dimecres, 25 d’octubre de 2017

Un nou art a la vista

«Lumière!» és un documental de tesi, dirigit i comentat amb persuasiva autoritat per Thierry Frémaux, director del Festival de Cannes i de l’Institut Lumière de Lyon, potser la veu més competent per defensar un segle i escaig més tard l’obra de la família Lumière. El film s’oposa, en la «tesi» ja mencionada, a la idea canònica que els Lumière foren els «inventors» de la indústria cinematogràfica, però que el seu desenvolupament artístic posterior correspongué a George Méliès i altres imaginatius precursors. Concedeix així a la família titular uns mèrits que la historiografia oficial els havia negat.

Per demostrar-ho, utilitza un muntatge de 108 curts de 50 segons cadascun —mena de «tweets» visuals que era el format estàndard dels films de l’estudi, que es mostren aquí en versions gloriosament restaurades—, ordenats per blocs temàtics i acompanyats per explicacions admirablement didàctiques. Així anirem descobrint amb els nostres propis ulls com Louis i Auguste Lumière «inventaven» des de zero el llenguatge bàsic del cinema: la composició del pla, la il·luminació, els tràvelings, la posada en escena, els efectes especials, el reportatge d’actualitat, el gag, la pantalla dividida i fins i tot el cinema experimental.

Detesto la idea que tenen alguns apologetes, de despullar uns sants per poder vestir-ne uns altres, i per tant crec que a l’Olimp del cinema hi ha lloc de sobres tant per Méliès com pels Lumière. Es podria adduir que, davant d’una nova tècnica de representació, les troballes expressives serien relativament fàcils de revelar; però cal tenir un cor avinagrat per negar que aquest documental és 100% emoció pura.

A «Lumière!» veureu inundacions i balls populars, nens i gatets (com a Facebook ara mateix), les piràmides d’Egipte i els bulevards de París, gent que treballa i gent que es diverteix, les còmiques maniobres dels regiments alpins i les no menys còmiques maniobres del jardiner ruixat. Veureu doncs les primeres imatges de la Història d’uns humans reproduïts en moviment real, i també els nostres últims instants d’innocència.

Estava naixent el «selfie», estàvem deixant enrere la nostra ànima. Imprescindible.

6 comentaris:

  1. Però pels cineferits la nostra animeta sempre més estaria acompanyada. Asseguts a les fosques, tots a la una silenciosos, apreníem l'amor, la por, el neguit i les rialles. Apreníem la vida, vaja.

    ResponSuprimeix
  2. Ostres, se m'havia passat! A veure si hi puc anar demà al Maldà.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Fes l'esforç, Enric, t'emocionarà.

      Suprimeix
    2. Magnífica! Hora i mitja de cinema en estat pur, i en el millor cinema possible avui: el Maldà. I sense que hagi estat premeditat, un 28 de desembre, la mateixa data en què els Lumière van fer la primera projecció pública en el Salon Indien du Grand Café del número 14 del Boulevard des Capucines.

      Suprimeix
    3. Això sí que és estar al lloc precís al moment adequat.

      Suprimeix