dijous, 26 d’octubre de 2017

Prostituint la Història

El fenomen que s’ha anomenat «Segona Edat Daurada de la Televisió» parteix d’un substanciós grapat de sèries excel·lents; però no hauríem d’oblidar que el que abunda més és la mediocritat o el producte de fàcil comercialitat. D’entrada d’«Els Medici: senyors de Florència», luxosa producció italo-britànica de la RAI, caldria esperar una pàtina de qualitat prestigiosa, una mica de didàctica històrica i (per què no?) una certa dosi d’espectacularitat. Desafortunadament, i malgrat el ganxo comercial de Dustin Hoffman com a Giovanni de Medici (en un paper que no deixa de ser un «cameo» allargassat), la sèrie els hi ha quedat molt justeta.

Pertany al gènere de ficció històrica, amb tot l’accent posat a la paraula «ficció». De fet, un rètol final ja adverteix que la majoria dels personatges que apareixen a la pantalla van existir realment, però no així les coses que els hi fan fer. Segurament explicar la vida dels membres de la famosa família de banquers florentins d’una forma pròxima a la veritat històrica hauria resultat molt avorrit; així que tot es converteix en matèria de fulletó barat. A «Els Medici» gairebé ningú no mor al seu llit de vellesa o malaltia, sinó que són víctimes de verí, llança o punyal (o de falsejament de la realitat). Precisament la mort de Giovanni de Medici per ingestió de raïm enverinat (mètode inspirat per l’emperador August) constitueix el punt d’arrencada de la trama i la recerca del culpable formarà l’espinada de tota la sèrie. Que el Giovanni de Medici històric morís per causes molt menys melodramàtiques no treu ni un minut de son als guionistes.

Si amb la història fan el que volen, amb les localitzacions tampoc es queden curts. A l’església de San Lorenzo de Florència hi pinten una cúpula que no es va construir fins un segle i mig més tard, mentre que a les escenes venecianes s’hi veu la barroca Santa Maria della Salute que trigaria uns dos cents anys a fer-se realitat. Tampoc entenc la insistència de presentar el perfil de Florència encimbellat a la carena, com si de Siena es tractés, quan tot avi turista sap que la capital de la Toscana se situa a una vall, la de l’Arno.

Si em féssiu salvar alguna cosa d’aquest melodrama banal, m’ho posaríeu difícil. Les simulacions per ordinador d’una Florència renaixentista tiren a barates, cúpula de Bruneleschi inclosa. Les cançons pop dels crèdits inicials i finals són una atrocitat. I dels actors i actrius (un poti-poti d’anglos i italians) poc de bo se’n pot dir. Apart de Hoffman, que aporta experiència a un no res de paper, només Brian Cox pertany a la «major league». Richard Madden, el protagonista oficial, deu tota la seva celebritat a haver interpretat Robb Stark a «Joc de Trons». Aquí està atractivament oblidable; encara que no deixa de ser curiós que el seu sogre a la ficció italiana sigui David Bradley, el mateix actor que com Walder Frey presidí les Noces Roges.

«Els Medici: senyors de Florència» aconsellable només a qui tingui vuit hores a perdre sense cap excusa decent a la vista.

2 comentaris:

  1. Tot i haver visitat la Toscana les inexactituds històriques a mi se’m col·larien totes, gairebé em menjaria personatges amb un iPhone per allà al mig... De totes maneres ja saps que sóc una persona massa ocupada com per perdre hores en una sèrie mediocre, de fet amb prou feines tinc temps per perdre en sèries bones, ben just puc passar a llegir els teus posts.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Home, si has estat a Florència ja recordaràs que no és dalt d'un turó.

      Suprimeix