiqui únicament una digressió passatgera. Alguns paràgrafs de prosa pseudo-científica són tediosos sense pal·liatius; mentre que les escenes de sexe entre espècies indueixen més a perplexitat fisiològica que a comunicació entre éssers racionals i sensibles. A Miéville li agraden la misèria i la decrepitud, els cossos deformats, les vides viscudes a les costures de la frontera, els humors que el cos supura: la sang, els mocs, el pus i la putrefacció. Pot arribar a ser un escriptor contínuament incòmode. El text següent (sobre el particular èxtasi sexual d’una particular raça d’arnes) pot servir de test sobre la vostra capacitat d’aguant a l’autor.
Tota l’acció del llibre té lloc a la metròpoli de Nova Crobuzon, una invenció entre «steampunk» i victoriana, amb molta boira, molta brutícia i encara més misèria. Fa pensar una mica en l’Ankh-Morpork de Discworld, però sense gota de l’humor de Pratchett; i les races que l’habiten no pertanyen al canon fantàstic tradicional sinó que sorgeixen de la imaginació febrosa de Miéville. Així hi trobareu els garuda, homes-ocell del desert de Cymek, els khepri, barreja d’humans i insectes, els cactus mòbils, o els vodyanoys, capaços d’esculpir l’aigua.
En quant a l’argument —on s’hi veuen involucrats el científic Isaac Dan der Grimnebulin i la seva amant Lin, escultora khepri—, comença com l’execució privada de dos encàrrecs paral·lels, l’un de científic, l’altre artístic; però acaba derivant en una empresa col·lectiva destinada a anorrear unes arnes psicodèliques i letals que literalment estan monopolitzant els malsons de Nova Crobuzon. Tota aquesta trama, que es podria explicar de forma bastant directa, ocupa gairebé 600 pàgines de florida prosa amb una profusió de detalls que només es pot imputar a l’ímpetu juvenil del novel·lista.
Així, Miéville descriu amb cura cadascun dels barris de Nova Crobuzon (un minuciós mapa de la ciutat es troba a les primeres pàgines), els seus carrers, els seus edificis i els seus habitants; però sembla confondre l’acumulació d’informació amb la creació d’un univers palpable. Entre aquesta prolixitat explicativa i un estil recarregat, on sembla que cada substantiu ha d’anar acompanyat d’un adjectiu, la lectura resulta sempre molt feixuga.
No negaré que «La estación de la calle Perdido» presenta en societat un autor d’imaginació desbordant, amb un nivell WTF digne d’atenció, tot i que la seva inventiva no sempre estigui al servei de l’obra i de vegades signifiqui únicament una digressió passatgera. Alguns paràgrafs de prosa pseudo-científica són tediosos sense pal·liatius; mentre que les escenes de sexe entre espècies indueixen més a perplexitat fisiològica que a comunicació entre éssers racionals i sensibles. A Miéville li agraden la misèria i la decrepitud, els cossos deformats, les vides viscudes a les costures de la frontera, els humors que el cos supura: la sang, els mocs, el pus i la putrefacció. Pot arribar a ser un escriptor contínuament incòmode. El text següent (sobre el particular èxtasi sexual d’una particular raça d’arnes) pot servir de test sobre la vostra capacitat d’aguant a l’autor.
Las polillas flirteaban con un gemebundo y lascivo ballet aéreo. Se tocaban los tentáculos y los miembros, desplegaban nuevas partes nunca vistas antes. Las tres menos dañadas arrastraban a su hermana, la víctima de la Tejedora, por las corrientes de humo y aire. Poco a poco, esta polilla dejó de gazmiar y lamerse las heridas con la lengua trémula, y comenzó a tocar a sus compañeras. La carga erótica era infecciosa.
Aquel cortejo polimorfo a cuatro bandas era tenso y competitivo. Roces, toques, excitaciones. Cada polilla por turno ascendía hacia la Luna, perdida en la lujuria. Entonces rompía el sello de una glándula oculta bajo la cola y exudaba una nube de almizcle empàtico.
Perdoneu els prejudicis, però crec que la literatura fantàstica a Espanya ha estat deficientment servida per editorials volenteroses adreçades a un públic de fans acrítics, editorials que oferien un producte danyat i no arribaven a més. Editorials com «La factoria de ideas», capaces d’espatllar de la pitjor manera possible, un disseny de coberta (encara) salvable. Capaces d’editar un llibre que té dues primeres parts i dues cinquenes parts, encara que siguin diferents (i no de manera voluntària).
Ara Ediciones B ha reprès la novel·la, ha reimaginat una coberta més elegant; però ha mantingut la traducció molt deficient de Carlos Lacasa Martín i Manuel Mata Álvarez-Santullano. Ja no em convencen amb el seu ús de paraules tan poc usuals en castellà com «acerarse», «gazmiar», «mollizna» i «cercha»; però no els hi perdono que s’inventin coses com «santimoniosos», «conundrum» o «pelo gengibre». Si cal reivindicar Miéville no serà a partir d’aquí. Llegiu en canvi, feu-me el favor, «La ciutat i la ciutat».
Ara Ediciones B ha reprès la novel·la, ha reimaginat una coberta més elegant; però ha mantingut la traducció molt deficient de Carlos Lacasa Martín i Manuel Mata Álvarez-Santullano. Ja no em convencen amb el seu ús de paraules tan poc usuals en castellà com «acerarse», «gazmiar», «mollizna» i «cercha»; però no els hi perdono que s’inventin coses com «santimoniosos», «conundrum» o «pelo gengibre». Si cal reivindicar Miéville no serà a partir d’aquí. Llegiu en canvi, feu-me el favor, «La ciutat i la ciutat».
Al final no et vaig fer cas amb La ciutat i la ciutat, per tan aquest ni el contemplo, tot i que mai es tard per fer-te cas en el primer
ResponEliminaMentre hi ha vida...
Elimina