Treva de classes

Per reposar-me de temps tan trepidants com aquests he estat revisant un clàssic de la televisió, oblidat però respectable, com és «Upstairs, Downstairs» (o «Arriba y abajo», com sempre la vam conèixer des de la seva estrena aquí). La idea de fer una comèdia sobre els membres del servei d’una distingida mansió eduardiana sorgí al cap de les actrius Eileen Atkins i Jean Marsh. De seguida s’adonaren que, si volien parlar de criats, calia que hi haguessin senyors als quals servir; així s’establiren els dos mons paral·lels i interrelacionats dels de dalt i els de baix, pensada que posteriorment han heretat pel·lícules com «Gosford Park» o sèries com «Downton Abbey»; tot i que la troballa inicial l’hauríem d’atribuir més aviat als relats de P. G. Wodehouse, on l’aristocràtic cap de pardals Bertie Wooster era assistit pel més que competent majordom Jeeves.

El programa de la ITV s’estrenà temptativament el 10 d’octubre de 1971 en horari tan poc propici com era el diumenge al vespre, però aviat captà l’atenció del públic fins conduir-lo a un èxit esclatant i un reguitzell de premis que es prolongaren durant les seves cinc temporades fins arribar l’any 1975. Atkins abandonà aviat el barco, mentre que Marsh, en el paper de l’assenyada donzella Rose, esdevindria un dels puntals de la sèrie.

Com és sabut, «Upstairs, Downstairs» relata les vicissituds de la família del polític conservador Richard Bellamy i dels nombrosos membres del seu servei, residents tots ells al 165 d’Eaton Place, a l’elegant barri de Belgravia. La sèrie, com una mena de precedent d’un «Cuéntame» a la britànica, deixa que la ficció s’impregni puntualment de fets històrics i avanços tecnològics contemporanis a l’acció i abasta des del 1903 fins a 1930; primer a un ritme calmós, a la cinquena temporada acceleradament (ja que tots els implicats tenien pressa per embarcar-se en nous projectes). Així aniran apareixent als moments pertinents les sufragistes, la bohèmia de Bloomsbury, la popularització del cinematògraf, l’epidèmia de grip espanyola o la irrupció de l’automòbil. La quarta temporada es dedica a una acurada monografia sobre la Primera Guerra Mundial i no defuig temes delicats com el linxament de ciutadans d’origen alemany, les neurosis provocades per la guerra de trinxeres o la frivolitat dels esforços patriòtics de les classes benestants. Els britànics, és clar, fa dècades que ens donen lliçons d’equanimitat i sentit autocrític. Per això no estranya que gosin ironitzar sobre el puritanisme de la reina Victòria o presentar el seu fill Eduard VII sota una llum ben poc favorable.

No negaré que el programa té una factura d’aparença envellida, sobre tot la primera temporada, que evoca directament el cartró pedra de l’«Estudio 1» de Televisión Española. Després (potser perquè l’èxit propicià un augment del pressupost) els valors de producció milloren considerablement i fins i tot s’intercalen algunes escenes d’exterior força lluïdes. Tampoc juguen al seu favor els cinquanta minuts de durada de cada capítol, que es revelen excessius per desplegar les seves trames; tot i que aquí la dificultat de visionat hauria d’atribuir-se a la diferent velocitat a la que ara consumim televisió.

Malgrat la voluntat de representar amb el cap fred les dues realitats paralel·les del 165 d’Eaton Place, són els criats els que acaben acaparant el nostre interès. No és que els Bellamy del pis de dalt no tinguin problemes patricis dignes de la nostra atenció, però els actors que els defensen no sempre estan a l’alçada. Començant per l’inexpressiva Meg Wynn Owen que defensa una Hazel Bellamy de manera més que deplorable. Salvaré l’atribolat Richard Bellamy (David Langton), alternativament còmic i dramàtic però sempre digne. I la preciosa Georgina (Lesley-Anne Down), que es limita a ser «preciosa», i ho fa molt bé. I confessaré que adoro Lady Prudence Fairfax (Joan Benham), pur escumós amb excés de bombolles, però digna d’una de les novel·les brètoles d’Evelyn Waugh. 

Almenys, al pis de baix l’oferta és més variada i molt més propera als espectadors. El pompós i autoritari majordom escocès Hudson, que interpreta l’actor Gordon Jackson, pot ser la pura imatge de l’immobilisme, però esdevenir a la vegada el remei de totes les crisis. La donzella Rose (Jean Marsh) amb la seva fidelitat acaba sent, en perspectiva, la que assumirà sobre les seves espatlles el punt de vista de l’espectador. La meva favorita però és la rondinaire cuinera Mrs. Bridges, encarnada a la perfecció per l’actriu de caràcter Angela Baddeley, tan orgullosa dels seus fogons com defensora del «status quo». No voldria deixar de mencionar amb afecte a la vivaç donzella Daisy, el trempat criat Edward i l’entranyable i beneitona ajudant de cuina Ruby. Karen Dotrice, la dolça nena de «Mary Poppins», va encarnar la igualment dolça minyona Lily durant sis capítols poc abans de deixar definitivament la interpretació. Anthony Andrews ja va estrenar-se com a membre de l’aristocràcia anys abans de «Brideshead Revisited». I també caldrà recordar que Pauline Collins, inoblidable Shirley Valentine, havia treballat de criada a casa dels Bellamy al principi de la sèrie en el paper de l’enredaire Sarah Moffat, personatge que gaudiria del spin-off «Thomas & Sarah» de curta durada.

Tot i la continuïtat dels personatges i la concreció del seu marc temporal, cada capítol d’«Upstairs, Downstairs» es pot contemplar com una peça dramàtica independent i auto-conclusiva, gairebé com un conte televisat. El seu material de base és el del serial de tota la vida, amb els seus enamoraments (o ruptures) i les seves defuncions de rigor (amb unes gotes d’humor que mai no fan nosa i unes gotes de «Historia y Vida», que tampoc). Però on la sèrie toca el cel és en la descripció del funcionament de la molt classista societat britànica, que potser actualment ja no és la que era, però de la qual encara en podem extraure alguna lliçó.

És precisament quan les vides dels senyors i dels criats interfereixen que es produeixen les situacions més interessants. Així el paternalisme responsable sembla guiar els de dalt; almenys fins que la irresponsabilitat irromp a les seves vides, de vegades amb la intrusió d’una relació interclassista. És llavors quan els de baix els han de cridar a l’ordre; perquè no hi ha servitud satisfeta si aquells a qui serveixen no estan a l’altura de les expectatives. De fet és el servei qui sap millor que ningú que la senyora de la casa està tenint una aventura, mentre que els seus parents cavalquen a la inòpia.

Sense por a la incomoditat, «Upstairs, Downstairs» aborda els dos costats d’una vaga general, la xenofòbia, la impunitat de classe, el codi d’honor bèl·lic, les discriminacions per sexe, i els secrets de família. Ho sol fer prou bé, com per incitar el debat, i la sociologia acaba superant les trampes del guió.

Deures per a demà: revisar «La Duquesa de Duke Street», que fa el mateix que «Upstairs, Downstairs»; però de manera més brètola i divertida, i de passada ens regala la fantàstica Gemma Jones.