Contes comunicants

Leo Perutz (Praga, 1882 - Bad Ischl, 1957) és un d’aquells autors clàssics de l’Europa Central que tant agraden als suplements culturals dels diaris, quan surt una nova traducció. Segons la contraportada de «De noche, bajo el puente de piedra», traducció (excel·lent) de Cristina García Ohlrich, edició de 2016 a Libros del Asteroide, també fou el favorit d’autors tan indiscutibles com Alfred Hitchcock, Italo Calvino, Theodor W. Adorno, Graham Greene, Robert Musil o Jordi Lluis Borges.

Aquests padrins heterogenis imposen una mica, però els estudis matemàtics de Perutz me l’han fet més proper. Després només ha calgut llegir el llibre, per quedar-ne fascinat. «De noche, bajo el puente de piedra» es presenta com una novel·la, però, en realitat, és una col·lecció de contes subtilment interconnectats. Llevat l’epíleg, tots els relats transcorren a Praga durant el segle XVII, sovint comparteixen personatges —l’emperador Rudolf, el seu secretari Phillip Lang, el comerciant jueu Mordejai Meisl, la seva esposa Esther, el Gran Rabí Loeb…—, però l’ordre dels contes no respecta la cronologia, i el lector atent haurà d’anar encaixant les peces fins que al final es reveli la novel·la subjacent que l’autor ocultava deliberadament.

De totes maneres, no voldria donar la idea que el llibre és una mena d’enigma a resoldre, res més lluny de la realitat, ja que l’exposició de la trama està elaborada amb suma elegància. A més, cadascun dels contes brillen per ells mateixos amb una capacitat d’encanteri que ens fa recordar l’atractiu aclaparador de les rondalles infantils, combinat amb una sofisticada estructura on es succeeixen inesperadament tot tipus de registres: el costumista, l’històric, el fantàstic, fins i tot el místic.

La reconstrucció històrica de Perutz mai no sona a cartró pedra, el llenguatge és tan evocatiu com precís, es diria que fins i tot viscut. La seva capacitat per imaginar arguments inesperats és senzillament miraculosa, com ho és el seu salt sense xarxa entre el registre transcendent i el que més toca de peus a terra. A «De noche, bajo el puente de piedra» hi ha antisemites convidats a palau, nobles víctimes d’una maledicció, gossos que parlen, Johannes Kepler, amants onírics, nens fantasmals, i un rabí que practica encanteris amb les paraules.

Cuando Brouza entró en la taberna del mesón del Esturión de Plata no se hablaba de otra cosa que de las ejecuciones que habían tenido lugar aquella mañana. El ujier Johann Kokrda, que había pasado toda la noche en el bastión de la ciudad vieja para tener un buen lugar entre los espectadores, disfrutaba de su día de gloria. Sin dejarse importunar por las preguntas y exclamaciones de los asistentes, les relató con pelos y señales lo que había visto y oído. Durantetoda la noche habían estado trabajando a la luz de las antorchas para levantar el armazón del cadalso. Al amanecer cesaron los golpes y los martillazos, y todo el mundo pudo contemplar el resultado: cuatro varas de alto, veinte por cada costado, y todo, hasta el tajo, cubierto por un paño negro. Habían construido tribunas para las autoridades, los nobles y el clero, y el pueblo llano se arremolinaba en el lugar abriéndose paso a codazos. Las callejuelas cercanas estaban llenas a rebosar. Trescientos alabarderos y cuatrocientos jinetes pertenecientes a los regimientos del coronel Waldstein o Wallenstein, eran los encargados de mantener el orden. Había vendedores ambulantes que ofrecían salchichas, queso, cerveza y aguardiente al que lograra acercarse a ellos. Luego, con redoble de tambores, condujeron a los reoas a muerte hasta la plaza, uno por uno y según su rango. Naturalmente, el primero fue el conde Schlick. Llegó con un traje de seda negra, un libro en la mano y la faz serena. Cuando cayó su cabeza, una mujer de entre los presentes gritó: «¡Santo mártir!», su grito se escuchó hasta en las tribunas, y uno de los soldados de Waldstein trató de llegar hasta ella para detenerla, atropellando a su paso a varias personas, una de las cuales encontró la muerte bajo los cascos de su caballo. Pero la mujer logró huir.

«De noche, bajo el puente de piedra» representa un dels destil·lats més perfectes d’una llarga tradició de ficcions sorprenents i esbalaïdores que exploten la nostra innocència més primigènia, que prové de fa segles, que passa per «L’odissea», per «Les mil i una nits», per «El Quixot» i per Robert Louis Stevenson. I potser per Fred Vargas. Un veritable llibre de meravelles. Llegiu-lo, si us agraden les rondalles vora el foc que no sereu capaços d’oblidar.