dilluns, 23 d’octubre de 2017

La desmesura sota control

«Handia», que es podria traduir més o menys com «El gegant», és una d’aquelles delicades joies que de tant en tant ens regala la cinematografia basca, a partir de motius ben arrelats a la terra d’origen, però també molt universals. Dirigida per Jon Garaño i Aitor Arregi, amb un guió on també hi intervé Jose Maria Goenaga, dos d’ells presents a la sensible «Loreak», «Handia» narra uns fets reals succeïts a un poble de Guipúscoa a mitjans del segle XIX. Gira entorn del personatge de Migel Joakin Eleizegi (Eneko Sagardoy), anomenat «el gegant d’Atzo» per la seva descomunal alçada, i del seu germà Martín (Ramon Agirre), veterà esguerrat a la primera guerra carlista, embarcats tots dos en el món de l’espectacle dels monstres de fira per pobles i ciutats d’Europa.

El film evita els convencionalismes habituals del «biopic» històric i apunta més aviat als gèneres del conte de fades o a la paràbola al·legòrica de fructíferes interpretacions. Es pot llegir, entre moltes altres coses, dues visions oposades de l’existència (el que s’adapta al canvi i el que adopta l’immobilisme resistent, exemplificats per les faccions de la Carlinada), la condemna a la deshumanització de tot allò que surt de la norma, la realitat cruel de la societat de l’espectacle o, fins i tot, una representació d’España que pretén ser una de sola, però que no reconeix els elements de la seva composició.

Com sol ser norma en el cinema basc, el guió és concís en paraules, però profund en intencions. Potser als actors no se’ls hi dona gaire oportunitat de lluïment; però la factura tècnica (fotografia, banda sonora o disseny de producció) excel·leix. Es nota que el pressupost no fou generós, però encara així, les diverses localitzacions urbanes (a Madrid, Lisboa, Bordeus o Londres) no desmereixen gota.

Potser «Handia» peca de morositat i d’una certa fredor expositiva, però l’embolcall és impecable i conté alguns grans moments de cinema. Un d’ells de comicitat incòmoda, quan el gegant titular s’entrevista amb la reina Isabel I; un altre, d’estranya poesia, quan alguns colossos del continent fan un aplec entorn d’una mena de Stonehenge. És inevitable pensar en el «Freaks» de Todd Browning i en «L’home elefant» de David Lynch, però no de manera derivativa, sinó com una virtut que eleva aquest film molt per damunt del que passen a les sales. Recomano que l’aneu a veure.

2 comentaris:

  1. Una autèntica joia, que en el context escènic del cinema Maldà et transporta directament a uns altres temps.

    ResponSuprimeix