"Osmosis", una sèrie francesa de ciència-ficció visible a Netflix, pot atraure per l'exotisme de la proposta, però no triga a decebre. S'ambienta a París en un futur proper on els germans Paul Vanhove (Hugo Becker) i Esther Vanhove (Agathe Bonitzer) han creat una aplicació, mig informàtica, mig farmacològica, que permet descobrir la teva parella ideal amb un 100% de compatibilitat. Una dotzena de voluntaris fan de conillets d'índies; però el que al principi sembla anar bé, aviat es torça per problemes de tota mena: manca de finançament, "hackers", traumes familiars, activistes infiltrats o una rebel·lió de les màquines.
La suposada "ciència" de la trama és una mica com de broma. Ja és sospitós que el teu amant més apropiat el trobis sempre a pocs metres de casa teva; però que l'aplicació també sigui útil per guarir malalties congènites o per comunicar-se des d'una mena de telepatia, ja són ganes de fer volar coloms perquè sí. Malgrat tot, la sèrie es pren a si mateixa molt seriosament: alguns diàlegs sonen fantàsticament ridículs, no sé si per dèficits del guió o per les mancances dels actors.
Becker i Bonitzer són els intèrprets més coneguts, juntament amb Aurélia Petit, que els hi fa de mare i que acabo de veure a "Grâce à Dieu". De la resta del repartiment cal dir que en general són joves i fotogènics i que sembla que estiguin actuant per a un anunci de "J'adore". L'ambientació futurista se centra exclusivament en la proliferació de tubs fluorescents, que surten pràcticament a totes les escenes. Es diria que l'escenògraf els ha comprat a l'engròs d'una fàbrica en fallida i no ha sabut entendre que, per molt futur que sigui, a ningú li agrada tenir llum fluorescent a la saleta menjador i al dormitori.
Pretensiosa, avorrida i gèlida, molt parisenca. "Osmosis", jo me la saltava. (Els sacrificis que no faci per vosaltres).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada